La fortuna de Sílvia

Penso que haurien pogut triar un Sagarra millor, perquè aquesta Fortuna l'he vist passada; per a mi no és ni de lluny el millor de l'autor. L'escenografia i el vestuari m'han semblat bons. El muntatge a dues grades no m'ha aportat res interessant, els vídeos de bombardejos m'han atabalat, però el problema ha estat l'obra y la direcció. Penso que Prat i Coll encara ha realçat el caducat de la peça amb una direcció d'actors exagerada, veus impostades i actituds histriòniques; en general tot poc creïble. Tot i així aplaudeixo que el TNC programi autors catalans, que per això se'n diu Teatre Nacional de Catalunya.

 

Crítica completa » http://bit.ly/2hjtDNQ

Jordi Prat i Coll dirigeix una de les obres més personal de Josep Maria de Sagarra, “ La fortuna de Sílvia”, una comèdia dramàtica, escrita en tres actes que corresponen als anys 1935, 1940 i 1945, va ser estrenada al Teatre Romea el 5 d'abril de 1947.

Amb un repartiment excepcional, encapçalat per Laura Conejero, completen la resta del repartiment Anna Alarcón, Albert Baró, Muntsa Alcañiz, Berta Giraut i Pep Munné.

L’acció transcorre en una ciutat europea. Sílvia ( Laura Conejero), la principal protagonista, és una dona madura d’uns 38 anys, vídua i amb dos fills (Anna Alarcón, Albert Baró) que ha hagut d’enfrontar-se a successives penalitats (el desclassament social, la viduïtat, les dificultats econòmiques, l’enveja de la seva germana Emília (Muntsa Alcañiz),...).

En tots els tràngols pels que passa el personatge s’aferra a la seva fortuna. La seva fortuna no és un altre que la seva manera de pensar, de sentir, d’actuar, prescindint de prejudicis, de les opinions o de la malícia dels altres… La fortuna de Sílvia és la seva independència.

El detonant de tot és el vestit que va estrenar durant la revetlla de Sant Joan de 1910. Malgrat haver hagut de vendre gran part de les seves pertinences, aquell vestit el guarda com un dels objectes més valuosos. El vestit és el seu talismà, la penyora que li recorda un moment de màxima plenitud personal i amorosa. El vestit que va despertar l’enveja, ruptura i revenja de la seva germana  Emília.

 

Amb aquesta obra Segarra ens deixa ben clara la seva opinió envers la guerra i la postguerra mitjançant el personatge de la Sílvia. El text desprèn una càrrega ideològica brutal per l’època en què va ser escrita. Però també ens parla de la hipocresia de la burgesia, que es reeixia de normes absurdes, sota l’afany d’aparentar.

 

Personalment el text l’he trobat fantàstic, més si intentem traslladar-nos a l’època en que es va escriure. Però no estic gaire d’acord en la manera que el director ha triat que fossin interpretats els personatge. La manera freda, impostada i poc creïble de tots els actors a l’hora d’interpretar, fa que l’obra es faci llarga i feixuga.

 

Així que fent balanç, la meva puntuació és ** / ***

Text genial. Vestuari molt cuidat. L’escenografia, tot i que m’ha agradat força, hi havia moments en que em va costar escoltar el que deien. El volum dels efectes sonors és excessivament alt. Les interpretacions molt poc creïbles, veus impostades (uns més que altres).

 

 

Tots tenim més o menys clar què es pot esperar d'un muntatge d'un text de Sagarra al Teatre Nacional, però, en aquest cas, potser hauria estat bé arriscar una mica amb la posada en escena (més enllà de la interessant distribució d'escenari i públic a la sala petita).

La fortuna de Sílvia és un text dens, molt literari i poc oral, que, a la sala petita del TNC sona afectat i encotillat a causa d'unes interpretacions poc orgàniques i un pèl encarcarades.

Malgrat tot, i tenint en compte que el text és de 1947, els personatges femenins resulten interessants, així com la seva reflexió sobre la barbàrie de la Segona Guerra Mundial.

