Com vaig aprendre a conduir

La infantesa i el passat sempre acaben afectant i influenciant el futur de les persones. En algunes ocasions, allò que es viu deixa una marca profunda que el cervell intenta racionalitzar o tapar amb capes que no deixin veure gairebé ni una petita part. Una autoconvicció por permetre deixar moments desagradables, horribles o impossibles de pair a la recambra durant molt temps, negant-los i volent creure que els records no son fiables. Però tot acaba sortint, d’una manera o una altra. A vegades triga poc temps, a vegades calen anys. Al final tot acaba sortint a la superfície.

Paula Vogel signa el text d’aquesta obra que va ser reconeguda amb el premi Pulitzer al 1998, un relat cruent que sacseja al públic i exposa, a través d’un llenguatge clar i una estructura original que atrapa a l’espectadora, uns fets dolorosos que van marcar per sempre la vida i la història de la protagonista.

Una dona ens porta per un viatge a través de la seva vida. Ara ja adulta, confessa al públic un secret que porta guardant molts anys. Ho fa a poc a poc, creant un context que té com a nucli principal la seva família, amb salts temporals que ajuden a ubicar-se en una situació de la qual no va ser capaç d’adonar-se fins superada amb escreix la majoria d’edat. Uns fets que van dirigint a l’espectadora cap a un camí tortuós que produeix ràbia, horror i, sobretot, menyspreu envers a alguns dels personatges del relat.

L’inici, amb una mescla de les normes i tècniques de conducció no facilita gaire entrar a la història. Es fa una mica estrany i forà que això tingui a veure d’alguna manera amb allò que es vol explicar. Sembla ser un recurs per a connectar els diferents fragments de la narració i també una manera de destensar l’ambient amb moments un pèl humorístics i musicals. Això sí, els moments musicals son una delícia i sí estan ben trobats en el marc del tema de l’obra. El mateix que l’escenografia, que al principi sembla que no encaixi molt bé amb la història, però que al final és un element de la narració molt important per posar a la protagonista contra les cordes i afrontar la realitat.

El repartiment, encapçalat per la sempre increïble Mireia Aixalà, té en Ivan Benet el seu gran atraient. El seu personatge, fastigós i manipulador, clava les urpes en l’estómac de l’espectadora que s’aguanta per no aixecar-se de la butaca i fer-li saber què en pensa de tot plegat. Benet està magnífic, aconsegueix crear una capa d’innocència fingida al principi de l’obra que es va esquerdant a mesura que avança la trama. El seu aspecte físic ja crea un rebuig des de l’inici, però la seva interpretació va col·locat capa sobre capa a poc a poc perquè acabi sent un personatge odiós. L’objectiu, sens dubte, de l’intèrpret. A més de Benet, Alba Gallén és tot un descobriment, no només la seva veu impressionant, les seves dots interpretatives deixen bocabadat al públic. En especial en l’última escena, on cap paraula és necessària per expressar què sent el seu personatge. Unes emocions que van directes al pati de butaques.

Una producció que aborda un tema delicat i ho fa d’una manera que l’espectadora acaba endinsant-se completament, gaudint de l’espectacle al mateix temps que se surt del teatre revisitant algunes escenes i la manera com estan abordades. Un tractament original del tema, amb un ritme trepidant, que acapara al públic i el deixa tocat durant dies.

Aquesta és una peça que ja té uns 28 anys i que és obra d’una de les autores nord-americanes més veteranes i premiades dels darrers anys, Paula Vogel. Malgrat els premis Pulitzer, Tony o la inclusió en el Saló de la Fama del Teatre Americà, l’autora no és massa coneguda entre el públic de casa nostra. Per tal de remeiar aquest oblit, la Sala Beckett ha muntat aquest espectacle però també ha organitzat un cicle que inclou xerrades, lectures i un taller de dramatúrgia. Una bona oportunitat per ampliar els nostres coneixements sobre l’escriptura dramàtica contemporània als Estats Units.

Com vaig aprendre a conduir és una obra que utilitza la metàfora de la conducció per explicar-nos una història que va començar en un cotxe entre una nena i un home casat. És una història que es narra a través de diversos episodis i que va viatjant enrere, aconseguint que a cada nova anècdota o historieta anem descobrint la manipulació d’un dels personatges centrals (el llefiscós oncle Peck) i els motius que estan a la base d’una relació malaltissa i molt perillosa. El retrat que fa l’autora d’una relació d’abús en un àmbit familiar és realment original i enginyós, ja que a través de l’estructura teatral aconsegueix que el públic tingui una visió més àmplia i també més complexa de la situació.

