Comprar entrades per a El collar de la reina

El collar de la reina és una història d'embolics reals i reials, basada en fets reals i personatges reals, que va sorgir després d'escoltar un pòdcast de ràdio, en el que es parlava de la història d'un collar, el collar més valuós de tots els temps.

Conegut com El cas del collar va ser una estafa que va tenir per víctima, en 1785, al cardenal de Rohan, bisbe d'Estrasburg, i en el que es va veure implicada la reina Maria Antonieta.

Aquest fet, tan novel·lesc, ha estat el tema principal de nombroses obres literàries, com la novel·la homònima d'Alexandre Dumas o el poema El Gran Copto de Goethe. Però no ha estat fins ara, que se n'ha fet una obra teatral. Han estat els actors Ricard Farré i Arnau Puig qui ho han fet possible.

Es tracta d'una versió on la comèdia, la sàtira i la història s'uneixen a escena per traslladar-nos al Versalles del s. XVIII, però amb una sèrie de picadetes d'ull, frases, situacions i jocs de paraules de caràcter més actual.

Una proposta molt complicada de dur a escena a causa de la gran quantitat de canvis de personatge que hi ha al llarg de l'obra. De fet, el fregolisme escènic i la interpretació són els pilars fonamentals d'aquest muntatge.

En una escenografia, aparentment simple, dissenyada per l'Enric Romaní, s'amaga tot l'utillatge que els actors fan servir, per tal de transformar-se en els onze personatges que surten al llarg de l'obra (Bohmer, Bossange, comtessa Jeanne de la Motte de Valois, la reina Maria Antonieta, el rei Lluís XVI, el cardenal Luis de Rohan, Carles III, compte Alessandro de Cagliostro...), molts d'ells, personatges dignes d'una òpera bufa.

Tan sols dos actors a escena, l'Arnau Puig i la Marta Pérez, interpretant tots els personatges de l'auca. Dos actors que van canviant contínuament d'aspecte, veu i registre, a un ritme vertiginós.

L'estil d'escriptura i posada en escena m'ha recordat molt a la de Les dones sàvies de Molière que es va estrenar al Maldà fa nou anys, i l'obra El bon policia de Santiago Rusiñol, un projecte de Ricard Farré i Arnau Puig que també es va estrenar al Maldà, i que han esdevingut èxits absoluts de públic i crítica.

El més interessant del muntatge és que els onze personatges que hi surten a l'obra, els representen només dos actors, tant els masculins com els femenins i que els canvis de personatge són molt ràpids. S'ha de dir que la feina que fan l'Arnau i la Marta és absolutament brillant.

 

Hi ha històries inversemblants i esbojarrades que, tot i que costi de creure-ho, son reals. Anècdotes i petits episodis no coneguts que en algun moment queden registrats perquè en el futur donin el seu fruit.

Ubicada al Versalles del s. XVIII, aquesta obra narra com un collar encarregat pel rei Lluís de França, que no es va arribar a adquirir per la mort del monarca, és el punt d’inflexió en la cort de Lluís XVI i Maria Antonieta perquè esclati la Revolució Francesa. Un símbol més de la corrupció i l’ambició dels benestants que fa que el poble francès no pugui més. Potser sembla que una joia no pot donar tant de sí... però només cal veure aquesta petita peça teatral.

Amb un ritme frenètic i atropellat, la narrativa impulsa al públic a accelerar-se amb ella i a viure amb intensitat cada situació còmica que es mostra. El canvi de personatges incessant i l’habilitat dels dos intèrprets de per fer d’una simple frase un recurs humorístic que desperti rialles al públic, mou tota la producció. Però aquesta mateixa rapidesa en explicar moltes coses al mateix temps també produeix una sensació de pèrdua de la narració. Les diferents escenes i espais no s’acaben d’assentar a la retina de l’espectadora i ja s’està en un altre escenari abordant un altre punt de la història. Es desdibuixa l’estructura del relat i fa que aquest decaigui en alguns moments.

