La plaça del Diamant

Mercè Rodoreda va néixer en plena catalanitat al 1908, filla de menestrals i grans amants de la literatura i el teatre. Les obres de la Rodoreda han estat traduïdes a 40 llengües, essent la Plaça del Diamant la més traduïda de totes. Curiosament en anglès, s’ha posat per títol The times of doves, (El temps dels coloms) mostra de l’impacte del personatge principal, La Colometa.

Carlota Subirós en fa una aposta arriscada perquè no hi ha diàlegs sinó que és un soliloqui que segueix fidelment la narració de la Rodoreda. L’adaptació de Ferran Dordal i Carlota Subirós no és el pas de la novel·la a un text teatral sinó que és la mateixa novel·la llegida en veu alta per 11 veus diferents.

M’ha causat una profunda impressió veure representada una obra que havia llegit dues vegades amb dues mirades diferents. Aquesta vegada, hem assistit a la representació del text fidel a la novel·la escrita i representada per actrius diferents, cada una d’elles i, com si fos una lectura dramatitzada, expressant parts dels sentiments de la Colometa. Així és com ho hem viscut des del públic. Vull destacar la brillant i commovedora  actuació de Màrcia Cisteró que arriba a acostar-nos als moments més tràgics del personatge. A ella li han regalat els moments de desprotecció, vulnerabilitat i patiment de la protagonista. Lurdes Barba, mostra la part rebel de la Colometa, la que es nega a acceptar les dures situacions que li toquen viure.  Les vuit restants, Montse Esteve, Paula Jornet, Vicenta Ndongo, Neus Pàmies, Anna Pérez Moya, Alba Pujol, Vanessa Segura i Yolanda Sey segurament expressen en els seus textos curts els diferents sentiments de la vida de la Colometa.

Tot i que l’espai és molt gran, el muntatge escenogràfic de Max Glaenzel és minimalista, delicat i sempre ocupat per les actrius movent objectes, expressant el text o reforçant-lo físicament amb desdoblaments de personatges. Els materials són objectes quotidians que van apareixent a mesura que ho demana el text i que acompanyen la vida senzilla d’un barri de Gràcia dels anys 30 tot i que no és una obra realista ja que el vestuari de les actrius és actual (em recorda el Querubino de les Noces de Fígaro movent-se per l’escenari amb una taula de skate). Cada objecte té un sentit i tant les actrius com els objectes es mouen amb una delicadesa extrema i molt sofisticada.

La onzena actriu és Clara Aguilar interpretant la seva pròpia música amb un teclat electrònic del que en treu una música alegre al començament però majoritàriament trista, amb poques variacions musicals, com un baix continu premonitori de tot el que li ha d’esdevenir a la Colometa.

La Plaça del Diamant forma part de l’univers cultural de tot un poble, perquè reuneix una qualitat literària contrastada i admirada, perquè reflecteix el sofriment de la societat en temps de guerra i postguerra, perquè mostra la vivència d’una dona d’aquells temps, humil i treballadora, profundament sensible i perspicaç, i, en definitiva, perquè ha esdevingut una crònica d’un període històric, una obra absolutament imprescindible i d’una magnitud colossal en la literatura europea del segle XX.

Partint d’aquesta base, qualsevol versió de l’obra que pretengués ser innovadora podia córrer l’enorme perill d’allunyar-se de l’essència i apropar-se al fracàs. La directora, Carlota Subirós, s’havia endinsat ja en un treball previ (Rodoreda, retrat imaginari) en la personalitat de l’escriptora i, bona coneixedora dels seus textos, ha realitzat un magnífic treball d’adaptació de l’obra, conjuntament amb Ferran Dordal, responsable de la dramatúrgia, i ha creat una visió coral d’un personatge extremadament profund. Una autèntica experiència per l’audiència. Un veritable homenatge a les dones d’aquell temps, a la resiliència que permet seguir creixent quan tot sembla mort, a la narrativa pura, a la descripció sense artificis, a la prosa, a la poesia de les paraules ben triades, a l’art de fer d’un nom un adjectiu, una sensació...

L’espectacle desenvolupa l’obra des del pensament de la protagonista. Tot parteix d’ella, i del seu procés mental en brollen les paraules. Explica els fets tal i com els viu i veu, les seves emocions, l’amor, la tristesa, la maternitat, la resignació, el dolor, la mort, la soledat, l’enyor, l’esperança... Sempre en primera persona. L’ús de l’estil indirecte en els diàlegs situa l’espectador en el punt just on és la Natàlia, i fa destacar encara més la riquesa psicològica del text.

