El amante de los caballos

Escenificar un text literari sempre és un repte complicat. A vegades, es traeix l'original quedant-se en la superfície, en altres ocasions, la proposta s’ofega en la densitat. Afortunadament, hi ha espectacles que, sabent trobar l’equilibri entre la vitalitat escènica i l’esperit d’allò que s’explica, acaben per convertir-se en petites joies teatrals. Aquest és el cas d’El amante de los caballos, una obra basada en el relat de l’escriptora nord-americana Tess Galagher, que agafa amb les mans el cor de la història i l’ofereix a l’espectador amb naturalitat i delicadesa. Plena de petits detalls inquietants, molt interessants, la interpretació de l’actriu protagonista, Ana Scannapieco aconsegueix, sota la direcció de Lisandro Penelas, atrapar el públic amb un magnetisme subtil i molt difícil de definir. De manera gairebé màgica, aquest monòleg ens fa viatjar a través de la memòria familiar transmitint el pes del seu missatge però, en cap moment, sentir-lo com a una càrrega. Es tracta, així, d’un minuciós i emotiu conte per adults que arriba a l’ànima de forma tan afectuosa i subtil com un xiuxiueig a l’oïda.

Todos somos locos de alguna manera. Jugando a las cartas, enamorándonos sin remedio o bailando con los caballos. La protagonista de esta función nos susurra la historia de su familia, de su abuelo y de su padre y de cómo el gen de lo extraño definió sus existencias.

Ana Scannapieco nos habla con frases cortas y entrecortadas, como si improvisara sus pensamientos. El discurso se compone de lo que dice, pero también de las frases secretas que constantemente murmura en silencio y que cada espectador imagina para sus adentros. El personaje realiza un ejercicio relajante de contemplación y meditación interna, desnudándose ante nosotros desde la distancia con el pasado y envuelta por la cercanía de la sala. Acompañada por las músicas, la iluminación intimista y la cálida escenografía que nos transporta a un establo, la corporalidad de la actriz se funde con la de un invisible caballo mientras lo cepillo y lo monta, hasta lograr que lo veamos sin que esté presente.

El director Lisandro Penelas utiliza la poesía del relato de Tess Galagher para crear un espectáculo muy corto –no llega a una hora- de contemplación y belleza. En cuanto al contenido, si bien la trama tiene su interés al principio, se vuelve algo monótona a medida que avanza. En el fondo, las historias del abuelo y del padre de la protagonista poco tienen que ver entre sí, cosa que difumina algo el mensaje de la pieza. Así pues, lo que vale más la pena es el montaje, con una puesta en escena y una interpretación originales y rebosantes de ternura.

Comencem la nostra temporada teatral anant a La Badabadoc, una de les millors sales on es pot veure teatre argentí, a veure  “El amante de los Caballos” , una proposta de la companyia argentina Moscú Teatro, que porta més de quatre anys en cartellera dins de l’off porteño.

“El amante de los Caballos” és el primer relat d’una col·lecció de dotze contes de l’escriptora nord-americana Tess Gallagher, que l’actor i director argentí Lisandro Penelas n’ha fet una adaptació en format d’unipersonal , interpretat per l’actriu Ana Scannapieco, que a part de ser la protagonista d’aquesta història, n’és també la narradora.

Des del primer moment quedes atrapat per l’espai, i per la calidesa de la llum. L’escenografia és plena d’objectes i estris propis del món rural. Som dins un estable.

Un cos en moviment, desplaçant-se sense pressa. Fluït. Elegant. Hipnòtic. Dominant l’espai. La seducció de la paraula. El xiuxiueig. Pensaments en veu alta. Acords del chamamé. Imaginació. Màgia i poesia.  Ana Scannapieco ens hipnotitza amb els seus moviments, amb la mirada. En tot moment domina l’escenari. Ens emociona.

“El amante de los Caballos” és el viatge que ens porta a descobrir qui som a partir de la pèrdua d’un ésser estimat. El retrobament d’un mateix a partir dels nostres orígens. És l’essència del jo a partir de records, suposicions i històries, d’imatges guardades en els calaixos de la memòria, de les connexions i influències de la sang.

