Hermafrodites a cavall o la rebel·lió del desig

Si algú s’ha preguntat en alguna ocasió què volia dir la “I” del col·lectiu LGTBI, en aquesta obra hi trobarà moltes respostes. Potser no totes, però és que la Intersexualitat no és una noció senzilla d’entendre a la primera. I no ho és perquè durant molts segles la societat ha intentat tapar-ho, estigmatitzar-ho i fins i tot modificar-ho a favor de les convencions de gènere. Aquest espectacle creat per Laura Vila Kremer, Raquel Loscos i Víctor Ramírez Tur vol denunciar en primera persona les pràctiques que s’han dut a terme amb persones intersexuals, explicant molt bé què vol dir el terme i també narrant experiències no massa llunyanes –ni en el temps ni en l’espai- que ens deixen ben perplexos.

L’obra utilitza el testimoni directe, algunes pràctiques del teatre documental i també un to de paròdia que s’utilitza especialment al principi (la presentació de l’hermafrodita, el concurs televisiu, el programa de testimonis, etc.) El conjunt resulta força coherent i permet conèixer de més a prop aquesta realitat. Entenem també la voluntat d’aquestes persones de visibilitzar el tema, normalitzar-lo i aconseguir que no es faci res sense consultar la voluntat dels interessats o interessades. Potser hi ha algunes qüestions que queden un pèl confoses i d’altres que s’expliquen molt per sobre (les experiències dels homes intersexuals bé mereixerien un espectacle a part) però està clar que un surt del teatre sent conscient d’una realitat que desconeixia o bé n’havia sentit a parlar de forma molt superficial.

Tot l’espectacle descansa sobre les espatlles de Laura Vila Kremer, que explica la seva pròpia experiència i que ens condueix per tota la narració fins arribar a un final que vol ser una autèntica declaració de principis. Tal com diu el títol de la peça, s’acosta la rebel·lió del desig. I és que és molt probable que d’aquí a poc temps la gran reivindicació del col·lectiu LGTBI sigui, precisament, per la intersexualitat.

El col·lectiu Que no salga de aquí presenta Hermafrodites a cavall o la rebel·lió del desig, una obra de teatre documental que parla d’intersexualitat i posa vivències personals sobre l’escenari.

Amb un muntatge que tot i indicaria de teatre documental, és més un teatre testimonial. Tant per part de Laura Vila com de la resta de testimonis que veiem en els audiovisuals.

Un espectacle que parla de la intersexualitat en primera persona, explicant el que han passat, amb ganes d’explicar i visualitzar-se com individus i una forma d’indicar que no són casos únics, no són monstres com moltes vegades ens han volgut explicar.

Amb un discurs contundent parla d’un tema molt tabú en la societat i en la comunitat LGTIBQ+. És una obra que ens parla del món intersexual, intergènere i dels hermafrodites. D’una forma despreocupada, però a molt didàctica ens fa una denúncia dels diferents testimonis i de com la societat i la comunitat mèdica ha tractat aquest tema.

A vegades, aquesta forma de dir les coses és per les diferents barbaritats que ens comenten, però que més tard veus que són molt reals i ofensives.

Des d’explicar que la intersexualitat és una discrepància entre genitals interns i externs, i que antigament eren com uns monstres. I al principi veiem això, com autèntics monstres que no podem fotografiar-los, mostrar, … per després veure que són persones com nosaltres. És el tercer gènere de la nostra espècie i en cap moment una raresa de la natura.

No dubteu a assistir al Teatre Tantarantana, us sorprendrà molt gratament.

Podeu veure la resta de la meva opinió a l'enllaç

Els mites es carreguen de veritats i mentides amb el pas del temps, amb versions de la realitat. A cada transmissió de la llegenda es van afegint detalls o desvirtuant aquells més repetits, tot fent que la transformació de les paraules converteixi en un moment un fet definit en tan sols un xiuxiueig d’allò que va ser.

En aquesta obra, a manera de teatre documental, s’exposa un suposat mite que al llarg de les dècades històriques s’ha anat modelant segons la societat i les seves moralitats. Es parla de la intersexualitat en primera persona amb una voluntat clara de visualització i treure els estigmes.

L’espectacle provoca un despertar absolut davant d’una realitat de la qual no se’n sap gairebé res, que es silencia i s’intenta amagar. L’exposició de la història de Laura Vila, autora del text conjuntament amb Raquel Loscos i Víctor Ramírez, és el punt de partida d’una mostra de testimonis personals, amb vivències diferents, que ajuden a l’espectadora a crear-se una imatge àmplia i diversa.

Amb un muntatge que interpel·la al públic des del principi qüestionant aspectes que sobresurten d’allò denominat com a políticament correcte, la introducció de l’obra és un cop d’atenció a l’espectadora. L’enganxa i la manté alerta per tot el que vindrà. A poc a poc, i gràcies a una estructura amena i sincera, es va endinsant en una narrativa potent.

Didàctica i reveladora, aquesta obra deixa amb ganes de saber més, d’informar-se i conèixer més enllà dels 60 minuts que dura.

Hermafrodites a cavall o la rebel·lió del desig funciona com una proposta de teatre documental capaç de visibilitzar una realitat, no sols desconeguda, sinó completament absent en la història del teatre: la realitat de les persones intersex. Aquesta obra escrita i dirigida a quatre mans per Raquel Loscos i Víctor Ramírez funciona com un engranatge sòlid i atractiu gràcies a dos dels seus atractius principals. D'una banda, s'intenta fugir d'un format documental que travessi de manera homogènia tota l'obra, per a apostar, en canvi, per una mescla de gèneres que van des del freak show humorístic a l'atmosfèrica instal·lació artística. Per l'altre, l'oportunitat de comptar amb una actriu intersex en escena, la brillant Laura Vila Kremer, capaç de fer-nos deixar anar incòmodes riallades, de remoure'ns la panxa i, finalment, de seduir-nos.

Després de recórrer festivals com la Fira de Tàrrega o El Grec i fer gira per diferents teatres de Catalunya, Hermafrodites a cavall o la rebel·lió del desig segueix invocant en escena altres veus i experiències i ens fa prendre consciència de la importància i de la força del teatre per a representar realitats amb les quals convivim i de les quals no sabem absolutament res. No obstant això, l'obra és capaç de transcendir la pedagogia sobre les vivències intersex per a moure al públic a partir de temàtiques que ens travessen a tots: l'autoestima corporal, les violències mèdiques, la flexibilitat del desig… La proposta estètica és també d'alt impacte: els impecables i hipnòtics audiovisuals de Carme Gomila reforçats per la il·luminació de Marieta Rojo, per la banda sonora original d'Aurora Bauzà i per la modular escenografia d'Oriol Corral.

Tant de bo els teatres públics poguessin invertir en projectes com els de la companyia Que no salga de aquí, i contribuir al fet que les hermafrodites continuïn cavalcant amb més força.