El dramaturg i director Pablo Messiez torna amb l’equip de la celebrada Las canciones amb un espectacle sobre la fe com a motor d’acció. La voluntad de creer s’inspira en la pel·lícula Ordet de l’emblemàtic diector de cinema danès Carl Theodor Dreyer.

Sinopsi

Només actua qui té la voluntat de creure. Aquesta és la premissa de treball del director argentí Pablo Messiez en un espectacle que pren el títol d’un fragment del judici a Joana d’Arc. Segons el film de Robert Bresson sobre ella, quan li pregunten com va saber que la veu que sentia era d’un àngel ella contesta “perquè vaig tenir la voluntat de creure”. Per a Messiez aquesta és una bona definició de l’actuació. L’espectacle, influenciat també per l’escena de la resurrecció de la pel·lícula Ordet de C. T. Dreyer, s’endinsa en aquest paradigma amb el mateix equip de Las canciones. Una altra peça en present estricte que té també en compte la funció del públic en el conjunt de l’acte teatral. Perquè, què ens fa creure a tots –intèrprets i públic– coses a priori irracionals?

Idioma:
Castellà

Sinopsi

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 6

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

Un espectacle sobre la fe

La voluntat de creer és un text escrit i dirigit pel director i dramaturg Pablo Messiez, autor de El temps que estiguem junts (2018) i Las canciones, que es va poder veure la temporada passada al Lliure de Montjuïc, a partir de la pel·lícula Ordet (La paraula) de Carl Theodor Dreyer, que és a la vegada una adaptació de l'obra teatral homònima del dramaturg danès Kaj Munk i de les paraules pronunciades per Joana d'Arc el dia del seu judici.

Repeteix a La voluntad de creer bona part de l'equip artístic i del repartiment de Las canciones. Rebeca Hernando, José Juan Rodríguez, Iñigo Rodríguez Claro i Mikele Urroz, a qui s'afegeixen les intèrprets Marina Fantini i María Jáimez.

L'espai escènic és obra de Max Glaenzel, el vestuari de Cecilia Molano, el disseny d'il·luminació de Carlos Marquerie, l'entrenament corporal d'Elena Córdoba i el so d'Iñaki Ruiz Maeso. Tots ells parteixen del present sense cap mena d'artifici. L'espai escènic és buit, sense elements escenogràfics. A mesura que avança l'obra es va transformant. El color va desapareixent i predomina el blanc i el negre.

L'espectacle es construeix dins i fora de l'escenari.

En diversos moments, al llarg de la funció, es trenca la quarta paret.

Dins, a escena, es relata la història d'una família que avança cap a un final tràgic. Fora de l'escenari, els espectadors observem la construcció de la peça teatral; la transformació dels intèrprets en personatges i la construcció de l'espai escènic a partir del no res.

La música també hi és present en aquest muntatge. Sona dues cançons de música popular argentina. Viene aclarando d'Atahualpa Yupanqui en versió de Leda Valladares i María Elena Walsh, i Vidala del último día, una versió a cappella de Sílvia Pérez Cruz.

La voluntad de creer és una reflexió sobre la fe, sobre el fet de creure o no, i al mateix temps un homenatge al teatre, en el mateix sentit de creure o no, en el que està passant dalt de l'escenari.

Tot està en la voluntat de creure.

03/01/2023 - Teatre Lliure – Montjuïc
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

De Dreyer a Messiez

El que passa amb el teatre de Pablo Messiez és una mica el que està passant amb els darrers espectacles d’Àlex Rigola. Els dos directors han creat un llenguatge i una manera de trepitjar l’escenari que sempre és fidel a uns principis, a unes regles, a un exercici que sorgeix del joc teatral i metateatral. Són dos estils diferents i amb objectius diversos, però coincideixen en el fet de presentar els actors com a actors i no com a personatges. Es despulla l’artifici teatral fins al màxim, i s’aconsegueix que l’espectacle o la història es vagi construint davant mateix de l’espectador. Està clar que, tant en un cas com en l’altre, la proposta sorprèn i entusiasma molt més el primer cop que la gaudeixes... però no es pot negar que la màgia segueix existint.

Messiez ha partit aquí de la pel·lícula Ordet (La palabra), un clàssic del cinema europeu dirigit pel danès Carl Theodor Dreyer el 1955. La cinta serveix com a inspiració, o com a excusa, per parlar de la fe, de la voluntat i de moltes altres coses. De fet, l’argument es barreja també amb el de Les tres germanes, encara que tot plegat evolucioni cap a camins inesperats i acabi amb un final optimista i bellíssim. És cert que l’obra triga en arrencar i en ensenyar totes les seves cartes, perdent-se en un escenari tan enorme com el del Lliure... A la segona part, i amb l’adequat acotament de l’espai, tot s’anirà col·locant al seu lloc i els personatges erigiran com a grans símbols o petites illes on aferrar-se. Per cert, que gran és Rebeca Hernando, una actriu que ja havíem vist a Las canciones i que aquí torna a despuntar com la germana irònica i combativa que va en cadira de rodes.

