El metge de Lampedusa

“El Metge de Lampedusa” és una obra dirigida per Miquel Goriz, protagonitzada per Xisco Masó, basada en el llibre “Llàgrimes de sal “ escrit per Pietro Bartolo i la periodista Lidia Tilotta, i del documental  “Fuocoammare” de Gianfranco Rosi, guanyador del “Oso de Oro” a la millor pel.lícula en el Festival de Berlín 2016.

 

“El metge de Lampedusa” és un retrat incisiu i commovedor, a través de les vivències reals de Pietro Bartolo, metge de Lampedusa, una petita illa italiana que es troba a mig camí entre Líbia i Sicília, en la que cada any arriben milers i milers de persones que fugen desesperadament de l’horror que pateixen en el seu país. Persones ( homes, dones i nens) que es veuen obligats a marxar i deixar-ho tot, la seva terra, la seva família, les seves pertinences,... i emprendre un viatge terrible, en que el pitjor de tot no és arribar viu o no, sinó l’infern pel que han hagut que passar abans d’arribar a aquell lloc que per ells és la seva salvació. Enganys, violacions, abandonaments en mig del desert, fam, fred, por, incertesa, viatges en condicions inhumanes,... Supervivència !!!

El metge de Lampedusa no és una obra de teatre de ficció, és real. És el relat d’històries reals. Històries de persones amb nom i cognoms. Històries molt directes, relatades sense ambigüitats, explicades des del respecte. Històries doloroses que posen la pell de gallina. Històries colpidores. Històries terribles.

“Això és un holocaust. La diferència és que quan es van alliberar als presoners dels camps de concentració,  l’excusa va ser que “no ho sabíem”. Ara tots sabem el que està passant”. No girem la cara. No es tracta d’una pel·lícula de ficció. És real.

3300 persones van perdre la vida al 2017 intentant buscar una vida millor,  ja en són més de 380 les persones que han perdut la vida en el que portem de 2018.

No són números, són persones.

Just ahir va fer un any de la gran manifestació “Volem acollir” a Barcelona. On és Europa? Què està fent l’Estat i l’UE davant la crisi dels refugiats? On són els drets fonamentals de les persones?   

Penso que a la sala no hi érem tots els que hi havíem de ser. Jo que estic treballant de cara al públic us en faríeu creus del que arribo a escoltar. Hi ha molta gent sense cap mena d’escrúpols que es creuen amos i senyors de la terra que trepitgen. Que justifiquen aquests fets terribles amb un “no haber salido de su país”. M’esgarrifo només de repetir aquestes paraules. Si us plau, més solidaritat davant d’aquells que es veuen obligats a deixar-ho tot.

Colpidora. Incisiva. Punyent. Isc d’allà profundament trasbalsada, emocionada, sense poder articular paraula fins que som fóra de la sala i l’aire fred del Montjuïc em fa reaccionar.

Una escenografia molt real que de seguida ens situa. Amb una molt ben pensada superfície blanca per enriquir la història amb projeccions puntuals. Un monòleg amb un ritme lent, sense grans pujades de to ni extravagàncies, planer, senzill. En català, però amb pinzellades d’altres idiomes que ens situen en aquest plànol internacional. Narra una realitat tan difícil, dura, obscura, injusta, que ocorre cada dia, un rere l’altre des de fa tants anys, que jo m’imaginaria un discurs amb molta ràbia, “sang”, frenètic, amb molta força. I si, si que la té, però no es percep a primera vista... tota aquesta força, intensitat i duresa travessa les paraules d’un monòleg més íntim, proper, fàcil, afable. Molt humà. Ens trobem davant una persona autèntica, que parla des del “ jo”, des de la seua experiència personal, des de les seues vivències. Sense buscar heroïcitats, ni “morbo”, això si de cas ja ho posarem nosaltres, però no sent que el personatge ho busque. Només vol compartir, posant fóra el que té a dins. Xicu Masó em fa creure totalment que és Pietro Bartolo. He estat amb Pietro Bartolo, il dottore de Lampedusa.  Dottore, però molt per davant d’això i sobretot, persona. I amb ell he viatjat allà i he examinat dones embarassades a causa de les violacions patides durant la inhumana travessia. He atès xiquets amb hipotèrmia, dones cremades a causa de la mescla de la gasolina i l’aigua salada, homes que han hagut de prendre decisions com la de deixar morir a un fill per salvar a la resta d la família. He caminat sobre una catifa de cadàvers a la bodega d’un vaixell i he vist 368 taüts després d’un gran naufragi. 368, no 366 com van dir els mitjans de comunicació. Sembla una petita diferència, però no ho és si parlem de persones. És gran. De fet amb ell deixem de parlar de números per parlar de la Jasmine, de la Sara, de l’Omar,...PERSONES.

