La Isla del aire

Aquest melodrama d'Alejandro Palomas, adaptació escènica de la primera part de la seva trilogia literària El tiempo que nos une, presenta cinc dones - i quines dones - sota la direcció de Mario Gas. Ambientat a Menorca, una família de dones formada per tres generacions, tracta de sobreviure al patiment afligit pels homes i per la pèrdua d'Elena, el sisè personatge absent de la família.

El gran valor d'aquest muntatge és sens dubte la interpretacía de les seves actrius, sent Núria Espert la més memorable, que als seus 87 anys continua regalant talent i generositat sobre les taules. Una àvia sense pèls en la llengua que funciona com l’ingredient còmic d'aquest drama familiar. Vicky Peña és la mare patidora que va perdre a la seva filla en la mar i Miranda Gas una neta  que manté la relació més entranyable de l'obra amb l'àvia. Finalment tenim a Candela Serrat i Teresa Vallicrosa, el potencial dels quals no està del tot aprofitat en comptar amb papers molt més secundaris.

L'escenografia són unes enormes roques sobre les quals es projecten rostres de personatges i efectes marins. Això aconsegueix una sensació d'abisme i fredor que tot i que funcioni per a retratar l'estat anímic dels personatges i la tràgica desaparició de l’Elena, dificulta la sensació d'intimitat entre els personatges.

Totes elles són dones trencades – no falten cadires de rodes, malalties ni crosses sobre l'escenari – desesperades, soles i plenes de secrets. Es nota el pes literari del text, amb diversos monòlegs i diàlegs amb informació que no sempre es desenvolupa. Tanmateix, els personatges podrien estar més matisats, ja que, excepte l'àvia, totes tenen un to o color similar, quan en realitat existeixen moltes maneres d'estar trencada.

A vegades les ferides només es poden guarir compartint-les o demostrant la vulnerabilitat davant d’aquelles persones més properes.

En aquesta obra cinc dones es reuneixen en l’aniversari de la desaparició d’una sisena. Una mare, dues filles i dues netes es troben en un moment emocional desastrós, perdudes i plenes de retrets les unes amb les altres. Es l’àvia la que demana a la resta que vagin a la illa del nom per acomiadar-se del paisatge i recordar a la neta desapareguda abans de morir.

Núria Espert és l’àvia i el centre neuràlgic i magnífic d’aquesta producció, unes dones trencades que desitgen no estar soles. Espert desplega el seu enorme talent acompanyada d'un gran repartiment que amb la conversa expien dolor i ferides incurables. És el seu personatge el que té més cos i pes a l’obra i sobre el qual pivota la resta de dones que hi ha a l’escenari. Vicky Peña i Teresa Vallicrosa son les filles d’una mare autoritària, que ha marcat i manipulat les seves vides a nivell emocional i personal, marcant el seu futur sempre sota el paraigües del “propi bé” de cadascuna. Miranda Gas i Candela Serrat son les dues netes, intentant esbrinar com volen que siguin les seves vides mentre van cicatritzant les esquerdes de les seves ànimes.

Tot i el repartiment excel·lent, el text es nota forçat i portat a llocs sense naturalitat, simplement amb la finalitat de crear un escenari concret per a la exhibició d’Espert. I en aquest context on sembla que aquest és l’únic personatge que importa, la resta d’intèrprets es limiten moltes vegades a donar-li el peu per a la seva intervenció, deixant-se perdre un potencial increïble d’actrius a dalt de l’escenari.

Una posada en escena senzilla, que abusa dels fosos a negre de la il·luminació per canviar de segment, no col·loca cap obstacle en la narració de la història, l’element indispensable i que més es vol potenciar en aquesta producció.

És Espert i la resta del repartiment la veritable raó per veure aquesta obra, per gaudir del seu talent i mestratge sobre l’escenari.

En un primer moment vaig pensar que aquesta era una obra més amb Núria Espert en el repartiment, sobretot després de veure unes companyes de viatge tan potents al seu costat. No m’esperava, per tant, trobar-me gairebé amb un recital d’aquesta actriu de 87 anys que es carrega l’espectacle a l’esquena i que eclipsa a tothom amb un personatge carismàtic i absolutament protagonista. Un exercici actoral de gran mèrit, com els que li hem vist fer en ocasions a Héctor Alterio, Concha Velasco o Lola Herrera (aquesta última, a punt d’estrenar nou espectacle al Teatre Goya).

La isla del aire està basada en la novel·la d’Alejandro Palomas, en la que cinc dones d’una mateixa família emprenen un viatge a un petit illot de Menorca. Allà apareixeran els secrets, i sobretot els retrets, de tota una vida en comú. Una existència en la que els homes han jugat un paper important, però també força nociu, i en la que l’àvia ha exercit –i segueix exercint- de gran matriarca. Una matriarca que amb noranta anys ja necessita utilitzar bolquers, però que encara controla el destí de filles i netes, dona consells i destil·la un afiladíssim sentit de l’humor.

L’obra acusa el seu origen literari quasi des del principi, amb les actrius parades al mig de l’escenari mentre escoltem reflexions en veu alta de cadascuna d’elles. A partir d’aquí trobem petits monòlegs –a vegades insuficients per acabar de definir el personatge- i molts diàlegs entre l’àvia i la resta de dones de la família. Surten moltes dades i moltes situacions que potser en una novel·la tenen el seu temps per assentar-se i desenvolupar-se, però que aquí acaben resultant precipitades i fins i tot capricioses (l’antic amant argentí d’una de les filles sembla afegit amb calçador). Estem, per tant, davant d’un text que no ha arribat com caldria a l’escenari, malgrat la gran interpretació d’Espert i el desplegament de recursos que fa en tot moment. Una brillant interpretació que secunden amb correcció Vicky Peña, Teresa Vallicrosa, Miranda Gas i Candela Serrat enmig d’un decorat petri i excessivament fred, gairebé una versió desangelada del que apareix a Fitzroy.