Decadència

“Decadència”, obra escrita per Steven Berkoff i dirigida per Gloria Balaña es va estrena a La Sala Planeta en Temporada Alta de 2019. En un principi s’havia d’estrenar en la mateixa sala el 19 d’octubre de 2018, però no sé per quina raó es va haver de suspendre. La qüestió és que, en un dels dilluns Kabrota, als que moltes vegades solem assistir, es va estrenar (en versió lectura dramatitzada), interpretada pels mateixos actors Míriam Alamany i Carles Martínez. Va ser increïble!, el text em va semblar brutal, l’estructura de l’obra, les interpretacions,...però el que més em va sorprendre, va ser la magnífica traducció que Neus Bonilla i Carme Camacho n’havien fet del text original. Un text traduït al català, en el que s’ha utilitzat la mateixa estructura i forma, cosa realment complicada, ja que el text és en vers, i a més a més, està farcit d’expressions molt concretes de la llengua original, i que Bonilla i Camacho, han sabut trobar, amb gran destresa i encert, l’equivalent a la nostra llengua. Per això, en aquesta ocasió, penso que la traducció del text ha estat una de les parts més importants d’aquesta obra.

El llenguatge és àcid i violent, fins hi tot podríem dir ofensiu i provocador. Centrat en atacs racials, polítics i socials.

 “Decadència” és una obra estructurada en catorze escenes.

Una posada en escena bastant minimalista, una butaca i un gran quadre penjat del sostre (que canvia durant la representació i que és tot simbologia) fa que tot el protagonisme recaigui en la interpretació dels dos actors.

Els protagonistes són dues parelles bastant particulars, la Helen i l’Steve, i la Sybil i en Les. Aquestes dues parelles són interpretades per dos grans actors, Míriam Alamany i Carles Martínez, que fan una feina realment extraordinària (cos, veu, interpretació i moviment) transformant-se en personatges sense cap tipus d’emocions i del tot caricaturescos.

Míriam Alamany i Carles Martínez controlen en tot moment els diferents registres dels personatges interpretats. Un moviment característic (rígid, desagradable, exageradament caricaturesc), un to de veu diferent (fred, sensual, fins hi tot egocentrista) , les expressions de la cara, la boca, la mirada, la posició de les mans, un vestit amb doble significat, i unes intencions fan que fàcilment reconeguem qui és qui en cada moment escènic. La imatge que projecten els personatges és de superioritat, sense cap mena de generositat envers els altres.

A “Decadència” es parla sense cap mena de pudor dels tabús sexuals de la societat (vocabulari i pràctiques sexuals). El sexe és el punt motivador de la majoria de les accions. Al llarg de l’obra el sexe és poder i manipulació. Per medi del sexe se’ns parla de la infidelitat, dels abusos sexuals i del racisme. De fet la part més incòmoda de tot el text és el diàleg entre la Helen i l’Steve parlant amb molt de menyspreu dels negres. Racisme pur i dur.

“Decadència” ens mostra a una classe social en forma de bèsties (pantera, voltor,...) que només mengen, beuen, es diverteixen, tenen sexe i manipulen.

Una proposta que juga amb la incomoditat de l’espectador

Descobrir a Steven Berkoff ha sigut fascinant. Enginy, intel·ligència i un gran domini de la paraula.

Imprescindible!

A la Sala Joan Brossa vam poder veure ahir, dijous DECADÈNCIA, l’obra de l’escriptor britànic Steven Berkoff dirigida per Glòria Balañá  i amb l'extraordinària i, entenem que complicada, traducció de Neus Bonilla i Carme Camacho.

Miriam Alamany i Carles Martinez són els magnífics intèrprets de les dues parelles d'amants de l'Anglaterra dels anys 80.

Aquesta proposta va ser presentada en l'última edició del "Temporada Alta" de Girona i estarà a l'Escenari Joan Brossa fins al 16 de febrer.

Steven Berkoff (Londres 1937) és considerat un autor maleït i punyent, que destil·la una gran ferocitat en els seus textos, com ja vam poder veure a la proposta “Com els grecs” que sota la direcció de Josep Maria Mestres es va oferir al Teatre Lliure la temporada passada.

Un autor que critica despietadament a les classes altes angleses de l'època de Margaret Thatcher, uns personatges de l'alta societat que viuen fent gala i ostentació dels seus privilegis, lliurats a tots els plaers, i menyspreant a tots aquells que són diferents per estatus social, raça o religió.

L’obra ens parla d’una parella d’amants rics, Helen i Steve, que viuen consumint òpera, llagostes, cigarretes, alcohol i sexe sense parar. Van a festes, van de cacera, van als millors hotels i restaurants, … no els importa res més que el seu particular paradís.

Però també ens parla d'una parella desigual entre una nova rica i un treballador, la Sybil i en Les. Una història despietada d’amants i desenganys. Sybil és la dona enganyada del Steve i Les és el detectiu contractat per ella, per descobrir l’engany,  i amb el que acabarà  establint una relació d’amants.

Un cop més assistirem al triomf de la classe benestant, al triomf del poder i els diners.

Una proposta magnífica, tant per la direcció de Glòria Balañá, la posada en escena amb espai escènic i vídeo d'Alfonso Ferri i Laia Tubio, la il·luminació de Silvia Kuchinow, el so d'Àlex Polls, el vestuari d'Alberto Merino i, ..... capítol a part, les interpretacions de Carles Martínez i Miriam Alamany que assoleixen l'excel·lència.

