Els carnissers

Fa temps que li don moltes voltes al tema de la revolució. Un jove que parla de revolució, quina innovació. Supòs que és el mal de tenir 28 anys i nèixer en el bressol d’una família no massa polititzada. Després, quan comences a obrir els ulls, veus que tot està per fer i et demanes algunes preguntes incòmodes: Quins són els meus privilegis? D’on ve la meva família per ser i pensar d’aquesta manera? Per què la meva gent no ho veu com jo?

Us vull contar una cosa. A la casa de camp dels meus padrins hi havia, fa uns anys, un cartell que sempre m’havia cridat molt l’atenció. Era un dibuix de petit tamany dibuixat per ma mare que representava un home de cara simpàtica amb unes lletres grosses que deien: “NO XERREM DE POLÍTICA”. Era graciós, perquè la paraula “NO” era una aferratina amb velcro que es podia treure i tornar a posar segons convingués. El resultat? Un cartell que, mitjançant una pegatina, avisava quan es podia parlar de política i quan no, a la taula de la casa de camp dels meus padrins.

Tot això ho explic perquè, revisant Els carnissers de Guillem Frontera, vaig veure clar que tant a ca meva com a Son Puig-gros hi ha coses que no canvien: a taula no toca xerrar de segons què. L’abundant porcella de Nadal i l’arròs brut de les matances enterren la revolució, la ideologia i el manifest, sigui a ca meva o a Son Puig-gros. Al voltant de la taula, la meva gent dissipa ràpidament les preguntes i les converses incòmodes mentre esperen l’ensaïmada i els plàtans amb ametlles torrades de postres, sempre davall la presència involuntària d’aquell cartell de “NO XERREM DE POLÍTICA” que sembla presidir la taula familiar.