Comprar entrades per a Cuando vuelva a casa voy a ser otro

La història d’amor de la ciutat de Barcelona amb el teatre argentí ja ve de lluny; probablement, de l’èxit dels primers espectacles de Javier Daulte de la dècada passada a qui van seguir altres autors i directors com Claudio Tolcachir, Daniel Veronese o Nelson Valente, entre d’altres. El problema d’aquest fructífer corrent bonaerense és que ha deixat un llistó molt alt i, ara, cada nou espectacle que ens arriba ha de competir contra unes expectatives molt altes. Això li passa una mica a Cuando vuelva a casa voy a ser otro, una obra divertida i interessant sobre la recerca de la pròpia identitat explicada des de diferents punts de vista. Escrita i dirigida per Mariano Pensotti, la proposta conté una idea central molt original i suculenta que, tot i les seves grans possibilitats, s’enreda en un conjunt de trames desiguals que no aconsegueixen treure-li tot el partit, exceptuant algunes escenes concretes. Els seus moments còmics funcionen i estan presents durant tot l’espectacle però, a vegades, no aporten suficient a la història i fan que el conjunt perdi cohesió. D’altra banda, la posada en escena és suggerent i dinàmica (tota l’acció succeeix damunt dues cintes transportadores), i serveix molt bé com a metàfora del devenir constant de la vida i el caràcter efímer de totes les coses. Malauradament, el seu efecte inicial també es dilueix a poc a poc i acaba perdent importància a la nostra mirada. Es tracta, doncs, d’un muntatge simpàtic i amb algunes pinzellades d’un contingut més profund molt valuós, ja que no sempre resulta fàcil de trobar aquest element en les comèdies més amenes.

Acabem sent el que realment volíem ser? En què ens convertim al llarg dels anys? Som millors quan intentem ser una altra persona? Totes aquestes profundes qüestions es van formulant en el transcurs d'una obra d'aparença lleugera però de rerefons complex i realment revelador. Mariano Pensotti ha partit d'una vivència suposadament real -una conversa amb el seu pare sobre una conseqüència de la dictadura argentina- per endinsar-se després en una història que té diversos protagonistes i que es va obrint a l'espectador com si fos una nina russa. L'embolcall escènic de tot plegat també té la seva complexitat, ja que actors i objectes estan tota l'estona damunt d'unes cintes transportadores que no paren mai. El recurs s'esgota  aviat, però funciona bé com a metàfora de que tot avança però tot torna, de forma inevitable i possiblement justa.

Tot i ser una idea brillant i estar ben travada dramatúrgicament, hi ha alguna cosa que no permet arrodonir una obra que ho tenia tot per convèncer-me. Crec que el fet de jugar amb tres personatges centrals és bona, però algun d'ells es perd pel camí i es troba a faltar un encaix més versemblant. D'altra banda, el muntatge comença en fals, i no és fins ben entrat el nus del conflicte que comencem a gaudir de la història. Una història, per cert, que ens transporta a l'Argentina, a l'Uruguai, i que acaba fent un repàs a l'inici de la humanitat i dels primers homes primitius...

Aquesta proposta de Mariano Pensotti va néixer d'una història real tal com ens va explicar el mateix autor a la roda de premsa, arran del cop d'estat a l'Argentina, el pare del director va enterrar al jardí de casa dels avis uns objectes comprometedors.
Dins de bosses de plàstic negres va guardar, llibres, revistes, fotografies, cartes de companys ; un cop finalitzada la dictadura, 40 anys més tard, va intentar retrobar-les amb el seu avi però no ho van aconseguir. No va ser fins més tard, quan el nou inquilí de la casa volia fer una piscina, que van aparèixer les bosses. El seu pare va reconèixer tots els objectes tret d'un, una cinta de cassette d'un cantant desconegut.

La recerca de l'origen d'aquesta cinta és el fil conductor d'una sèrie d'històries que protagonitzen diversos personatges.
Per portar-la a escena, el director s'ha basat en un vell museu arqueològic de la Patagònia, que feia servir panorames mòbils, cintes transportadores i textos projectats per exhibir part de la seva col·lecció. Un complex sistema de decorats en moviment i un parell de cintes transportadores, que en moviment circular trasllada als actors i els porta a enfrontar-se amb situacions que ja han viscut però des de perspectives noves.

Mariano Ponsetti és un dels directors experimentals més reconeguts arreu del món i un dels talents del teatre llatinoamericà. Ha format amb el músic Diego Vainer i l'escenògrafa Mariana Tirantte, el grup Marea.
Una proposta plena d'humor on a través d'aquestes cintes desfilen de manera simultània els objectes i situacions del passat amb històries actuals en molts casos contradictòries.

Ens ha agradat força la proposta escènica, malgrat que potser anàvem amb unes expectatives diferents de les que ens hem trobat, ja que creiem erròniament que la proposta tractaria, encara que fos de passada, de l'època de la dictadura argentina.Hem trobat molt atractiu aquesta manera diferent de fer teatre, utilitzant mitjans mecànics per moure els objectes i les persones, projeccions i música en directe.... i ens ha agradat molt la manera d'interpretar dels actors argentins.

Si voleu veure la crònica sencera només heu de clicar AQUÍ