Fins als... Nadals

Fins als…Nadals casa perfectament a un espai petit, en aquest cas, el Club Onyric, al hall del Condal, que tantes bones vetllades ens va oferir la darrera temporada, on es crea de seguida connexió entre públic i intèrprets.  Aquesta proximitat és bàsica doncs es tracta d’un espectacle que beu del cabaret. Estèticament ho és i té un punt de –lleugera- provocació, de pot passar qualsevol cosa i tot és susceptible de ser ridiculitzat...començant pel Nadal. Així, el punt de partida és simpàticament provocador (i innocent): i si ens carreguem el mes de desembre i així ens estalviem tot aquest rollo dels Nadals, que acaba embafant i que tothom critica? Es fa sorna de lestradicions, nadales, dels sopars familiars -siguin pijos o chonis-, de l’alegria impostada, del consumisme, però, vaja, al final s’imposa l’esperit nadalenc, que per molt que a gairebé tothom (a mi no!) cansa i no agrada, ens reconcilia amb el món.

Dirigida per Míriam Escurriola té alguns punts amb la seva prèvia (i que tornarà) interessant Akelarre, amb The Feliuettes, visualment cabaretera, amb força  èmfasi amb el moviment corporal com a eina comunicativa, pes en els intèrprets i una successió de peces on el fil que les uneix a vegades és un pèl feble. El conjunt, doncs, queda una mica deslligat i avança com a onades. La proposta queda a mig camí entre el canallisme del cabaret i el sentimentalisme del Nadal. Quan la proposta s’alça i ens convenç plenament és quan passa a interpretar cançons que ens estoven, gags més reflexius o aposta directament per l'humor i passa a ser una proposta ben nadalenca i  també capten molt l’ interès personatges com la Tia Pepa, la molt divertida cotorra del quinto o la Betty Boop farta de la seva sexualització.

El menys millor: el fil argumental que uneix les cançons i les diferents escenes s’acaba perdent.

El millor: els joves intèrprets amb grans veus, sensibilitat a l’hora de interpretar les cançons i igualment solvents en la part actoral.

En resum: trapella, més que gamberra..

 

La idea d'aquest espectacle era construir un entreteniment musical a partir de convencions nadalenques, encara que fos per subvertir-les o rebentar-les. Crec que la idea era bona, i la oportunitat de tenir un muntatge que es pot reestrenar tots els Nadals, totalment encertada. El que passa és que per culpa d'una dramatúrgia confosa -o per la manca d'ella- l'espectacle acaba essent un contenidor de cançons de temàtica nadalenca, ocurrències separades i personatges desaprofitats (el Caganer o la Tia Pepa podrien haver jugat un paper molt diferent). És cert que es pren el format de Cabaret, i que en el Cabaret hi cap tot, però no cal oblidar que fins i tot en aquest tipus d'espectacles hi ha una estructura, una dramatúrgia interna particular i, sobretot, un fil conductor que ens facilita el viatge. Si no hi ha algun tipus d'estructura, el viatge pot resultar caòtic. És cert que hi ha escenes interessants (la de les dues famílies) i uns arranjaments musicals complicats, a la vegada que brillants. De fet, les interpretacions dels quatre actors que vaig veure (n'hi ha un total de vuit que aniran rotant durant totes les funcions) són realment interessants, tant des del punt de vista actoral com musical. Són intèrprets molt joves però amb un talent totalment visible i una entrega absoluta. La direcció de Míriam Escurriola també apunta a un llenguatge corporal molt acurat, marca de la casa... Per tant, penso que hi havia tots els elements adequats, però al meu entendre el vehicle utilitzat no ha estat el més adequat per arribar a bon port. Això sí, podreu gaudir de bons moments musicals i reviure l'ambient nadalenc amb un còctel de All I want for Christmas is you, Fum Fum Fum, Jingle Bells, White Christmas i moltes més...