Comprar entrades per a El cartógrafo

La funció principal dels mapes és mostrar el camí que un ha de seguir per anar d'un lloc a un altre. En aquest cas la funció principal de "El cartógrafo" és la mateixa, guiar l'espectador des de la butaca fins a les atrocitats que va cometre una part de la societat europea fa uns anys. Mayorga ens proposa un recorregut per la llegenda del creador de mapes de la Varsòvia en guerra i els seus lligams familiars. És cert que les llegendes que configuren una societat han de perdurar al llarg dels anys d'història per mantenir la identitat del col·lectiu, però sempre mantenint la fina línia de la frivolitat i la delicadesa que pot arrossegar un tema com l'Holocaust.

Els mapes, que són l'objecte principal de l'obra, no apareixen en cap moment. Sempre queden a la imaginació del públic. I no només els mapes sinó també la majoria de l'escenografia, els espais i els colors. Només un color present: tot de vermell excepte els objectes de l'avi precursor de la cartografia. En la seva estança hi ha dos tamborets de color de la fusta i la bata que porta d'un color marró gastat, qui sap si per marcar la diferencia de l'espai-temps, per remarcar el personatge o per ser l'eix vertebrador de la història? De la mateixa manera que es pot qüestionar per què l'escenari del Goya es tenyeix de vermell: per representar la passió, la sang, la identitat pro-comunisme? Tot queda a l'aire i, de nou, tornem a jugar amb la precepció del públic. Que al acabar l'obra decidiran, amb els seus acompanyants, qui té la raó i el motiu d'aquestes decisions

Blanca Portillo i José Luis García-Pérez fan fàcil tot aquest intercanvi de personatges i d'espais amb el seu gran talent i l'ampli ventall de registres actorals, col·locant l'espectador al lloc i amb l'empatia necessària per estar atent i present en les escenes de 70 anys enrere. Una magnífica història de Mayorga teixida amb les qualitats artístiques d'aquest duet d'actors que fan saltar les llàgrimes i creure'ns vianants experts dels carrers de la Varsòvia freda i trista.

 

El teatre de Juan Mayorga és el del record, el de la memòria, però no el de la reconstrucció del passat, sinó el de l'expressió d'aquest record, i és aquesta voluntat inquebrantable per a transmetre-ho i fer-nos-en, al públic, portador del seu testimoni el que el converteix en una figura cabdal del teatre del segle XXI a Espanya i a Europa. El cartógrafo parla del dolor col·lectiu i com aquest es relaciona amb el dolor individual: Blanca (Blanca Portillo) experimenta un procés d'aprenentatge, o de conscienciació, que el seu dolor és inseparable del de la resta de la humanitat, del del segle XX.

Mayorga aposta per una posada en escena en què els diferents plans temporals i les escenes se succeixin com llampecs, sense manipulació d'escenografia, sense entrades i sortides dels actors... i ho confia gairebé tot a Portillo i García-Pérez i a la seva habilitat per a crear els seus personatges. I la veritat és que els dos protagonistes signen dues interpretacions molt importants. Són tan bons que el públic s'oblida del bons que són. Blanca Portillo dóna una lliçó magistral de presència, de moviment i de veu. En alguns moments sembla evocar la Karine de Stromboli (Roberto Rossellini, 1950) al·lucinada en la seva cerca i en el seu procés d'aprenentatge.

D'altra banda, El cartógrafo té una segona capa d'interpretació: el cartògraf també és el dramaturg que mira de desentranyar una veritat i de deixar-ne constància. L'obra de teatre com a mapa que ha de permetre'ns resseguir vides i potser entendre una mica millor la nostra. Així com el cartògraf mira de traçar les coordenades d'un temps que corre el risc de ser oblidat, el teatre de Juan Mayorga busca que l'experiència col·lectiva que és el teatre serveixi per a repetir-nos, de tant en tant, amb veu alta que l'horror que l'home ha exercit sobre l'home al llarg de la història encara no ha acabat.

Juan Mayorga porta al teatre el seu propi text teatral El cartógrafo, una obra situada a la Varsòvia actual i que representa la llegenda del cartògraf i la seva neta del gueto. El text teatral és esplèndid, ja que utilitza com a pretext una llegenda per posar de manifest tota la problemàtica que hi ha al voltant dels mapes i el poder de la seva representació. Aquest text és portat a la realitat gràcies a l’excel·lent actuació dels dos únics actors: Blanca Portillo i José Luis García-Pérez. A les esquenes d’aquest duet es recolzen tots els personatges que apareixen a l’obra i totes les representacions són espectaculars.

Les grans actuacions dels actors no només es basen en la potencialitat de la veu, sinó que també ho fan per la clara i específica gestualitat. La falta d’atretzo fa que els actors hagin de representar-ho tot. La única cosa que fan servir es mobiliari vermell (cadires i taules), la resta és tot gest i imaginació. Aquest fet, fa que l’espectador participi indirectament en l’obra, ja que s’ha d’imaginar el que constantment representen els actors amb el seu gest. Els canvis de personatges que porten a terme els actors en diverses ocasions al llarg de l’obra, queden subtilment indicats per la il·luminació, la qual és càlida i precisa.