El binomi Marta Pérez i Arnau Puig és una delícia. Entrega, connexió i un talent descomunal per fer comèdia -cosa que és molt difícil-. Fan seu cada diàleg, interioritzant-lo i portant-lo a l’escenari com el més natural dels seus parlaments.

Un muntatge senzill i molt efectiu ajuda i provoca un cop d’efecte i de proximitat amb el pati de butaques, incloent a l’espectadora en cada segment de la narració. La música, les projeccions audiovisuals i el vestuari son l’embolcall més adient.

És una comèdia que juga hàbilment amb el text i la interacció amb el públic.

Hi ha un tipus de comèdia -hereva de la comèdia de l’art, el vodevil i altres tipus posteriors- que li agrada jugar amb els canvis de rol, de situacions i d’espais, i sempre a un ritme frenètic i virtuós. Ho hem vist altres vegades, però potser no és el tipus de teatre que veiem més sovint en els nostres escenaris. Per tant, és digne de valorar l’esforç que Arnau Puig, Carla Coll i els dos actors han fet per tirar endavant aquesta peça, sorgida d’un podcast en el que s’explicava què va passar amb el collar que Lluís XV havia encarregat per a la seva amant Madame du Barry.

L’assumpte del collar, tal com es coneix en termes històrics, té una transcendència que poca gent sospita. Amb la sobtada i prematura mort de Lluís XV, el collar deambula per diverses corts europees ja que ningú s’atrevia a pagar el que en demanaven els joiers. Finalment, la falsa Comtessa de la Motte s’enginya una estafa amb el collar i fica pel mig a dos personatges molt influents del moment: el cardenal de Rohan i la mateixa Maria Antonieta. Molts argumenten que el cas va ser una de les moltes qüestions que van empènyer al poble de França cap a la revolta de 1789.

L’obra intenta condensar en menys d’hora i mitja tots els detalls d’aquesta història, que com us podeu imaginar és molt més enrevessada i complexa que el que acabo d’explicar. És potser per això que en alguns moments el text s’enreda en excés i es perd entre tantes dades i tants detalls. Un risc que calia córrer si es volia ser fidel als fets i a la veritat, encara que fos en detriment del ritme o de la comicitat general de la peça. Per sort, davant hi tenim a dos intèrprets carismàtics i molt talentosos, Marta Pérez i Arnau Puig. Els dos juguen a fer un munt de personatges i doten a la comèdia de la velocitat i la simpatia que requereix en tot moment.

Una bona manera de combinar història i humor, ja sigui a costa de la cort francesa del XVIII i de tots els fascinants personatges que l’habitaven.

Ricard Farré i Arnau Puig s’han atrevit a escriure una comèdia que, basada en fets reals, transporta l’espectador fins a un moment privilegiat de la història moderna: el París de finals del segle XVIII. Els dos dramaturgs s’encarreguen de mostrar en escena que el poble viu en unes condicions de misèria insostenibles que, amb el detonant de l’«assumpte del collar», d’un valor aproximat de vint-i-tres milions d’euros, acabaran desembocant en la fonamental Revolució Francesa.

El principal al·licient d’El collar de la reina, ben dirigit per Adrià Aubert i Carla Coll, és la versatilitat dels dos únics actors del muntatge. Amb un ritme admirablement actiu i unes interpretacions ben emmotllades, Marta Pérez i Arnau Puig donen vida a més d’una desena de personatges: Maria Antonieta, el cardenal de Rohan, la comtessa de Lamotte i el seu ajudant, els joiers Boehmer, els dos parisencs empobrits, un vident italià (desdoblat), etc. Fins i tot hi ha una picada d’ullet als Borbons!

La practicitat de l’escenografia, senzilla però eficient, es fa especialment palesa en l’última escena, en la qual apareixen amb fluïdesa molts dels personatges presentats durant l’obra. Un moment lluït que exposa l’essència d’un espectacle que, malgrat l’ambició de teatralitzar una anècdota tan sucosa com el del collaret de la reina —que ja havia donat peu a diverses peces de ficció, però encara no a casa nostra—, no aconsegueix arrencar al públic tantes rialles com voldria.