Potser no he trobat aquí l’originalitat i les troballes formals d’El temps que estiguem junts, ni el torrent d’energia que desprenia Las canciones (per a mi, un dels millors muntatges que he vist els darrers anys), però està clar que les propostes del director argentí segueixen apostant per un estil i una idea del teatre realment interessants.

31/12/2022 - Teatre Lliure – Montjuïc
Juan Carlos fernández

¿Dónde está la mentira?
¿En el público, donde nadie responde si hay algún doctor o albañil, ni sabemos si responden con sus verdaderos nombres cuando son preguntados?
¿En los actores, donde un incrédulo personaje se llama Felicidad, siendo un oxímoron en sí mismo?.
Messiez nos dice que sin querer no se miente.
La voluntad de mentir.
¿El mal existe, el amor existe? ……¿y la muerte?
La voluntad de creer.

19/11/2023
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Pablo Messiez pasó a ser uno de mis dramaturgos y directores teatrales favoritos cuando vi “Las canciones”. El anterior montaje que nos ofreció el Lliure. Así emocionadisimo y la obra me persiguió días después.
Ahora vuelve el director y encima con la mayoría del reparto de aquella. Ni siquiera miré de qué iba la obra. Llegué a la platea virgen y con alguna que otra reseña pero nada importante.
Y he disfrutado muchísimo. La obra no es para todo el mundo, no nos vamos a engañar. Es difícil de recomendar pero si te dejas llevar por la propuesta la disfrutarás muchísimo.
Una obra que se va montando (literalmente) poco a poco, donde los protagonistas rompen la 4ª pared e interpelen al espectador, donde la fe y el creer es la idea conductora de la historia.
Yo no soy muy creyente ni tengo demasiada fe en nada pero me lo he pasado pipa.
Rebeca Hernando me ha hecho llorar de risa. Y es que actúa TAN BIEN!! La amo!

13/01/2023
Ana P.F.

Me ha atrapado desde el principio, de las mejores funciones que he visto esta temporada. Una tragicomedia llena de filosofía y meta teatro que te hará pensar, reír y emocionarte.

10/01/2023
Josep OS

Ahir vaig anar al Lliure a veure aquesta obra del dramaturg i director argentí Pablo Messiez que s’ha inspirat a la pel·lícula Ordet (que jo no he vist), per escriure el text. El motor de l’acció sobre el que gira tota la trama és la fe. Tot passa al si d’una família de germans en què el menor diu que és Jesucrist i que ha tornat a la terra, fet que altera la convivència entre ells ja que creuen que s’ha tornat boig però una de les germanes comença a creure-hi i transmet la fe a la resta de germans quan veuen que s’ha produït un miracle de resurrecció. Una bona dosi d’absurd i molta ironia que porten Messiez a abordar els límits entre la ficció i la realitat i una reflexió sobre les creences, la suggestió i la voluntat. A mesura que anem entrant a la Fabià Puigserver veiem els sis actors donant voltes a l’immens escenari dient frases, crits i preguntes la majoria sense resposta adreçades al públic, ¨hay algún creyente entre el público¨, ¨hay algún vasco¨. Comença doncs la funció, amb l’espai escènic completament nu però a mesura que va avançant, els mateixos actors van col·locant uns panells blancs que al final conformaran una escenografia molt atraient que signa Max Glaenzel. Remarcable el treball coral de les quatre actrius i dos actors que trenquen la quarta paret en diferents ocasions i que es deixen la pell en escena, Marina Santini, Carlota Gaviño, Rebeca Hernando, Juan José Rodriguez, Iñigo Rodríguez-Claro i MikeleUrroz . L’obra és diguem-ne diferent, rara i per tant difícil de recomanar però jo, vaig optar per deixar-me portar sobretot en moments que m’ofuscava, va funcionar molt bé i vaig sortir molt satisfet d’haver-la vist. Una cosa és clara indiferents, no us deixarà.

30/12/2022

Deixa la teva opinió

Articles relacionats

Pablo Messiez explora la relació entre la voluntat, la fe i la creença

Ja han passat tres anys des de l’última estrena teatral de Pablo Messiez. Va ser Las canciones, al Teatre Lliure l’any 2019. La voluntad de creer, el seu darrer espectacle […]

27 desembre 2022