Com a conclusió, destaquem que és una obra molt recomanable per la història que explica; les reflexions que exposa i que es poden treure a posteriori; i, sobretot, per l’espectacular actuació que fan els actors a través de la veu i del gest.

Junt amb un drama personal que no s’ha pogut evitar i del qual els protagonistes no se’n poden desprendre, l’obra ens presenta una història imaginària en un escenari real: el gueto de Varsòvia.

El pas del temps ho va esborrant tot, fins i tot la memòria, els fets es van sobreposant a cada època i ni la més esgarrifosa història d’horror i de monstruositat perdura en el temps. I és que ens fa vergonya pertànyer al segle que van ocórrer aquests fets, ens fa vergonya pertànyer a la humanitat que és capaç de realitzat tan atroces accions, i ens fa vergonya poder arribar a sentir indiferència.

Els actors-protagonistes, que es van movent entre el gueto i el moment actual passant per les diferents edats dels personatges ficticis, s’avergonyeixen en un moment determinat de representar una història tan crua i aturen la funció explicant que durant els assajos es van plantejar si ells tenien dret a representar aquesta història. Sentien aquesta torbació, aquest pudor i aquest respecte per les persones que ho van viure i hi van morir. Decideixen no representar-ho sinó, senzillament, descriure-ho. És el moment més emotiu i corprenedor de tota la obra. Aquest contacte de la història amb la realitat actual porta a dos magnífics actors a sortir de l’escenari per fer una descripció històrica però detallada, sense sentiments ni emocions perquè no ho poden resistir i els repugna minimitzar o frivolitzar dalt d’un escenari un drama que no han viscut però que els pertany.

Aquesta actriu i aquest actor són Blanca Portillo i José Luis Garcia-Pérez, versàtils i polifacètics tots dos, representen diferents personatges i diferents anys. Amb salts en el temps, els petits detalls de vestuari i canvis de registre i posició ens porten ràpidament a l’escena que volen descriure.

Juan Mayorga ha escrit i dirigit un text molt ben travat. Entrellaça les diferents històries, personatges i èpoques amb una agilitat sorprenent.

A Alejandro Andújar li devem l’escenografia i el vestuari. Tot és vermell, el vestuari, el mobiliari i tots els detalls de l’obra. És el color de la sang i de la vergonya.

Gràcies Juan Mayorga, gràcies Blanca Portillo, gràcies José Luis Garcia-Pérez i tots els que han intervingut en aquesta obra que ens ha commogut profundament.

Hem hagut d’esperar tres anys per poder veure “El Cartógrafo” de Juan Mayorga a Barcelona. L’espera ha valgut la pena.

“El Cartógrafo” és una obra contra l’oblit. És treure a la llum tot allò que a alguns els interessa tapar, com si mai no haguessin existit. És fer-se preguntes sobre la terra que trepitgem. És prendre consciència de la importància dels fets i solidaritzar-se amb situacions similars contemporànies. Recordar per no oblidar una ferida que encara sagna.

“El Cartógrafo” és el tercer muntatge que Juan Mayorga dirigeix.

Tot va començar en el gener de 2008 durant un viatge de Mayorga a Varsovia. Els fets són molt similars als de Blanca, la protagonista de l’obra. Una passejada, una sinagoga, el descobriment d’una exposició de fotografies del gueto de Varsovia, un mapa on marcar els llocs on van ser fetes les fotos, i descobrir que tots aquells llocs no existeixen tret d’una pedra negra cremada amb els noms d’alguns supervivents del gueto. Una pedra cremada és l’únic record que queda del  gueto jueu més gran establert per l'Alemanya Nazi a Varsòvia durant l'Holocaust, en plena Segona Guerra Mundial. Aquesta és la part real, però hi ha una part inventada, la de la llegenda del cartògraf, i la història personal de la Blanca i en Raúl.

“El Cartógrafo” és una obra complexa, difícil de seguir. Començant per la posada en escena:  fosca, neta, sense gaires complements, pensada per que cada espectador construeixi i imagini les seves pròpies imatges de la història. Blanca Portillo i José Luis García Pérez interpreten els dotze personatges que surten al llarg de l’obra. Personatges que es van entrecreuant en un únic espai, però en dos moments diferents en el temps (2016 i 1940). Mayorga utilitza el passat per parlar-nos del present. El vestuari és sempre el mateix. Tots dos vesteixen de vermell. El vermell és el color dominant davant el negre de les parets i el terra. El vermell és la sang vessada.

