Inútil (un cactus i altres desastres)

L’autoestima és una cosa que es pot fomentar o enfonsar. En algunes ocasions hi ha persones que ajuden a davallar-la, que no pensen en les conseqüències de les seves paraules o accions. Un simple gest o una simple frase poden canviar-ho tot. Tenir empatia envers als altres és una de les grans mancances de la societat individualista en què el món s’està convertint.

Alícia Serrat escriu i dirigeix aquest musical de petit format protagonitzat per la Cris, una jove actriu i música que lluita contra la depressió i la crítica constant. Un text directe, que exposa des del primer moment la salut mental del personatge i mostra sense vergonya ni tabú la realitat de les persones que pateixen aquesta malaltia. Al mateix temps, fa un repàs molt interessant per la tipologia de persones que poden ajudar o agreujar l’autoestima i el creixement personal d’una persona.

Un relat divertit, amb moments tendres, que, amb les cançons, a l’estil concert, creen una sintonia perfecte perquè l’espectadora gaudeixi de cada element de la producció. Claudia Nogués interpreta a la Cris d’una manera molt natural, el públic té la sensació que Nogués està fent un exercici basat en la seva pròpia experiència. Transmet veritat i emoció, interpel·la a l’espectadora i la fa estar al seu costat en tot moment, revivint les seves sensacions, il·lusions i el seu malestar. Pau Oliver i Anila Padrós son el tàndem perfecte per acompanyar-la en aquest viatge per la memòria, el dolor i la reinvenció. Els seus son personatges antipàtics, inútils o tenen malícia, però ajuden a estructurar el relat i posar en perspectiva la narrativa.

Les cançons –que podeu trobar en línia- estan formades per melodies pop-folk, sensibles i potents alhora, i unes lletres que son les autèntiques protagonistes de cada tema. Cada moment musical és una transició cap a una nova manera d’afrontar allò que sent la Cris: des de l’autoconvenciment que no serveix per res fins a l’acceptació d’haver de gestionar la veu que l’autoinflingeix.

Una meravella de musical que apropa al públic a una temàtica que ha estat sempre amagada, però que a poc a poc va veient la llum. I aquesta obra és un far molt encertat.

Qui no ha pensat en algun moment de la seva vida que allò que tenim no ens ho mereixem, que ha estat la sort el que ha fet que ens donessin una feina o que altres ho farien millor que jo?. Qui no ha passat per tristeses profundes amb o sense massa motius, qui no s’ha sentit fracassat després d’haver fet un gran esforç i no haver aconseguir allò que volíen? D’aquesta quotidianitat va aquesta obra.

Amb el  fil conductor d’un desequilibri emocional de la Cris, Alicia Serrat creadora i directora d’aquest espectacle, fa un viatge musical en forma de concert i va alternant cançons, monòlegs, diàlegs amb una precisió, exactitud i claredat tals que la història va seguint el seu camí sense interrupcions ja que les cançons formen part de l’evolució d’una Cris que passa per moments de por, inseguretat i depressió.

La Cris és interpretada per Claudia Nogués, magnífica actriu i cantant. La descripció del seu estat arriba a les fibres més fondes de l’ànima perquè tots d’alguna manera hem passat per moments que ella explica. Les cançons, perfectament integrades a la història les han composat ella mateixa i Alícia Serrat. En aquest viatge d’autoficció l’acompanya Anila Padrós, la seva veu interior maltractadora,  la seva mare, la relatora de la investigació sobre la síndrome de la impostora, és també la Cris en algun moment i companya de concert amb la guitarra i la veu. Un puntal absolutament necessari en aquest espectacle i una esplèndida interpretació.

Hi ha un tercer element interpretatiu, Pau Oliver que es va metamorfosant en psiquiatre, professor de música, pare, investigador, tiet i company de concert als teclats. Ell és el contrapunt còmic de la història i es mou per l’escenari i entre el públic amb la tranquil·litat del gran actor que és.

Tots tres són a demés músics i canten a tres veus les meravelloses cançons: “Inútil”, “Serotonina”, “Perfectament imperfecta”, “Hauries”, “Caic”  i de les que ens fan obsequi podent-les obrir des d’un QR en el programa de mà en diverses plataformes. Una meravella d’espectacle.

La companyia Com un Llum ens presenta una peça sobre la depressió a partir de les cançons de la cantant i actriu mallorquina Clodine, que aquí es despulla emocionalment per submergir-se en una peça d’autoficció en forma de concert. Hi trobem reflexions sobre la inseguretat, l’auto boicot i la síndrome de la impostora, acompanyat de les visites al psicòleg, les trobades familiars o les vivències amb parelles poc encertades. Un compendi de situacions que es van desgranant entre cançó i cançó, com si fossin un subratllat musical a la història de la Cris.

En un espectacle com aquest, dirigit amb encert per Alícia Serrat, no podien fallar les cançons... i la veritat és que no ho fan. Tots els temes (Inútil, Hauries, Caic, Serotonina, Perfectament imperfecta) són aparentment senzills, però encomanadissos i gratament melòdics. L’estil folk que caracteritza a l’autora s’imposa aquí de forma clara i aclaparadora. Val a dir també que Claudia Nogués (Clodine) defensa molt bé la proposta, acompanyada amb encert d’Anila Padrós –molt divertida en el paper de l’amiga boicotejadora- i un Pau Oliver que com sempre la clava amb els seus diferents rols.

Crec que Inútil és una bona manera de parlar de les malalties mentals, molt diferent a altres propostes que hem vist els darrers anys. La música, l’humor i el format de concert juguen a favor d’una peça que troba en un espai petit el seu millor aliat. Potser es podrien haver embastat millor les escenes a nivell argumental, o bé treure més suc d’alguns personatges, però ningú podrà negar que estem davant d’un entreteniment excel·lent... amb un contingut més que necessari.