George Kaplan

El nou muntatge de la Bella Otero ens acosta un magistral text del francès Frédéric Sonntag on, a través de la comèdia i la ironia, reflexiona sobre el poder dels relats o les ficcions per a manipular a la població. El text, escrit en 2012, continua sent més que vigent en l'ambient cada vegada més conspiranoic en el qual vivim. Si ja en el 11-S i en la Guerra de l'Iraq vam ser conscients de com el poder construeix enemics públics per a controlar el relat i justificar accions, és possible que després de la pandèmia aquesta sensació de manipulació sigui encara més forta entre el públic.

El muntatge es compon de tres escenes unificades pel fil conductor del personatge de George Kaplan: una identitat fictícia col·lectiva que busca hackejar el sistema, un mite construït des del poder o un perill públic que desestabilitza l'ordre establert, segons qui ho miri. En qualsevol cas, George Kaplan posa en escena el poder polític del relat.

La primera escena se centra en el grup d'activistes que donen origen al fenomen, fent una exquisida paròdia del món assembleari. Després, arribem a una Writer’s Room americana on diversos guionistes tracten de buscar la nova sèrie del moment. Aquí el text continua mantenint el to de paròdia, però es torna més autoreferencial per a reflexionar sobre l'art de construir històries. Finalment, assistim a l'escena més distòpica on un grup de totpoderosos tracten de mantenir l'ordre establert a través d'una conversa que llegim projectada en una pantalla. Els tres quadres són interessants, però és cert que el ritme resulta una mica descendent. Pot ser que, en arrencar l'obra amb un nivell de ritme i comèdia tan encertats, resulti més difícil mantenir-lo després.

En qualsevol cas, el retrat paròdic de la societat actual, la reflexió tan convenient per als temps que corren i les meravelloses interpretacions de la companyia són raó suficient per a recomanar aquesta comèdia i tornar a veure-la una vegada i una altra.

Què és real i què no? Com neixen els mites? Les llegendes son reals o són simples invencions que es construeixen per emmascarar intencions i objectius que van més enllà de petits relats socialment adaptats? La majoria de vegades a aquestes preguntes no tenen o se’ls hi busca resposta, perquè no és necessari. Totes aquestes històries sense origen definit han calat a l’imaginari col·lectiu i s’han transformat en un punt de partida per creences innegables per tothom (o per la majoria).

Dividida en tres segments, aquesta obra ens endinsa en una reunió d’un grup d’activistes, un altre de guionistes i un últim que forma part d’un govern a l’ombra. Tot i la diferència entre aquestes tres reunions, les discussions i converses que es produeixen dins d’aquestes giren entorn a la mateixa idea: què o qui és George Kaplan.

Amb un text original, autèntic i divertit, de Frédéric Sonntag, la producció de la Bella Otero planteja moltes reflexions que van més enllà de la simple trama de l’obra. Aporta una perspectiva nova al dia a dia de qualsevol persona i als inputs informatius que arriben a la població amb clares intencions de manipular i crear un relat que s’adeqüi als interessos d’aquells que ostenten el poder. Un raig de llum de realitat i un cop d’efecte per qüestionar aquelles veritats absolutes que es venen per tots els mitjans de comunicació o pels discursos populistes de més d’un representat polític.

El muntatge és molt atractiu, construint un marc a l’escenari que va traient capes mentre es va introduint en el missatge real del text. Destacar especialment el disseny i l’estructura sonors minuciosos i detallats que augmenten exponencialment la producció i que fan immersiva tota l’experiència. La disposició escenogràfica ajuda a construir la narració amb un equilibri de ritme perfecte fins a l’últim segment, on es produeix una petita davallada. L’últim grup demana una posada en escena diferent que provoca una perduda de ritme que desquadra una mica tot el conjunt.

Emma Arquillué, Joan Esteve, Eudald Font, Pablo Macho Otero i Anna Roy van canviant de pell a cada segment i es transformen en aquell personatge que la narració necessita. Naturals, propers i amb un humor àcid intrínsec, atrapen al públic amb les seves interpretacions. Font deixa astorada i sense alè a l’espectadora amb el seu monòleg de guionista-humorista, amb la seva creixent desesperació i intensitat, creant un vincle potent pel qual no pot apartar la mirada d’ell.

Una producció que convida a ser comentada i analitzada un cop s’ha acabat i que permet donar ales a textos igualment atrevits i que es col·loquen fora de la norma de la narrativa teatral.