Giovanni's room

No totes les persones ho tenen fàcil per acceptar qui son o qui volen ser. Moltes vegades es deixen emportar pels estereotips que marquen la seva realitat o per la voluntat d’altres persones per ser qui aquestes volen que siguin. La veritat és que formar part d’aquesta impostura perjudica sempre a la persona que s’obliga a viure-la i, moltes vegades, a aquelles persones que l’envolten.

James Baldwin a finals dels anys 50 publicava la seva novel·la Giovanni’s room, on explorava la pressió social, l’homofòbia interna i la sexualitat en diferents nivells i estaments. Una obra que es va convertir en un element més de la voluntat de Baldwin per sensibilitzar a l’opinió pública sobre l’opressió sexual. Aquesta obra ha arribat a Barcelona de la mà de Eline Arbo, directora artística de l’Internationaal Theater Amsterdam, que crea un muntatge artístic increïble que deixa al públic bocabadat per la seva potent posada en escena. La sobrietat de l’escenografia, amb l’ús del color negre amb petits punts de llums i algun vestuari marró i en poques ocasions algun color blanc que desafia, estructura una societat sòrdida, que es presenta com a lliure, però que continua encorsetada ens uns paràmetres que jutgen moralitat i vida de la gent. A aquesta posada en escena se li suma un disseny de llums precís i magnífic que eleva els pocs moments de felicitat que viuen els personatges, amb una explosió de claredat i lluminositat que dona treva al seu present.

Un altre element fonamental per a aquesta producció és la música i el seu ús en els moments més crucials de la trama. Diferents actors i actrius s’encarreguen de sumar als diàlegs moments musicals amb instruments dalt de l’escenari i música i veus en directe, i així es crea un ambient més íntim i més compacte, absorbint l’atenció de l’espectadora que es queda plantada veient l’espectacle.

Les interpretacions son esplèndides, Eelco Smits en el seu paper de David, el protagonista, s’entrega totalment al personatge. La seva memòria ens endinsa en la seva confusió, la passió que sent per en Giovanni i també la por i el pànic que l’atrapen quan fuig d’allò que realment vol. Les paraules de David son punyents i Smits les transmet amb força, dolor i una gestualitat que explica tot allò que les paraules no li permeten. De la mateixa manera, Jesse Mensah, el Giovanni del títol, ens indueix a viure la seva alegria per després portar-nos a la més absoluta desgràcia.

L’espectacle és fantàstic, però és una llàstima que la constant necessitat de llegir els subtítols faci apartar la vista de l’escenari en moltes ocasions, perdent la potència del moviment a l’escenari per saber exactament què està passant en la història. No és un problema de ser una obra en neerlandès subtitulada en català, és més aviat que el text és tan extens i és tan necessari seguir cadascuna de les línies d’aquest per entendre i copsar tots els matisos de la trama, que es perd el factor escenari. I si per una cosa s’ha de veure aquesta obra, a part de per les impressionants interpretacions, és per la visió i qualitat del muntatge.

Als anys cinquanta, el nord-americà James Baldwin va escriure una novel·la que seria tot un escàndol, Giovanni’s room. Aquesta història d’amor i sexe entre dos homes bisexuals a Paris seria una de les primeres novel·les americanes en tractar un tema així, i d’alguna manera posaria la pedra fundacional d’una narrativa que marcaria la dècada següent. Ara la novel·la arriba al teatre, tot i que no és la primera vegada. L’any passat el grup de Filadelfia Quintessence Theatre ja va portar a escena la primera versió autoritzada.

Eline Arbo, la directora artística de l’Internationaal Theater Amsterdam que la temporada passada ja va estrenar al TNC una versió teatral de The hours, aposta per una posada al dia de la peça de Baldwin. A una posada en escena pintada quasi exclusivament de negres i grisos, s’hi afegeix un muntatge de llums, aigua i fum que aconsegueix escenes bellíssimes i de gran impacte visual. Ara bé, el fet d’allunyar la història de l’època en que transcorre la novel·la fa que hi hagi temes difícils d’encaixar o assimilar. Si tenim en compte el context dels cinquanta és més fàcil entendre la reticència dels personatges a lliurar-se a un amor homosexual, a amagar-se del que realment senten o a fugir literalment d’allò que els espanta, sovint forçant un matrimoni o un emparellament heterosexual. En la versió que ara ens ocupa, la moderna ambientació i els bars gays on posen música electrònica no ajuden pas gaire a tot el que dèiem...

Un altre punt fort de Giovanni’s room és la part interpretativa. Tots els actors executen amb encert uns personatges torturats i amb molts problemes. Eelco Smits, Jesse Mensah, Louis van Beek, Eefje Paddenburg i Gijs Scholten van Aschat ens mostren tota l’amargor d’un món ple d’ombres per a aquells que volien viure la seva sexualitat d’una forma oberta i lliure.