La Venus de les pells

Sorpresa i fascinació és el que m’ha produït aquesta obra teatral de David Ives basada en la novel·la de Leopold Von Sacher-Masoch i que va ser portada al cine per Roman Polanski al 2013. No sabria definir “La venus de les pells”. És teatre dins de teatre? No ho sé. Ives crea d’una manera molt intel·ligent una situació complexa entre un director de teatre i una actriu aspirant a participar en una obra en la que els papers de dominació i submissió no estan clars i es van modificant al llarg de l’obra. Els personatges es barregen, es superposen, es confonen, s’intercanvien els papers, juguen amb l’obra i al mateix temps juguen amb la realitat. Els de ficció acaben engolint als reals. És un entramat de personalitats i sexualitat. On comença la realitat i on acaba la ficció? Les fantasies sexuals acostumen a reproduir les necessitats afectives i relacionals. El marquès de Sade conegut per haver portat a la llum el sadisme va ser un escriptor maleït com ho va ser Masoch un segle després per descriure pràctiques sexuals contraries a les de Sade (necessitat de ser dominat) i que actualment tan unes com les altres entren en la classificació de parafílies que demostren la personalitat desbocada en el terreny sexual. El text de David Ives amb el rerefons de la sexualitat, és un joc per parlar de la dominació, la submissió, el poder i la humiliació. En aquest muntatge s’introdueixen matisos feministes que poden confondre inicialment però que enriqueixen molt el text. El canvi de registre dels dos protagonistes et permet passar de la realitat a l’escena amb una velocitat de vertigen sense cap canvi de vestuari ni d’atrezzo, un detall més que demostra el magnífic treball de Rubén de Eguía i Raquel Ferri sota la direcció de Guido Torlonia. Cal destacar la il·luminació (Lluís Serra) i l’espai sonor (Ricardo González) així com l’escenografia de Sebastià Brosa i Paula Bosch, senzilla, molt adequada i convincent. Es un text difícil i molt ben traduït i adaptat per Neus Bonilla. Val molt la pena.

La venus de les pells va ser un curiós fenomen teatral ara ja fa més una dècada que, fins i tot, va arribar a estar nominada als Tony com a millor obra de l’any, va tenir una adaptació cinematogràfica i diferents posades en escena a Madrid i Barcelona. El text de David Ives, escrit a partir de la novel·la de Sacher-Masoch (l’inspirador del terme masoquisme), rep ara una nova relectura molt acord amb els temps actuals. Són pocs els canvis que s’han fet en aquest muntatge, però van, encertadament, en la línia de potenciar el contingut d’alliberament femení de la trama, malgrat el que ens pugui semblar la història durant el seu punt de partida. El resultat és un entretingut joc de poder i venjança molt ben executat per un Ruben de Eguia i Raquel Ferri que demostren tenir una gran complicitat. En aquest deliciós duel interpretatiu, una direcció efectiva de Guido Torlonia ens porta per camins foscos entre la metateatralitat i l’erotisme que  incomoda sense perdre el bon gust. Es tracta, en definitiva, d’un espectacle ple de girs, elegant i dinàmic que, curiosament, s’estrena en un moment molt oportú per parlar de dinàmiques de poder entre una actriu i un director en el context d’una audició.