Més informació a Somnis de teatre

 

Potser esperàvem massa, potser perquè estem mal acostumats a què gairebé tot el que es representa al Teatre Nacional de Catalunya, ha de tenir la màxima qualitat possible... i aquesta representació des del nostre punt de vista no ha estat a l'alçada. El cert és que ahir vàrem sortir de la Sala Petita del TNC, molt decebuts.

Creiem que la causa no ha estat en l'elecció d'aquest text de Josep Maria de Sagarra, perquè creiem que cal donar a conèixer als espectadors de Teatre, els grans escriptors que posseeix la literatura catalana; la nostra decepció, és deguda especialment, al que creiem ha estat una direcció errònia en molts aspectes, que intentarem raonar en aquest espai.

El primer quadre escènic ens presenta a Sílvia, la mare (Laura Conejero) i al fill Abel (Albert Baró), al menjador de casa seva, tot remenant unes fotografies, que els fan rememorar aspectes de quan la Sílvia encara no era vídua, fins que troben la fotografia on ella lluïa un preciós vestit de nit, que en bona part va marcar la resta de la seva vida. En aquesta llarga escena les interpretacions no ens les hem cregut en cap moment i ens han recordat una manera de fer de teatre molt impostat, que malauradament s'acostuma a utilitzar massa sovint al teatre madrileny, i que a nosaltres ens treu de polleguera.

Una interpretació del joveníssim actor Albert Baró, que no ens ha agradat gens, però que creiem ha estat imposada per la direcció, perquè l'hem vist treballar en altres ocasions, en les que ha treballat d'una manera molt més natural,..  i diem això, malgrat que admetem que podem estar equivocats, perquè creiem que les interpretacions han de ser corregides pel director, si a ulls dels espectadors resulten poc creïbles.... i més quan la interpretació de la conegudíssima i solvent actriu, Laura Conejero, en aquesta escena inicial, ens ha semblat també sobreactuada i molt poc creïble.... malgrat que després, per sort en les escenes posteriors ha tornat a ser la que nosaltres coneixíem.

Un director de teatre ha de tenir en compte aspectes que poden afectar i molt, a la visió o audició dels espectadors, i aquí novament ha comes l'error de deixar sense visió als espectadors situats a prop de l'escenari central, darrere de les butaques amb respatller força alt, que impedien veure les cares dels actors en més d'una ocasió.

O el que és encara més greu, que no s'escoltin amb claredat suficient el que deia la protagonista en forces escenes, depenent d'on estava situada i si estava o no girada d'esquenes al públic i de cara a l'espectacular, però innecessària vidriera. No era pas un problema d'acústica de la sala, perquè a la resta dels actors, se'ls va entendre a la perfecció al llarg de tota la representació. Un director com cal, ha d'estar també al cas i situar-se als assajos en diferents butaques de la sala, per prevenir aquestes deficiències de so.

Però encara hi ha més.... el desequilibri del volum en què parlen els actors i el de la música i el so enllaunat que s'utilitza en els canvis d'escena, és tan absolutament brutal que acaba resultant insuportable... un dels aspectes que s'ha de revisar, si o si, perquè no té cap justificació.

Evidentment també té aspectes positius, com preciós vestuari i sobretot la immillorable actuació d'Anna Alarcón en el paper de Diana, .... o inclús el petit paper de la tieta "dolenta" interpretat per una Muntsa Alcañiz, que tant trobem a faltar als nostres escenaris.... i també la naturalitat de l'actuació d'en Pep Munné.

Malgrat aquests aspectes força positius, en el conjunt de la producció, malauradament pesant molt més els aspectes negatius que la direcció de Jordi Prat i Coll, no ha sabut solucionar amb encert, per la qual cosa, arriba a fer feixuga una representació teatral de la que esperàvem moltíssim més del que ens hem trobat, tenint en compte el lloc on és representat i amb els mitjans al seu abast; tant és així, que fins i tot la producció ens ha arribat a avorrir, i això per nosaltres, que ens considerem teatraires de mena, és força greu.

Si desitgeu llegir l'apunt original, només heu de clicar AQUÍ