Ara bé, allò que converteix l’espectacle en únic, indispensable, categòricament sublim, és l’ús d’onze veus per explicar una vida que, en realitat, parlava a través dels seus silencis. Onze actrius, omplen l’escena i comparteixen un sol ésser, un sol rol. Onze veus per un sol pensament. I es combinen coreogràficament. Música i dansa s’hi afegeixen per reforçar la sensibilitat del missatge, per il·lustrar, donar context i enfortir allò que la Natàlia explica. I, malgrat algun minúscul desajust, tot funciona com un rellotge. Tan precís, rítmic, àgil i potent que t’enganxa al personatge, i te l’escoltes com si t’ho expliqués només a tu, com un encontre, com una declaració, com una confessió. Les onze actrius estan brillants, i totes, malgrat la gran diversitat, mostren la seva capacitat de conversió en el personatge. Com en una única veu. Els elements que poblen l’escena esdevenen símbols que s’afegeixen a poc a poc, a mesura que el relat els reclama, i se situen en un espai determinat, conscients que transmeten també el seu missatge, fins que la maleïda veça que tant agradava als coloms ho acaba per envair metafòricament tot. Poques ganes em queden d’anomenar-la Colometa... I cal fer neteja, cal encetar una nova vida allà on només hi ha cendres. I la Natàlia reneix, i pren totes les veus que han format la seva història.

L’espectacle és un autèntic privilegi. Atrapa i commou. Permet arribar a l’ànima d’una obra cabdal, d’un text incomparable, i permet un encontre amb la seva veritable protagonista, de primera mà, escoltant la seva veu.

La vida que es somia, que s’espera i que es desitja es contraposa moltes vegades a la realitat, a l’entomar les coses com van succeint. Una vida feliç i plena pot convertir-se en un malson dolorós i asfixiant per molt que es faci o es lluiti. Sempre queda l’esperança que un dia tot pot anar a millor.

Que Mercè Rodoreda és una experta en narrar de manera molt personal i humana la vida d’aquells que van patir la Guerra Civil i la postguerra no és cap secret. D’aquesta obra se n’han fet moltes versions, en teatre i també en televisió, i es miri com es miri sempre es reconeix el pinzell de l’escriptora per dibuixar cadascun dels trets dels seus personatges.

La Natàlia una nit d’envelat coneix en Quimet, amb qui acaba festejant i casant-se. Arriba la República i tot sembla possible, una família en un pis amb terrassa que cria coloms i va descobrint com canvia el país. Ella es converteix en la Colometa, dona i mare per sobre de qualsevol altre tret. Però l’alegria decau amb l’arribada de la Guerra i, el que és pitjor, amb la postguerra.

En aquesta nova versió, 11 actrius donen vida i veu a la Colometa, ella que no va obrir la boca fins que ja no va poder més, que va viure en silenci perquè les paraules no li pertanyien. És un muntatge emocionant i poètic que absorbeix a l’espectadora i la fan navegar per la narració atrapant cadascuna de les vides de la Natàlia a través dels anys.

L’escenari és, literalment, un full en blanc on es relata i es construeix la vida de la protagonista des dels seus inicis. Els anys que passen i allò que va omplint el pis de casats es va distribuint i materialitzant al terra de l’escenari. Fins i tot els coloms arriben a tenir una presència significativa, d’una manera simbòlica i molt elegant. Amb la postguerra i la pèrdua de vides -i de ganes de viure- els objectes que havien constituït la llar de la Colometa van desapareixent en la història i també a escena.

El detall i la subtilesa amb què Carlota Subirós dirigeix la narració a través d’aquests elements físics, les veus de les diferents actrius i la música conformen un tot orgànic que produeix un viatge històric y sobretot emocional del públic. Una delícia plàstica dalt d’un escenari ple de passió, amor, tristesa i molta soledat.

Clara Aguilar (música en directe), Lurdes Barba, Màrcia Cisteró, Montse Esteve, Paula Jornet, Vicenta Ndongo, Neus Pàmies, Anna Pérez Moya, Alba Pujol, Vanessa Segura, Yolanda Sey, son Natàlia. Son una representació molt variada d’edats diferents, de moments distints a la vida, que s’uneixen a l’uníson en una mateixa veu. Mostren que el text  és atemporal, que la Colometa pot ser moltes persones i totes alhora.

La virtut indiscutible de la ploma de Rodoreda és que les seves paraules sempre son un fil directe als pensaments i emocions més íntimes i més amagades en temps difícils i convulsos. Poden haver-hi moltes versions en la forma, però al final l’essència de seva obra queda impregnada a cada racó de la producció.