Poesia i sensibilitat

Si ens parem a pensar i ens auto analitzem possiblement veurem que som literalment una barreja de tots els qui ens han precedit. Pot ser físic , un do, un vici. La manera de caminar, la mirada, el gust per alguna cosa concreta , el do de tocar un instrument, el vici de beure, ... Quan em miro al mirall, quan miro alguna fotografia meva, veig detalls que recordo de la meva àvia, del meu pare; altres vegades, són els que ens envolten qui ens diuen, al teu avi també li agradava..., el teu tiet també era, o sabia,... A mi m’agrada que em diguin que m’assemblo al meu pare, i no parlo físicament, sinó amb gustos i aficions, que ni tan sols jo vaig arribar a veure, o al meu avi, que tinc quelcom de la meva àvia o de la meva mare.

La feina que fa l’actriu Ana Scannapieco és extraordinària, totes les mirades,  moviments, to, emocions,...

Penso que la complicitat entre el director Lisandro Penelas i l’actriu ha estat primordial perquè aquesta obra funcioni com un rellotge. Direcció i interpretació vam de la mà, i això es nota. Felicitats !!!

Us recomano que no us perdeu aquesta petita joia.

L’inici de la temporada teatral 2018-2019 no podia començar millor que amb EL AMANTE DE LOS CABALLOS, una proposta de la companyia argentina Moscú Teatro que ha programat, molt encertadament, la Sala Badabadoc.

Una proposta basada en el llibre de relats del mateix títol, de l'escriptora nord-americana Tess Gallagher (Port Angeles, Washington, 1943) que el director argentí Lisandro Penelas ha adaptat en format de monòleg i que interpreta l'actriu Ana Scannapieco.

Una peça que ens presenta a una noia, una dona que davant nostre recorda moments de la seva vida resseguint els lligams que la connecta'n amb els que l'han precedit, el seu avi i els seus pares, i som testimonis del descobriment que fa d'ella mateixa a través de la història de la seva família.

A través del seu relat ens va descobrint com va trobar la manera personal d’acomiadar-se del seu pare malalt, al que admirava profundament i va aconseguir acceptar la seva mort i acceptar-se a si mateixa.

Una escenografia que recorda una quadra o una casa ubicada en el món rural, i una posada en escena que juga amb la gran capacitat de l'actriu protagonista en combinar gestos equins amb gestos humans i fer-nos presents als cavalls que no veiem, però que ella reviu màgicament en el petit espai de la sala.

Ens ha agradat el text, l’adaptació, l'acurada direcció i la posada en escena, però ens ha subjugat la interpretació d'Ana Scannapieco, una magnífica actriu que ens ha emocionat i ens ha tingut magnèticament pendents d'ella, dels seus gestos, les seves paraules i els seus xiuxiuejos. Tot un repte interpretatiu intercalar xiuxiuejos a cau d’orella, entre frase i frase.

Una interpretació intensa i delicada al mateix temps. Un descobriment. Un autèntic regal.

Una proposta que ha estat quatre temporades en cartell a Buenos Aires, ha recorregut diferents ciutats argentines i que ara per primer cop es representa fora de les seves fronteres. Farà estada a La Badabadoc fins al dia 9 i el dia 11 oferirà una única funció a Madrid, al Teatro de las Culturas.

Ella .... quin camí triarà ???.... seguir els passos que li van marcar en el passat el seu avi i el seu pare, cap a la llibertat en els seus actes per acomplir els seus somnis ??? .... o seguir el camí de la "racionalitat" que li marca la seva mare ???

Una proposta màgica que ens ha emocionat. Imperdible !!!

Per veure la ressenya original, nomès cal clicar en aquest ENLLAÇ

 

Sí, sí, com a la peli dirigida per Robert Redford, però ara la història passa a l'Argentina i una noia ens relata històries de la seva família, una família si més no curiosa, amb un avi bevedor i xiuxiuejador de cavalls i un pare jugador empedreït i també bevedor; la mare una mica al marge i queixant-se d'aquella família tan galdosa.

