Tot el que necessites per anar al teatre

A partir de 15,00€

Comprar Entrades

Dogville: un poble qualsevol

Dogville: un poble qualsevol

Pau Miró signa l’adaptació de Dogville, la famosa pel·lícula de Lars Von Trier, estrenada el 2003 i primera part de la trilogia Usa: Land Of Opportunity. Dirigida per Sílvia Munt.

Sinopsi

Si vols que els altres t’acceptin, t’has de sotmetre a l’abús i expiar el seu ressentiment. Però llavors, què separa la bondat de la maldat?

Dades útils

espectacle en català
sobretítols en castellà i anglès cada dissabte a la nit a partir del 18/05

19/05 col·loqui amb la companyia després de la funció
17/05 funció accessible per a persones amb discapacitat auditiva i/o visual

Properes actuacions Veure totes les funcions (Calendari)

Video

Fotos

Dogville: un poble qualsevolDogville: un poble qualsevolDogville: un poble qualsevolDogville: un poble qualsevol

Valoració col·laboradors


Valoració espectadors

  • Josep Oliva Sasé
    12345

    Ahir vaig estar al Lliure veient aquesta obra basada en la pel·lícula (2003) del director i guionista danès Lars von Trier i que han versionat Pau Miró i Sílvia Munt i que alhora aquesta última dirigeix. Ens parla d’una noia que està sent perseguida per algú ??? i arriba a un petit poble ferida i desorientada a la recerca de refugi. Els veïns es reuneixen i decideixen donar-li acollida, evidentment no desvetllaré el que passa amb cada un d’ells i la noia, només diré que el que en principi va ser la seva salvació progressivament es converteix en un infern. Tot el que passa posa al descobert la realitat d’una societat que nega mirar-se al mirall alhora que fa que aflori la maldat que en major o menor mesura, tots portem dins. Tot el pes de l’obra recau sobre Bruna Cusí (Virgínia) i David Verdaguer (Max) dos personatges difícils d’interpretar especialment el de Virgínia i que tots dos treuen amb nota alta. La resta del repartiment i els incloc a tots van fer que un text que dóna per commoure’t, em deixés totalment indiferent. Falta de rodatge inadmissible amb actors d’aquesta talla, sobreactuacions, altres poc creïbles, i amb l’afegit que tant l’escenografia com la il·luminació ajuden molt poc. El positiu i atraient és una gran pantalla on es segueix veient els actors a l’exterior quan surten d’escena. Sílvia Munt té la solució a la mà que crec que hauria d’activar ja. Veritablement n´esperava molt més.

    12/05/2019

Articles relacionats