Segons ens comenten al col·loqui, que ha tingut lloc en acabar la representació, han estat    assessorats en el moviment per la Montse Colomé. Molt destacable l'enorme quadre que penja del sostre i que, deformades, ens ofereixen escenes de pintures adients al que en cada moment ens van relatant.

Un text gens fàcil, que sense pauses van deixant anar en vers, com si fluís, com si ells ho portessin "incorporat de sèrie". Els actors fan seu un text sarcàstic, demolidor, irreverent, racista, masclista, xenòfob i amb un vocabulari groller que contrasta amb la finesa dels gestos.

Una transició d’un personatge a un altre, la Miriam de la Helen a la Sybil, el Carles del Steve al Les, sense cap element visible tret de canvis subtils en l’entonació i la gestualitat de cada un dels personatges.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

 

Sempre és interessant trobar-se amb obres de text poc convencionals sense necessitat de fer el salt a espectacles de l’escena híbrida. En el cas de Decadència, el primer que crida l’atenció són els seus diàlegs escrits en un vers molt florit, molt clàssic, i a la vegada ple d’ironia britànica, sense caure en la paròdia, però omplint la seva bellesa formal d’una truculència i un flaire a vici força curiós. En aquest sentit, la traducció a càrrec de Neus Bonilla i Carme Camacho del text original en anglès de Steven Berkoff, tenint en compte la dificultat de la mètrica i la rima, és, veritablement, per treure’s el barret. La proposta sembla ser una mena de sàtira sobre la burgesia, els seus excessos i una crítica al poder. L’atmosfera bruta i malaltissa d’aquest univers sòrdid sembla anar en sintonia amb el missatge de que alguna cosa està podrida en aquesta gent. Malgrat això, el muntatge resulta entre hipnòtic, patètic i divertit, gràcies, principalment, a la interpretació de Carles Martínez i Míriam Alamany, una parella amb gran química que ha sabut trobar el to i la música adequats. Per últim, la posada en escena de Glòria Balañà és funcional però efectiva. El seu barroquisme estètic té gràcia i resulta un bon embolcall per una peça com aquesta.

Avís per a navegants, encara no l'hem pogut veure a Barcelona però a Igualada l'hem programat aquest cap de setmana

A partir d’aquestes dues parelles es retrata de forma satírica, amb molt humor negre la classe alta de la nostra societat. Tot amb un to molt irònic, amb paraules que per alguns assistents van semblar una mica grollera (quina pell més fina) i amb versos i una sonoritat que ens va complaure.

Carles Martínez i Míriam Alamany són els interprets d’aquesta proposta, i es nota que s’ho passen bé. Tot i que porten poques funcions, hi ha molta química i es nota en la seva sensualitat a l’hora de recitar el text.

Segons ens van comentar al col·loqui posterior de cada divendres, l’obra està escrita en vers i en la seva traducció s’ha deixat així amb unes rimes que poden semblar ridicules i fàcils, però que enfaticen aquest punt que volen aconseguir per la crítica de la societat.

Amb l’escenografia tothom va quedar sorprès i a la vegada xocant per el “cuadre” que tenim en la sala.

Vaig sortir molt agraït de veure aquesta proposta a Igualada i em vaig excusar per no assistir a la representació que es va poder veure en un dels Dilluns Kabrota que hi ha a igualada.

Podeu veure la resta de l'opinió al següent enllaç

Steven Berkoff vol fer de la paraula una arma. En l’obra Decadència trobem un ús particular del llenguatge, de to irònic. Versos amb la sonoritat de l’alta burgesia, però amb rimes pobres i barates, decadents. Un retrat crític, mordaç i carregat d’humor negre de la classe dirigent. Un estil de vida ple de vicis: el pensament neoconservador.

Un matrimoni, Sybil i Steven, i en conseqüència amants, un excés que porta a la més vulgaritat. La seva preocupació: follar. Sybil procedent de la classe burgesa treballadora, mentre que Steve segueix el llinatge familiar. Un amant del mateix món que Steve, un altre, de la classe treballadora, que anhela arribar a la classe superior.

Carles Martínez i Míriam Alamany són els intèrprets de la proposta, un tàndem deliciós. Dues tonalitats de veu que encaixen en els diàlegs de Berkoff, uns cossos que aconsegueixen, acompanyants del vestuari, desprendre una gran càrrega de sensualitat i erotisme. Els vicis físics dels personatges ajuden a separar les diferents interpretacions i a la vegada reforçar aquesta boira que agermana la riquesa. Com diuen les acotacions: Todos los cigarillos y tragos son mimados con gran enfasi para extraer la mayor cantidad de absurdidad.

Glòria Balañà, respecta el text  i a la vegada s’allunya de les acotacions del dramaturg, acotacions que encertadament són decisions que hauria de prendre la directora. Trobem més color als cossos, i una escenografia que juga amb la perspectiva i l'audiovisual, de manera molt subtil. La mimesi forma part d’aquest espai escènic que prescindeix de mobiliari.

Un final que et qüestiona la història i l’obra. Després de passar pel pensament racista, xenòfob i sectari, antisemita i antiirlandès, caiem en la més profunda decadència. Berkoff busca mostrar allò que no hauria de sortir en escena.