Fly me to the moon

Compruébenlo por ustedes mismos; diríjanse a la web lunarembassy.com y podrán ver la veracidad de la historia de Dennis Hope, el hombre que, aprovechándose de una laguna legal, se erige en 1980 como propietario de la luna. Fly me to the moon, esta magnífica obra de Marc Angelet, podría fácilmente haberse convertido en una obra sobre la picaresca, en un ensayo sobre la absurdidad del capitalismo, en una crítica cultural del sueño americano. Y sin embargo, el acercamiento del autor ha sido a través de un prisma frágil y humano. Cuando Dennis Hope y su ventrílocuo se quedan colgados de noche en la carretera, nos queda patente el abismo interno por el que atraviesa el artista: un matrimonio que hace aguas, penurias económicas y atisbos de fracaso profesional.

No se sabe bien si la obra debe definirse como un diálogo o como un monólogo. ¿A caso no es un ventrílocuo la extensión de uno mismo? En cualquier caso, Mel -así se llama el muñeco- adquiere la función de Pepito Grillo, de voz interna, de alter ego de Dennis Hope. La relación entre ambos -o entre el protagonista consigo mismo, según se mire- evoluciona sobre el escenario hasta llegar a su resolución: el artista, por fin, toma conciencia de su situación y coge las rentas de su vida. Fly me to the moon es una obra sencilla, delicada e íntima. La captura del movimiento interno que transformó la vida de un Dennis Hope, y ahora gracias a Marc Angelet, también un poco la nuestra.

Algú va dir una vegada que les millors històries es troben a la vida real més sovint que a la ficció. Un bon exemple d’això seria el relat biogràfic que inspira aquesta obra: Dennis Hope, un ventríloc en decadència, va tenir la brillant idea als anys 80 de reclamar la propietat de la Lluna i així fer-ne negoci venent-ne parcel·les com a sòl urbanitzable. Amb aquest peculiar material de partida, Marc Angelet ha escrit un interessant i tragicòmic diàleg entre el protagonista i el seu ninot (un mena de monòleg intern, en realitat) amb gràcia, patetisme i profunditat. Més enllà de la curiositat dels fets, Fly me to the moon és una crítica al liberalisme ferotge que, d’una banda, abandona als ingenus que encara creuen en el somni americà i, al mateix temps, premia l’economia especulativa per sobre de la real. D’aquesta manera, la peça resulta una pirueta metafòrica perfecta sense separar-se mai del patiment d’un ésser humà concret amb el qual és fàcil sentir empatia. En aquest sentit, el minuciós treball interpretatiu Dani Arrebola i Marçal Bayona té una gran importància, des de la construcció dels personatges y la connexió entre ells fins als detalls més petits com els subtils moviments dels llavis del ventríloc (que pronuncia tot el text de l’obra) fins a la idiosincràsia física del titella humà. En definitiva, es tracta d’una petita gran història que, amb pocs elements, parla de coses tan elevades i, al mateix temps, properes com la mateixa Lluna.

Denis Hope no només va comprar la Lluna l’any 1980. Des de llavors, s’ha enriquit venent-la a troços. I ha acumulat una fortuna que supera els 11 milions de dòlars. També és president electe del primer govern galàctic, redactor de la primera constitució lunar i creador de la seva moneda: el (o la) delta.

Els beneficis de la venta de parcel·les a la Lluna —que només es poden comprar en dòlars— els ha invertit en construir un sistema “de propulsió anti-gravitatòria” que, segons afirma, pot accelerar un objecte a 0,99 vegades la velocitat de la llum.

Aquest no és l’argument de Fly me to the moon, sinó la història real d’aquest noramericà, nascut fa 71 anys a Nevada, que tan bé representa el somni nordamericà.

Aquí, a Catalunya, també n’hi ha que saben aprofitar les oportunitats. Com ha fet en Marc Angelet, reinventant una figura tan singular com aquesta i escrivint una història que, més enllà dels fets reals —i surreals— de la vida del personatge, imagina una situació límit a la que un Denis Hope ventríloc es queda aturat a la carretera, amb el seu ninot, sense poder arribar a l'actuació més important de la seva carrera. Allà es desenvolupa una fantasia màgica, a la que el Denis Hope reflexiona sobre la (seva) vida, els ninots parlen i la nit esdevé un món en el que tot és possible.

Un treball original, entretingut i tendre que ens recorda que el secret de tot plegat és no perdre mai l’esperança. I mentre no es perd, mirar amunt, estar atents a tots els senyals que ens ofereix aquesta vida, o aquest planeta… dur, competitiu, però també ple d’oportunitats, misteriós i màgic.