Lisandro Penelas ha adaptat i dirigit uns relats de Tess Gallagher i Ana Scannapiedo ens ha ofert el monòleg com si fos un recital de poesia. Preciós. No us la perdeu que només estan a la sala de Gràcia fins el dia 9

 

 

Crítica completa »    https://bit.ly/2PVuHpf

De sobte, davant nostre, una quadra, encantada potser, un espai simbòlic en el que serà possible per a la protagonista (Ana Scannapieco) remenar entre els records, manipular-los, recomposar-ne els retalls que hauran de reconstruir una identitat, o, si més no, assumir-la.

Lisandro Panelas, a partir dels relats de Tess Galagher (segona muller de Raymond Carver) dóna forma de monòleg a una història sobre la necessitat de resseguir el fil invisible que ens connecta amb els qui ens han precedit, per a comprendre la nostra essència. La posada en escena de Panelas té a veure, d'una banda, amb l'ambivalència de la naturalesa de la protagonista, on hi conviuen gestos equins amb els modes humans convencionals (feina incommensurable al voltant del cos de l'actriu), i d'una altra, amb una mena de simbiosi de l'actriu amb l'espai escènic, amb la seva relació amb els objectes i amb el cavall que ens dibuixa a l'aire per a fer-nos-lo present.

És una obra sobre un descubriment, un viatge al final de nosaltres mateixos, però la gran troballa (al nostre país, és clar) és el de l'esplèndida Ana Scannapieco a qui el director posa entre les cordes durant una hora que la portenya suporta mitjançant una lliçó d'intensitat no desbocada y d'un vaivé emocional que us lligarà a la cadira l'estona que ella decideixi. La cadència justa del seu dir, el ritme calmós, la claredat de la dicció... inscriuen amb lletres d'or l'actuació de Scannapieco en el llibre de la temporada 18/19 barcelonina.

Sovint, fan por les rentrées perquè sembla que hagin de prefigurar lo que se avecina. Tant de bo que aquest cop sigui així. No hi haurà muntatges molt millors, durant els propers mesos, que de la Companyia Moscú. Poquets dies a Barcelona, i algun a Madrid. El amante de los caballos és un xiuxiueig a cau d'orella que va ser emès fa segles, i La Badabadoc, el santuari en el qual se'ns diu.

Quan sento a parlar de l’ ‘OFF de Buenos Aires’, o del nom de sales emblemàtiques com Timbre 4, tinc la fantasia de fer un llarg viatge a aquesta meca teatral i passar-me hores de sala en sala veient teatre sense parar. Fins que això no arribi però, la Badabadoc fa més dolça l’espera. Aquesta petita sala de Gràcia fa la fantàstica feina de portar-nos algunes de les joies que s’hi poden veure. Una d’elles és El amante de los caballos que, per cert, trepitja per primer cop terres més enllà de les fronteres argentines. 

La Companyia Moscú adapta un relat de l’autora nord-americana Tess Galagher, i porta en escena un monòleg que en veu baixa, ‘murmurada’, ens fa riure i emocionar-nos fins a posar-nos els ‘pèls de punta’ en diverses ocasions.

Anna Scannapieco fa un treball excel·lent. Sola en escena, despulla a poc a poc la memòria familiar del seu personatge. Primer l’avi, ‘L’amant dels cavalls’, i després el seu pare, al qui podríem anomenar ‘L’amant de les cartes’. Dos ‘vergonyoses’ herències familiars, més pròximes al vici i a allò ‘brut’, amb les quals ella, i el públic, acaba empatitzant.

De tots els detalls interpretatius i de la seva posada en escena se’n dedueix una direcció acuradíssima: una minuciosa partitura teatral que Scannapieco interpreta rigurosa i magistralment. Generosa, adopta el repte d’intercalar ‘murmuris’ incomprensibles durant tot el seu relat, entre frase i frase. Una aposta de direcció arriscada però justificada per la importància dels murmuris en la història, i molt ben resolta ja que el ritme de l’espectacle no se’n veu afectat.

El amante de los caballos és un regal per tornar a l’origen i a allò essencial. Un massatge pels sentits que ens apropa a allò més bàsic del fet teatral: presència i emoció.  Una peça que encaixa com un guant amb La Badabadoc i que és un reflex de la feina que es realitza en aquesta sala durant tota la temporada: rigor, detall i un gran respecte per tot allò relacionat amb el teatre.