Història d’un senglar (o alguna cosa de Ricard)

Magistral interpretació de Joan Carreras, que aguanta tot sol aquesta obra sobre un actor secundari que finalment aconsegueix un paper protagonista, per representar “Ricard III” al teatre. A mesura que avança l’obra, veiem les similituds entre el personatge de Shakespeare i l’actor, que menysprea tothom per assolir el seu èxit personal.
Una obra amb bon ritme, no es fa gens llarga, i amb una escenografia amb un “tron” i unes tramoies efectiva.

Ahir al Lliure de Montjuïc vaig estar gaudint d’aquest monòleg teatralitzat escrit i dirigit pel dramaturg uruguaià Gabriel Calderón i que tenia moltes ganes de veure per les opinions que tenia, tant de la seva estrena a Temporada Alta com pel seu recent pas per Madrid i anava amb unes expectatives molt altes, cosa que molt sovint no funciona, però que en aquest cas es van complir amb escreix. Al protagonista, després de molts anys de fer papers secundaris li surt la possibilitat de fer el personatge del malvat, sanguinari i deforme Rei Ricard III. A mesura que avança l’obra, les ànsies de poder, el menyspreu, la maldat i l’ambició del personatge de Shakespeare és compartida pel mateix actor el que porta a tots dos a fer de forma clara i contundent una autocrítica del teatre en general de la qual no s’escapa ningú des del director a l’apuntador i com no també, els espectadors. Metateatre amb un text intel·ligent on la ironia i l’humor són presents tota l’estona, que transcorre amb una velocitat de vertigen i que et té atrapat de principi a fi i que et porta a reflexionar sobre els límits de l’ambició humana. Impressionant i sobretot efectiva l’escenografia de Laura Clos que fa de tron, de la tramoia d’un teatre i fins i tot d’un camerino. I pel que fa a la interpretació, Joan Carreras MAGISTRAL. Sens dubte la millor que he vist en anys, un treball esgotador, dificíl pels constants canvis de registre per la quantitat de personatges tant masculins com femenins que representa, sense sortir d’escena on es caracteritza, maquilla i canvia de vestuari, vaja que es deixa la pell. BRAVO, BRAVO. Sembla que hagin posat un ressort a les butaques del Lliure perquè apagar els llums i tot el públic dempeus. Imprescindible no, el següent i que cap teatraire es pot perdre. Per a mi una tarda nit de teatre amb majúscules que fa molt, no vivia

Después de ver la obra solo me queda preguntarme porque Joan Carreras ha tardado tanto en hacer un monólogo. Ha sido su primera vez y parece que haya nacido para ello. Bravo!

Joan se parodia a sí mismo, a la profesión teatral, a sus compañeros actores y actrices, a los directores, dramaturgos, productores y asistentes de sonido. Nadie se escapa a su lengua viperina. Joan ha venido para soltarlo todo y no le importa lo que opinemos de él.
Y todo ello a través de un ensayo de la gran obra de Shakespeare “Ricard III”.

Sin duda será una de las obras magnas de este autor. ESTÁ BRUTAL!!