Emma Vilarasau, Mercè Arànega i Jordi Boixaderas. David Selvas ha reunit aquests tres intèrprets veterans i prestigiosos del teatre català per aixecar Els fills, obra de la britànica Lucy Kirkwood que ens situa davant d’una emergència nuclear i a les mans de tres físics jubilats que tindran molt a dir. “Ha sigut el càsting somiat”, diu, encantat, el director. “Són els tres noms en què vaig pensar de seguida i tots tres es van mostrar encantats amb el projecte. A més, ells es tenen ganes, tenen ganes de treballar junts”.
Si la Vilarasau, quan va fer la seva personalíssima Lali Symon, reclamava protagonisme per a les dones de més de 50 anys en el teatre, aquí l’ha trobat. “És un textasso”, diu Selvas. “I per a intèrprets veterans que tan sovint es queixen, amb raó, que tenen pocs papers. Aquí hi ha tres personatges molt agraïts: no parlem d’avis que van a buscar els néts a l’escola, persones residuals, com solen ser els papers que donen a la gent una mica més gran. No. Aquests són físics nuclears, són top, han tingut feines molt potents”. De fet, són persones que es plantegen salvar el món. Ni més ni menys. Un repte tan transcendent com realista.
A Els fills, la Hazel i en Robin són una parella de científics jubilats que viuen tranquils, aïllats del món, a la campinya anglesa, a prop de la central nuclear on han treballat tota la vida i on ara hi ha hagut un accident. De seguida apareix la Rose, una antiga companya de la central de qui no tenien notícia des de fa dècades. La seva arribada despertarà tensions aparentment oblidades i, sobretot, plantejarà un dilema crucial arran de l’accident: cal sacrificar-se pel bé de la humanitat?
Kirkwood va escriure l’obra arran de la catàstrofe de la central nuclear de Fukushima, al Japó, el 2011, i d’una notícia sobre jubilats de la mateixa central que es van endinsar a l’edifici accidentat, sacrificant les seves vides per intentar minimitzar —en la mesura del possible, ja que parlem d’un accident nuclear— els danys. En el rerefons hi ha el debat sobre quin món deixarem als nostres fills i sobre quines responsabilitats ètiques hauríem d’assumir. “L’obra té tocs èpics, ressons místics, però és hiperrealista. Passa en temps real, una hora i mitja, sense el·lipsis ni flashbacks”, apunta Selvas. “I té el sentit de l’humor de la gent intel·ligent. Kirkwood és una dona molt implicada socialment, feminista, i vol donar un toc d’atenció. En el fons crec que l’autora és optimista: ve a dir que encara tenim temps, però que, sobretot, hem de fer-nos responsables”.
Marta Gil Polo va dirigir una versió (Els nostres fills) al Teatre Akadèmia el 2022, també amb intèrprets veterans: Albert Pérez, Isabelle Bres i Maria Pau Pigem.
Més informació, imatges i entrades:
