Si alguna obra reuneix els elements essencials de la narrativa de Doris Lessing (1919‒2013), Premi Nobel de Literatura 2007, és sens dubte The Golden Notebook [El quadern daurat, 1962].
La directora i dramaturga Carlota Subirós hi ha bussejat seguint la trama de Free Women [Dones lliures] per situar a l’eix central de l’espectacle el paper fonamental d’una dona que, en moments de dura crisi política i personal, lluita sense parar per la seva integritat com a mare soltera, com a comunista compromesa, com a amant que busca una relació sana i no sexista, i com a artista. Una indagació per les diverses personalitats d’un mateix que s’expressen a l’hora d’escriure.
Informació addicional:
SALA ONLINE
#LliureAlSofà a partir del 06/11
entrades a la venda a partir d’octubre
Projecte ambiciós, però poc reeixit, de portar a l’escena teatral la cèlebre novel•la de Doris Lessing, atesa la seva complexitat narrativa, amb diverses trames no sempre fàcilment comprensibles, i l’extensió de l’obra. El sempre difícil repte de fer l’adaptació teatral d’un text narratiu acostuma a tenir èxit quan es tracta de textos breus: en serien un bon exemple “La néta del senyora Lihn” o “La partida d’escacs” en el passat recent de l’escena catalana.
No és el cas, en canvi, de l’adaptació de la Carlota Subirós, que es fa feixuga per massa llarga, amb trames creuades i confuses, amb massa altibaixos en la tensió dramática i una escenografia excessiva en algunes escenes.
La interpretació, difícil per les característiques de l’obra, és també força desigual: de bon nivell pel que a la Nora Navas o la Mia Esteve en els papers principals, però fluixa en el cas d’altres personatges.
Prescindible.
Difícilment digerible. Amb alguna interpretació de vergonya aliena. Una obra de pati d’escola.
Anna Wulf va fragmenta la seva experiència vital i pensaments en diferents quaderns. Per evitar el caos, diu. Potser és per això que l’obra està impregnada de la falta de sintonia entre els fragments i escenes, i la falta d’escolta entre els intèrprets. Se’n salva la il·laminació. L’escenografia hi queda massa gran, com l’obra.
Algo insólito me ha pasado con esta obra.
A pesar de sus 3 horas de duración no se me ha hecho larga ni pesada.
Las interpretaciones me han gustado, la escenografía también. Su iluminación y efectos sonoros me han parecido lo más. Pero lo que es la historia que nos cuenta y como han adaptado a escena el texto no me ha acabado de cuajar. De hecho después de ver la 1ª parte de la obra y empezar con su 2ª me ha dado la sensación que veía obras distintas…
La historia de una mujer que sufre una criáis de identidad, existencial, vital. En la que no tiene clara sus vivencias amorosas, políticas y artísticas y que para organizarlo todo decide escribirlo todo en varias libretas no me ha atrapado.
Una lástima porque la producción es espectacular. Pero no me ha acabado de atrapar.