“El Cartógrafo” és un exercici de memòria en el que Mayorga ens parla no tan sols del que va passar, sinó del que podria tornar a passar. Que malgrat tot el dolor se n’ha de parlar. Res de passar pàgina. No deixem que el record de milers de persones assassinades tan sols es converteixin en una fotografia, un record, una pedra, un monument o un capítol que forma part del passat. Recordar per no oblidar.

 

Amb textos com El chico de la última fila, Himmelweg o Reikiavik, Juan Mayorga s’ha anat convertint al llarg del temps en un dels dramaturgs més importants i inspiradors de l’estat espanyol. Per això, cada nova posada en escena d’un text seu esdevé, fins a cert punt, un esdeveniment i és, en certa manera, garantia de qualitat. A El cartógrafo, l’autor ens proposa una reflexió sobre el dolor i la memòria a través de l’estudi dels mapes, element que serveix com a metàfora d’un tema molt transcendent. Com qui analitza les cicatrius de la pròpia existència, els personatges dels diferents espais temporals de l’obra busquen una explicació o una escapatòria del seu malestar individual que queda inevitablement connectat amb les ferides col·lectives. Una recerca existencial magistralment plantejada per Mayorga on la profunditat s’assoleix des de la senzillesa. El que tenen en comú, finalment, tots els protagonistes és que tracten de trobar un sentit a allò que senten i els envolta, i és la visió polièdrica d’aquesta recerca el veritable motor narratiu de la proposta. La sobrietat de la posada en escena ajuda també a potenciar les interpretacions d’un eficaç José Luis García-Pérez però, sobretot, d’una esplèndida Blanca Portillo que ofereix un veritable recital de registres de veu i emocions. Potser el fet que ells dos interpretin tots els rols del muntatge no acaba de jugar a favor del resultat final. Malgrat això, l’experiència és potent i enriquidora, afegint al debat cabdal sobre els records històrics un bon grapat de noves perspectives.

Dins de la programació del Festival Grec 2019 ahir dijous 4 de juliol, vam poder veure ......... EL CARTÓGRAFO de Juan Mayorga al Teatre Goya.

Juan Mayorga (Madrid, 1965), va explicar a la roda de premsa (us deixem l'àudio al final de l'entrada), que tot va sorgir d'una visita que ell va fer a la ciutat de Varsòvia. A l'hotel, li van donar un plànol de la ciutat i va sortir a passejar per la ciutat. Després de veure una exposició fotogràfica del gueto dins d'una sinagoga, i localitzar els punts on estaven fetes les fotografies, va continuar el recorregut amb el plànol a la mà buscant aquells indrets. D'aquesta passejada, va néixer El Cartógrafo.

Una obra amb dotze personatges pensada per ser interpretada per 4 actors i que finalment ha estat portada a escena per dos, Blanca Portillo i José Luis García-Pérez. L'obra ho permet formalment perquè cada escena està escrita com un duel de dos personatges, però ser interpretat per només dos actors demana un nivell d'exigència elevat en les interpretacions. Nivell que sense dubtes s'aconsegueix en aquest cas.

En aquesta obra són actors-cartògrafs, i dibuixen els seus personatges en diferents temps i espais. Temps separats per quasi un segle, escenes de la Varsòvia del 1942 i escenes de la Varsòvia d'avui.

L'escenografia i el vestuari d'Alejandro Andújar, la il·luminació de Juan Gómez-Cornejo, el so de Mariano García i la direcció que conformen aquest espectacle, són també cartogràfics. El color vermell ho domina tot, roba, utillatge, escenografia, .... Podem dir que hem intentat dibuixar un mapa. Cal recordar que un mapa és més valuós quan és menys evident el que ens deixa veure.

Una proposta que parla de l'extermini dels jueus i que partint de la "Shoah" ens porta als diferents escenaris de l'horror del present. Només sent conscients del passat podem construir un futur.

Dues històries que s'entrellacen, amb la comuna voluntat de combatre l'oblit, de no acceptar que la mort sigui la que digui l'última paraula. Aquestes dues històries s'acaben trobant.

Els dos actors protagonistes es mouen per l'escena amb una gran gestualitat que sovint substitueix les paraules i aconsegueixen donar vida a una escenografia austera. Una proposta que pretén que l'espectador, en sortir del teatre, acabi dibuixant el mapa de vida, de la seva vida, marcant els llocs que tenen un significat per ell i pensant en quines persones són les que figurarien en aquest mapa.

Unes interpretacions magnífiques i entregades de tots dos actors, que no eviten que EL CARTÓGRAFO no sigui un espectacle còmode ni fàcil de veure. Dues hores i quart en què cal mantenir una atenció intensa i continuada i la imaginació en actiu. És potser aquests condicionants que la fa, almenys per nosaltres, un pèl feixuga, i encara que hem de dir que ens ha agradat, ens hem adonat que hem mirat cap al final, massa sovint el rellotge.

Una proposta estrenada en 2016 i que després de Barcelona, on estarà fins al 21 de juliol, acaba, de moment el seu recorregut a Varsòvia, allà on tot va començar.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