L’obra ens apropa a aquest personatge i al que ocorre en aquesta petita illa siciliana des d’una naturalesa, tendresa i afectivitat que cala fins als ossos, com l’aigua salada de la mar. I com aquesta, ens desperta coentor a les ferides internes que provoquen aquest tipus de situacions que vivim, i que generen tanta impotència.

 

Admire profundament a aquest home. Amb una admiració sana. I com a aquest home, a tants d’altres, homes i dones sense identitat reconeguda que són així i actuen així, perquè així ho senten i així entenen la vida. A l’inici ens parla de la Llei del Mar, la llei que obliga a salvar a qualsevol persona que s’estigui ofegant, qualsevol persona i en qualsevol circumstància. Una llei que totes les habitants de Lampedusa coneixen per cor i secunden per naturalesa. Persones que se n’ocupen de persones seguint una naturalesa humana, no un reconeixement.

 

Orgànic. Sense pretensions. Sense ornaments.

És una obra urgent i necessària.

No hauríem de fer servir l’adjectiu “necessari” per referir-nos a una obra de teatre. En certa manera, el mateix fet teatral sempre és necessari, més enllà de la qualitat de cada espectacle. No obstant això, algunes vegades ens trobem peces que apel·len d’una manera tan brutal a la nostra consciència que resulta gairebé inevitable assenyalar que allò aporta un valor a la comunitat que està per sobre de l’habitual. El metge de Lampedusa és un exemple d’aquest tipus de proposta de teatre documental que impressiona, emociona i aterra de tal manera que és impossible sortir-ne indiferent. El testimoni d’aquest metge interpretat per Xicu Masó és d’una dolorosa honestedat que no pot produir cap altre efecte que no sigui una vergonya màxima per la tragèdia que, entre tots, estem permetent a les aigües del nostre Mediterrani. Miquel Gorriz dirigeix amb una encertada senzillesa el monòleg, deixant que les paraules portin els sentiments i les esfereïdores imatges de la forma més natural. Sense caure en la morbositat ni el melodrama, la delicadesa del tema se’ns mostra amb la nua brutalitat dels fets i la mirada ferida d’una ànima noble que no es rendeix tot i la poca confiança que li ha demostrat la humanitat. El teatre és un mirall del món en el qual vivim. Sempre és necessari. Però, les vegades que ens ensenya allò que més ens costa mirar, és quan ens adonem de la seva veritable força que, vull pensar, és immensament transformadora.

Pietro Bartolo és un home com tu i com jo, amb virtuts i defectes, amb bons i mals moments a les espatlles. Metge especialitzat en ginecologia, marit i pare. Impulsiu i servicial. Tossut i amable. Enamorat del mar, de la seva dona Rita i del cuscús que li cuinava la seva mare. Nascut en una família tan nombrosa com humil de Lampedusa, illa on viu i treballa i que estima amb tot el seu cor. Quan era jove, va caure d’un vaixell en alta mar i va viure el que és ofegar-se durant les tres hores que van trigar a rescatar-lo. Ara ha passat el temps, i no pot fer una altra cosa que ajudar a les persones que dia rere dia arriben a la seva terra escopits pel mar després d’horribles experiències.

L’adaptació teatral de la seva biografia Llàgrimes de sal tenia tots els ingredients per ser un èxit: Un tema polèmic i actual i una mirada crítica, humil i despullada de qui és un heroi sense voler-ho ser. Ara bé, si l’espectacle ja tenia el notable casi guanyat només amb el plantejament, la dramatúrgia d’Anna Maria Ricart i la direcció de Miquel Gorriz fan la troballa de l’excel·lència: La humanitat. L’actor Xicu Masó es converteix magistralment en Bartolo i es dirigeix en tot moment a nosaltres, ens implica i ens fa ser part de la seva historia. El protagonista ens narra des de la més absoluta naturalitat les seves experiències i records, bons i dolents. Com recorda totes les ecografies que ha fet a les supervivents embarassades. Com va enamorar a la seva dona. Com la seva història va protagonitzar la pel·lícula Fuocoammare, guanyadora de l’Os d’Or al festival de Berlin. I com va contar un per un els taüts dels mortífers naufragis (més d’un) d’octubre de 2013. Les frases inacabades, les interrupcions i els silencis de tot el monòleg creen vida autèntica que fa que oblidem que estem en un teatre des de la primera paraula de l’actor.

