La Gioconda

Jo no la coneixia. No l’havia sentit ni vist mai representada excepte la coneguda música del ballet que ha corregut per les xarxes i no m’he cansat de mirar. Vaig passar una tarda meravellosa. Les quatre hores en les que s’inclouen els dos entreactes es fan curtes.

Com diu Luigi Pirandello “La vida no és veritat, perquè la veritat no existeix. El que cal és recrear la vida i presentar-la com una veritat creïble.” En el cas de la Gioconda, el tema és absolutament cert. La Gioconda representa la veritat del segle XIX, una veritat contra la qual el segle XX i algunes societats occidentals s’hi han revoltat amb força. Em refereixo a l’amor irresistible pel qual es pot matar, trair o ser motiu de grans heroïcitats com la de la Gioconda. És un tema reiteratiu de quasi totes les òperes romàntiques i que ens empassem sense fer-ne cap mena de crítica i amb l’excusa de que eren altres temps.”Amore o morte!!” o l’assassinat d’una dona perquè ha tingut la gosadia d’estimar un altre home són temes recurrents molt arrelats encara i que no causen cap mena de sorpresa. El que en altres disciplines crearia un gran rebuig, a l’òpera se li permet, pel pensament del moment en que van ser escrites i perquè en el fons, som víctimes de la nostra pròpia història.

Deixant de banda l’argument, l’òpera La Gioconda és una obra completa. I dic completa perquè té de tot: àries, duets, tercets, cor i ballet. Per tot això i per la seva espectacularitat, es diu que té tots els elements de la Grand Opera française. Amilcare Ponchielli va escriure unes 12 òperes, de les quals només es representa immerescudament poques vegades, La Gioconda. Ponchielli va voler fugir de l’òpera romàntica. Estem a la segona mitat del segle XIX i els compositors ja miraven cap a altres bandes inclinant-se cap al verisme-naturalista.

Els sis personatges representen les sis veus i tots ells tenen una ària de lluïment. La Gioconda, soprano dramàtica té una ària preciosa “Il suicidio” que a la tarda del dia 14 va estar cantada amb molta sensibilitat per Anna Pirozzi. Ketevan Kemoklidze va interpretar Laura Adorno, la rival de la Gioconda que demostra el seu talent de mezzosoprano. Stefano La Colla va ser Enzo Grimaldo i va mostrar una gran sensibilitat de tenor lírico-spinto a l’ària del segon acte “Cielo e mar”. Carlo Colombara va ser Alvise Badoero, dux de Venècia i cap de la inquisició i la seva ària de lluïment “O monumento”. El paper de baríton, Barnaba o l’espia del dux va ser Luis Cansino. L’ària més aplaudida i que va desencadenar un gran entusiasme entre el públic va ser “Voce di donna o d’angelo” cantada per  Maria José Montiel i que representa la mare cega de la Gioconda. És un paper de contralt difícil i amb un gran registre que la Montiel va cantar amb un gran lirisme.

Cal destacar l’escenografia de Pier Luigi Pizzi que ja s’havia estrenat al 2005 en la que combina els colors grisos, negres i blancs sobre un paisatge venezià en el que no hi poden faltar els canals. La foscor es veu interrompuda pels colors brillants de la festa del palau d’Alvise. El vestuari de Pizzi amb l’ajuda de Lorena Martin és elegant i molt vistós.

Alessandro Riga i Letizia Giuliani van oferir una inoblidable actuació a la dansa de les Hores que ja havíem vist per les xarxes de la versió del 2005 encara que en aquella ocasió el ballarí era Angel Corella. Esplèndids tots dos i les 12 ballarines coregrafiant la dansa.

Conxita Garcia amb el cor i l’orquestra del Liceu han fet que tot lluís amb un gran esplendor.

En resum, una òpera inoblidable i amb ganes de que es representi més sovint.

Dissabte dia 13, nit de Liceu amb LA GIOCONDA d'Amilcare Ponchelli, una òpera en quatre actes que va ser estrenada a la Scala de Milà el 8 d'abril del 1876 i al Liceu en febrer del 1883. La versió definitiva de l'òpera es va fer el 1880 després dels retocs fets pel mateix compositor, deguts a la llarga durada de la primera versió.

Es tracta d'un drama amb llibret d'Arrigo Boito que va signar amb el pseudònim de Tobia Gorrio. Inspirat en el drama "Angelo, tyran de Padoue" de Victor Hugo, l'acció està ambientada a la Venècia del segle XVII.

