Enterrando a Dodot

En un món immers en un col·lapse ecològic irreversible existeixen dos tipus de persones: aquelles que han decidit suïcidar-se i deixar tranquil·la a la mare natura, i aquelles que intenten sobreviure tancades en uns refugis soterranis autoabastits (públics i privats), generant electricitat a base del seu moviment motriu i reciclant els seus excrements i orina.

Ens situem dins d’un d’aquests refugis privats on conviuen dues o tres persones, segons el moment de la història que estem veient. I aquesta és una de les parts més interessants de l’obra, la narració creada a partir de salts cronològics que mantenen l’atenció en un públic que, a poc a poc, va construint la trama amb cada segment nou d’informació que se’ns dona.

Sobre la taula es presenten diversos temes molt controvertits. Per un costat, la consciència de l’impacte de l’ésser humà en el col·lapse ecològic cada vegada més inevitable –irreversible a la ficció- i l’admissió de la responsabilitat en aquesta realitat. Per l’altra, l’actitud proactiva o no davant d’aquesta realitat, la submissió, negació i conformitat d’entomar tot com esdevingui, o la necessitat de fer alguna cosa mínimament que ajudi a reparar-la en algun aspecte.

Amb un plantejament molt interessant i atípic -les protagonistes estan a dins d’un refugi literalment-, el text i la posada en escena van creant expectació i interès al públic amb cada escena nova. Un diàleg ràpid, punyent i ple de joc de paraules omple l’escenari d’un ritme trepidant, al mateix temps que aconsegueix una reflexió comuna sobre qüestions importants referents a la societat i el planeta. Temes que es toquen sempre de passada i que en aquesta ocasió prenen una rellevància principal.

Els elements del mobiliari i la posada en escena, així com l’ús de les llums i els efectes sonors, creen una atmosfera perfecte, senzilla i eficaç. I enmig de tot aquest embolcall, ballant amb les paraules i les seves actuacions, tres actrius que desapareixen rere els seus personatges. Pipí, Popó i Papá ens mostren tres perfils diferents davant de la mateixa situació, personatges que van evolucionant amb el pas del temps i les circumstàncies i que arriben a un final totalment diferent. Emma Arquillué (Pipí), Laura Roig (Popó) i Daniela Brown (Papá) aporten cadascuna als seus personatges tots els matisos possibles, des de la desconfiança a la confusió, passant per la incertesa i l’esperança. Destacar-ne a una seria una negligència, perquè el seu conjunt és el que fa funcionar tot l’engranatge d’aquesta producció.

Són 60 minuts intensos, reflexius, però també molt divertits i amens. Una vegada més, es demostra que la valentia de portar històries diferents sobre l’escenari pot ser un gran encert.

Aquest cop he anat al Teatre Tantarantana a l’estrena de Enterrando a Dodot, un espectacle que tracta sobres les misèries de l’ànima humana en la societat contemporània.

La pregunta que ens presenta en aquesta obra, és interessant. Quan s’esgoten els recursos només es pot recórrer als residus? Davant d’un col·lapse ecològic irreversible, només tenim una única solució?

Ens trobem en una obra plena de diàlegs amb frases ocurrents i que s’assemblen entre si, en divagacions filosòfiques i un humor escatològic (només indicar que dos dels personatges s’anomenen pipi i popo i tenen uns minuts d’humor i converses de Caca Culo Pedo Pis.

S’ha de començar amb una informació que donen al començament de l’obra, la possibilitat de poder menjar els excrements propis per no morir. A partir d’aquí, ja podem donar peu a tots els diàlegs escatològics que vulguem. Les tres protagonistes Pipí, Popó i Papá sobreviuen aïllades en una càpsula aïllades de tot el món. El seu aliment i beguda, ja us podeu imaginar.

La història va fent salts en el temps, per donar-nos una idea de com hem arribat a aquest punt, i a més d’indicar-nos els diferents dies ens comenten com és l’estat del seu “aliment” en aquell moment, indicant si ens trobem en uns dies de restrenyiment, diarrees o normalitat. (Per aquells espectadors sensibles, ja us podeu imaginar que no és l’obra més adient.

Si no sou sensibles en temes de menjar, us divertireu una estona. Desconnectant i aïllant-se de tot, com a les protagonistes.

Podeu veure la resta de la meva opinió al següent enllaç