Els fills

Vint minuts després de començar la funció, en Robin (Jordi Boixaderas) canta Redemption Song i la idea que allò que els passa als personatges tindrà a veure amb la cerca d’un alliberament mitjançant un sacrifici. El pes que arrosseguen els tres protagonistes gravita a escena fins al desenllaç. El context de l’explosió de Fukushima i la catàstrofe ambiental subsegüent no esdevé en cap moment un pamflet que, evidentment, hauria desvirtuat el resultat final del muntatge de David Selvas.

El text de Lucy Kirkwood inclou un assumpte trivial d’infidelitat que, al meu parer, enreda i no aporta massa res a la història principal. Quan Kirkwood enllesteix la història de banyes i se centra en el dilema principal l’obra agafa una volada molt diferent. Per sort, a més, Els fills s’endú el problema moral cap a terrenys pràctics i no s’embranca en disquisicions religioso-filosòfiques.

D’entre les tres estrelles que formen l’elenc destaca Mercè Arànega (en el paper de Hazel), que fa una exhibició de com dir amb naturalitat sense que sembli que està intentant fer-ho, que fa els silencis quan toca i els omple de signifaicat i de misteri amb una mirada, amb un gest o només amb la seva presència.

Teatre sense escarafalls que ens dona a tothom l’oportunitat de reflexionar sobre el món que ja tenim aquí i sobre la manera com ens hi hem de relacionar.

Hi ha obres que arriben amb el posat discret d’una conversa domèstica i acaben convertint-se en un judici sense toga, no perquè acusin ningú de manera explícita, sinó perquè et col·loquen davant d’una pregunta que no admet escapismes. Els fills és exactament això. Un text que comença amb gestos petits (netejar, racionar, ordenar, fer veure que la normalitat encara existeix) i que, sense fer soroll, va estrenyent el cercle fins a obligar els personatges a mirar de cara el cost real de les decisions que es prenen en nom del progrés.

L’autora, Lucy Kirkwood, té una virtut molt poc habitual: parlar de responsabilitat col·lectiva sense convertir-la en consigna. Ho fa a través d’una situació concreta i versemblant. Després d’un accident nuclear, una parella de científics jubilats, Hazel i Robin, viu a tocar de la zona afectada, en una mena d’exili autoimposat fet de rutines i d’autoprotecció. El seu món domèstic, més aviat petit, funciona com una bombolla que els permet creure que encara tenen el control, fins que arriba Rose, antiga col·lega, amb una presència que desordena l’aire de la casa. El que semblaria una visita cordial es converteix en detonant: apareixen records, retrets soterrats i, sobretot, una proposta que posa sobre la taula el tema central de l’obra. A partir d’aquí, Kirkwood juga amb una tensió molt intel·ligent. Cada rèplica fa avançar el conflicte moral sense necessitat de grans efectes, i l’humor fi, punxant, sovint cruel serveix per mostrar com ens protegim darrere de frases fetes quan la veritat ens incomoda. La peça va ser guardonada com a Millor Obra als Writers’ Guild Awards del Regne Unit de 2018, i nominada a 2 premis Tony el mateix any.

La direcció de David Selvas entén que el valor d’aquesta peça és el seu equilibri: si s’emfatitza massa el rerefons temàtic, el drama perd relleu; si es queda només en el triangle emocional, el missatge s’esvaeix. Selvas opta per una posada en escena precisa, d’aquelles que confien en el text i en l’actor i que, alhora, saben administrar el ritme com una eina narrativa. Les pauses no són decoratives: són moments en què el silenci treballa. I les acceleracions, quan arriben, tenen un efecte gairebé físic. El públic entén que el que es discuteix no és una idea abstracta, sinó la pell, la culpa i la necessitat desesperada de justificar-se. Personalment, però, em plantejo com a evitable l’escena coreogràfica (una més…), perquè, lluny de la creació d’una atmosfera nova, apaga la que havia aconseguit acollir-nos i destorba.

El repartiment és, per suposat, l’altre gran pilar. Mercè Arànega composa una Hazel aparentment forta, pràctica, d’una eficàcia que frega l’obsessió. El seu control és una manera de no ensorrar-se. Jordi Boixaderas dota Robin d’una humanitat contradictòria, amable i evasiva alhora, que deixa entreveure com d’estranyament còmoda pot ser la renúncia quan la vida ja ha passat per sobre. I Emma Vilarasau, com a Rose, entra amb una calma ferma, sense estridències. La seva energia evoca determinació, i això la fa encara més inquietant. El trio funciona perquè cap personatge queda reduït a símbol. Tots són capaços de ser lúcids i mesquins en el mateix minut.

Els elements tècnics amplifiquen aquesta fragilitat. L’espai escènic delimita un interior que vol ser refugi però que sembla sempre a punt de fallar; la llum subratlla la sensació de precarietat i d’alerta latent, i el so, lluny de buscar efectisme, actua com una pressió constant, un recordatori que allò exterior, el desastre, mai no és del tot fora. Tot suma perquè l’atmosfera sigui inquietantment plausible.

Els fills no s’acaba amb l’última escena. Kirkwood escriu amb ploma precisa, Selvas dirigeix amb intel·ligència, i el repartiment sosté el vertigen moral amb una veritat escènica difícil de superar. Fins i tot si el text no t’interpel·la, gaudir d’aquests monstres interpretatius ja paga la pena. És una peça que et deixa pensant en què heretaran, de debò, els fills, els que venen darrere.

Els fills, de la dramaturga i guionista britànica Lucy Kirkwood, és una obra de teatre contemporani. Cronològicament ho és perquè va ser estrenada l’any 2016, però textualment també quadra amb la definició, atès que presenta una situació molt versemblant en l’actualitat i planteja un dilema ben adequat als nostres dies: una trobada entre amics que feia dècades que no es veien porta a debatre si existeix i si s’ha d’assumir alguna mena de responsabilitat generacional envers els més joves. No en va fou guardonada amb el Writers’ Guild Awards 2018 a la millor peça teatral.

Rose (Emma Vilarasau) visita per sorpresa uns antics companys de feina, Hazel (Mercè Aránega) i Robin (Jordi Boixaderas). El matrimoni, que s’acosta a la setantena, viu en aquella casa des del recent accident produït en la central nuclear on tots tres havien treballat anys enrere. La conversa sobre diverses qüestions d’àmbit domèstic va evolucionant fins que Rose, que fa quaranta anys que va marxar del país, revela la motivació de la visita i, fent-ho, posa Hazel i Robin —i, de retruc, l’espectador— en una cruïlla ètica.

El bon ofici d’Aránega, Vilarasau i Boixaderas sosté un muntatge construït sobre un text bo que, en aquesta posada en escena, està mancat de la intensitat sentimental i del dinamisme de l’ambient casolà i de confiança que hauria d’emocionar el públic i que l’obra no aconsegueix fer. Aquest defecte de la direcció, a càrrec de David Selvas, se suma a les tres temptatives de final a què sembla desembocar l’espectacle, que es desenvolupa durant més de noranta minuts en una escenografia de Josep Iglésias suposem que pretesament ambigua entre un espai interior i un d’exterior.