Amilcare Ponchielli (1834-1886) va ser un compositor que va formar part del moviment anomenat scapigliatura que pretenia establir un nou model poètic i musical retornant al realisme social. Va ser autor de dotze òperes sent La Gioconda la seva obra més coneguda. Fill d'un organista va ingressar al conservatori de Milà amb nou anys i va dedicar tota la seva vida a la música.

La direcció musical d’aquesta proposta és de Guillermo García Calvo i la producció és de Pier Luigi Pizzi. Una producció ja clàssica, on Venècia es reconeix pels petits detalls, uns ponts corbats sobre els canals, la llum tèbia dels carrerons que s'intueixen o les góndoles i naus per on alguns personatges entren o surten d'escena. Els canals són els motius més característics de l'escenografia i els ponts són el punt d'accés dels venecians que en massa irrompen sovint a escena.

LA GIOCONDA és una peça monumental que inclou un ballet en el tercer acte. La coneguda “Dansa de les hores” ha tingut a Alessandro Riga i Letizia Giuliani com a ballarins principals. Un ballet d’una gran bellesa melòdica que ha estat una autèntica delícia.

Tota la proposta ha gaudit d’una magnífica coreografia de Gheorghe Iancu i un esplèndid vestuari d’un colorisme sensacional del mateix Pier Luigi Pizzi.

Una òpera que té sis papers amb ària per a sis tipus de veus diferents. Nosaltres hem pogut escoltar a Iréne Theorin en el paper de La Giconda, Dolora Zacjick en el paper de Laura Adorno, la dona infidel d'Alvise Badoero, paper que ha interpretat Ildebrando d'Arcangelo. La Cieca, mare de la Gioconda ha estat interpretat per Agostina Smimmero que ha substituït a María Jose Montiel per indisposició. Brian Jagde ha fet el paper d'Enzo Grimaldo i Gabriele Viviani el de Barnaba l'espia al servei de la Inquisició, enamorat de la Gioconda i a qui ella ha rebutjat.

El cor, dirigit per Conxita García, ha estat magnífic i l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu ha tornat a lluir esplèndida. A nosaltres és una proposta que ens ha agradat molt, tant per les veus, com per la posada en escena i la meravellosa coreografia.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

 

Hi ha òperes que s'han mantingut en el repertori habitual de molts teatres lírics per motius diversos i curiosos. La Gioconda ha arribat fins al públic actual gràcies al seu famós ballet del tercer acte (la Dansa de les Hores), però no cal oblidar que té mèrits suficients per mantenir-se entre les més representades. Té un munt d'àries notables (Suicidio! potser seria la més coneguda), presenta una àmplia gamma de registres vocals pels seus protagonistes i ofereix tota l'ampul·lositat i magnificència de l'òpera romàntica de finals del segle XIX. El seu estil està a mig camí entre el bel canto i el verisme que ja estava a punt d'arribar. Es tracta del mateix estil que va fer famós a Verdi i que tantes bones notícies para aportar a la música italiana. De fet, el llibret d'aquesta òpera és d'Arrigo Boito, un dels col·laboradors verdians més habituals...

El Gran Teatre del Liceu recupera ara aquesta coproducció del 2005 amb direcció escènica de Pier Luigi Pizzi. Han canviat alguns petits detalls d'escenografia i sobretot hi ha hagut una revisió del vestuari, que ara és molt més vistós i colorit. La producció opta per uns recursos escènics grandiloqüents (canals i gòndoles que passegen per l'escena, ponts que van movent-se de perspectiva segons l'acte) però a la vegada hi ha un minimalisme conscient que juga amb la monocromia i l'absència d'atrezzo i ornamentacions escenogràfiques. El resultat és efectiu, però igual resulta una mica pobre en el quart i intimista acte final.

Els cantants d'aquesta versió han estat un altre dels grans encerts, i també una de les grans sorpreses. La soprano sueca Iréne Theorin era el principal reclam, però en algunes funcions ha estat substituïda per la napolitana Anna Pirozzi, que ha convulsionat el Liceu amb una interpretació que va merèixer més de deu minuts d'aplaudiments. Això ha fet entrar en escena a un tercer relleu a les funcions populars, l'espanyola Saioa Hernández, que ha defensat el rol amb mà mestra i segura. Destacar també a María José Montiel, molt aplaudida en l'agraït paper de La Cieca. I per últim, no oblidar la parella de ballarins formada per Alessandro Riga i Letizia Giuliani, que en un determinat moment de l'òpera acaparen tota l'atenció i fan gaudir al personal amb una coreografia d'alt risc.