Però el metge no només explica, sinó que també opina i argumenta. I acusa. Fa culpable a una Europa i uns mitjans que només miren el que els interessa. I també ens fa culpables a nosaltres, a aquells que canviem de canal i als que la commoció ens dura no més que uns minuts, als que pensem – tots ho hem fet algun cop, directa o indirectament- que el tercer món ja té suficients problemes. A mi que estic escrivint davant l’ordinador i a tu que estàs còmodament assegut llegint aquestes paraules sense voler saber que ara mateix un grup de persones estan perdudes al mar, implorant a la mort una treva en forma de terra ferma.

No veurem per tant grans efectes ni infraestructures. Només la consulta de Bartolo i una pantalla amb les imatges justes, aquelles que han transcendit tot i ser igual d’importants que les que el metge relata sense testimoni gràfic. No cal res més quan es té una brutal realitat que increïblement ens continua deixant indiferents. Muntatges com aquest ens recorden el problema ara que els refugiats han deixat d’ocupar les portades. Ens tornen a commocionar. I ens demanen que fem alguna cosa mentre ens dura la sensació d’ofec. Que no deixem de lluitar contra la comoditat de l’oblit. Que reivindiquem. I que ho assumim com un problema que també és nostre.

Anna Maria Ricart ha fet l’adaptació i la dramatúrgia del llibre “Llàgrimes de sal”, relat de la vida del metge Pietro Bartolo, escrit per ell mateix i per la periodista Lidia Tilotta.

Fill de pescadors, Bartolo fa 26 anys que és metge en la petita illa italiana de Lampedusa, situada davant la costa de Tunísia. Una persona que s’ha convertit en un exemple de coratge, compromís i dignitat.

Miquel Gorriz ha dirigit a Xicu Masó que es posa a la pell del metge de Lampedusa, i ens ha ofert una interpretació amb tal grau d’intimisme, sinceritat i proximitat que ens ha fet aplaudir, fortament colpits, pel que havíem vist i escoltat.

Pietro Bartolo està fortament convençut de la vigència de la Llei del Mar que obliga a salvar qualsevol persona que s'estigui ofegant, qualsevol persona i en qualsevol circumstància. Ell té a la memòria les històries de moltes de les persones a les que ha atès a la seva consulta i de les que recorda el nom: la Jasmine, la Sara, l'Anuar, l'Omar, la Sama, la Favour, ..... Conscient que les xifres només són números, ell lluita per tal de no oblidar les persones i per escoltar les seves històries de misèria, persecució i por.

Una proposta construïda amb la clara intenció de fer-nos entendre la urgència d'enfrontar la catàstrofe dels refugiats, que segons el mateix Pietro Bartolo ha agafat les dimensions d'un holocaust. Una denúncia d'una situació dolorosament actual, que no volem veure i que ens obliga a mirar. Ningú surt indiferent de la sala, davant la rabia i el dolor d'aquest metge que se sent impotent davant d'aquesta situació insostenible i davant la falta de resposta dels governs de la comunitat europea.

L'escenografia molt austera, on veiem la taula de treball del doctor, la llitera i un petit espai perquè els nens que arriben del mar puguin jugar una estona i oblidar per una estona l'horror viscut. Unes projeccions van donant suport al relat.

Hem llegit alguna opinió que menysté aquesta proposta per considerar-la poc més que una "conferència teatralitzada". No podem estar més diametralment oposats en la nostra opinió, perquè creiem que aquesta proposta es TEATRE amb majúscules; si molt m'apures, en tot cas la podríem classificar dins de la branca de "Teatre documental" perquè és una dramatúrgia basada en fets reals.

Creiem que un dels reptes més importants del Teatre, és provocar EMOCIONS a l'espectador. Aquesta producció ho aconsegueix abastament i fa que el públic surti de la Sala amb la necessitat de fer quelcom en pro d'aquesta tasca humanitària.

Magnífica proposta. Magnífica interpretació. Colpidora i absolutament necessària.

Per veure l'apunt original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

 

Lampedusa, una illa que quasi és un illot, però tot i ser italiana està més a prop d'Àfrica de d'Europa i per aquest motiu és pas d'immigrants. Ara ja no, però els seus habitants eren pescadors i saben el que és la Llei del Mar, la que obliga a salvar a qualsevol que s'estigui ofegant.

A partir de Lacrime Di Sale, de Lidia Tilotta, periodista i Pietro Bartolo, el metge de Lampedusa, Anna Ricart ha adaptat el llibre per convertir-lo en obra de teatre.

Com a testimoni és colpidor, tot i que ja sabíem el que passava i està passant. Com a obra de teatre per mi ha quedat una mica fluixa en el sentit que li falta una certa continuïtat en les històries, però aneu-hi, aneu-hi perquè hi ha coses que no es poden mantenir en l'oblit, que és el que vol l'Unió Europea: mirar cap a una altra banda i fer veure que no està passant.

 

 

 

 

Crítica completa »   http://bit.ly/2yG3wGF