Instruccions per fer-se feixista

Mercè Arànega ens convida a una conferència per conèixer els avantatges i beneficis de ser feixista. En el full de sala el públic disposa d’un codi QR que condueix a un test per conèixer el seu nivell de feixisme, on podem trobar expressions que potser hem fet servir alguna vegada sense adonar-nos del seu to supremacista, racista o masclista.

Les interpel·lacions al públic són constants i, tot i el to còmic de l’obra, al final no podem evitar preocupar-nos pel creixement de l’extrema dreta i preguntar-nos si hem fet prou per evitar-lo. Una obra més necessària que mai en els temps que estem vivint.

Ahir vaig anar a La Villarroel a veure aquesta adaptació que ha fet Sergi Pompermayer de l’assaig escrit per la italiana Michela Murgia i que dirigeix Miquel Gorriz L’obra arriba en un moment molt oportú després de les últimes eleccions, encara que el fet del creixement de l’extrema dreta també és present a moltes democràcies consolidades d’Europa i tenim un cas molt a prop com és Itàlia. Amb un text carregat d’ironia Murgia ens posa davant del mirall perquè analitzem quants principis feixistes acull la nostra ment, alhora que exalta els avantatges de ser-ho, i no haver de pensar en res ni partits, ni gais, ni immigrants, ni feministes , ni violència masclista, només cal seguir i obeir al dictador que mana, això malauradament els que tenim una edat ja ho hem viscut. El monòleg comença amb força i després decau tornant a remuntar a partir de la meitat, però per mi em sobren moltes reflexions banals i a canvi aprofundir més perquè el tema dóna per molt i evidentment l’escassa hora que dura és insuficent. Mercè Aránega és una gran de l’escena catalana i una vegada més ho ha tornat a demostrar. Si en lloc de representar-se a Barcelona fos a València. les Illes i altres indrets, segurament ja l’haurien retirat i no s’ha de baixar la guàrdia perquè la CULTURA NO ES TOCA..

Un espectacle del tot necessari que ens fa reflexionar sobre el que està passant en la nostra societat, i també a entendre millor com partits de la ultradreta estan guanyant tanrs suports.l’Arànega, la protagonista d’aquest monóleg, està estupenda

La obra llega en el momento más adecuado. Cuando la extrema derecha se está abriendo camino con una velocidad pasmosa en nuestras autonomías.
Solemos pensar que no puede volver a pasar. Que no se va a repetir el horror del pasado pero la realidad es que van metiendo la patita poco a poco.
Los tenemos encima.
Y esta obra nace de temor al aumento de la ultra derecha. Un cursillo para hacerse facha. Porque hacerse facha es lo fácil y más cómodo. Un curso para que descubramos que tenemos algo de facha en nosotros mismos. Y a las pruebas me remito: Mercè Arànega nos reta a mirarnos en el espejo y a descubrir lo que a veces intentamos ocultar.
Con mucha ironía, mala baba y muy a mi pesar con un discurso algo facilón y un poco repetitivo.
Ella está estupenda y lleva el peso de todo el monólogo y aunque a veces dan en el clavo y la propuesta funciona otras veces no acaba de cuajar.
El tema espeliguado y el espectador puede entrar en lo que nos está contando y divertirse con la ironía o puede cruzarse y no hacerle ninguna gracia. Y en el público he notado ambas apreciaciones…