Marilia Samper ha optat per una posada en escena que ja d’entrada ens ensenya l’altra cara, el revers de la història. En aquest cas ens ensenya un teatre des de l’altra banda, amb la visió descarnada dels plafons que fan de decorat. Podríem dir que és una mena de declaració d’intencions, ja que a base de representacions del passat, cançons americanes i estampes familiars aparentment costumistes ens fiquem a l’interior d’una història que pel davant semblava una cosa... però que per darrera en resulta una altra de molt diferent. No sé si el decorat de Sebastià Brosa i Laura Bosch funciona sempre com a metàfora, o bé es desgasta a mesura que l’obra evoluciona, però podem dir que cap al final sí té una funció força encertada i justifica la seva elecció.

És cert que al principi costa entrar en la història, ja que la seva estructura, la narració externa i la utilització de personatges com a comodins per a tot resulta una mica desconcertant. A mesura que avança, però, ens anem involucrant en la història de la protagonista, molt ben defensada per Mireia Aixalà. També destaquen Kathy Sey i Alba Gallén, tot i que el pes principal recau en un irreconeixible Ivan Benet, realment extraordinari en el difícil rol que ha de defensar. Sense cap dubte, una de les interpretacions més impactants de la temporada.

Hi ha textos que el temps, enlloc d’erosionar, esmola. El de Paula Vogel n’és un exemple. Escrit fa gairebé trenta anys, Com vaig aprendre a conduir ressona avui amb una actualitat inquietant: el consentiment, la manipulació emocional, la construcció cultural del desig i l’abús com a fenomen estructural, travessen l’obra amb una lucidesa que fa que sembli escrita a la llum del #MeToo. El que podria haver envellit com un drama psicològic de cambra es revela, en canvi, com un assaig escènic plenament actual sobre la violència íntima i familiar.

La dramatúrgia destaca per la seva arquitectura fragmentada, per la capacitat de fer conviure ironia i horror sense didactisme, per l’ús del “cor grec” com a dispositiu de distanciament i comentari. Vogel demostra que l’abús no és només un fet, sinó una atmosfera que es construeix amb una intel·ligència i subtilesa excepcionals.

La producció de la Beckett, tanmateix, no acaba d’estar a l’alçada d’aquesta complexitat. El principal escull rau en la gestió del llenguatge híbrid que proposa el text. La transició entre el registre humorístic i el dramàtic no flueix; la part “corista” i la part estrictament dramàtica no vibren en la mateixa freqüència. Allà on el text demana harmonies de dos i tres veus ben empastades, la posada en escena ofereix compartiments estancs. L’humor no destil·la cinisme: s’enuncia de forma massa explícita.

Aquest desajust es pot apreciar amb major claredat en la tonalitat humorística de Kathy Sey. El seu treball és forçat, com si el registre irònic li quedés lleugerament desplaçat de la tessitura natural. Imaginem en l’original — potser equivocadament— un humor carregat de subtilesa i cinisme glaçat (típicament anglosaxó); aquí, en canvi, aquest humor es resol en una declamació emfàtica que no acaba de convèncer (quan l’única que riu en una escena és l’actriu i no pas el públic, alguna cosa no va bé). No és únicament un problema d’interpretació —que té presència i energia— sinó, segurament, de direcció: el to no troba el punt d’ambigüitat o subtilesa que el text reclama.

Sempre és delicada la interpretació d’una nena (o de diverses edats d’una mateixa dona) per part d’una actriu adulta. La convenció exigeix una precisió quirúrgica: ni caricatura ni naturalisme ingenu. No entrarem a discutir les qualitats de la Mireia Aixalà, sòlides i àmpliament demostrades. Però la seva construcció de la nena, l’adolescent i la jove no es troba, en opinió d’aquest espectador, entre les seves feines més reeixides. El treball corporal i vocal no acaba de diferenciar prou les etapes vitals, i la ingenuïtat inicial apareix més representada que viscuda. La complexitat del personatge —que exigeix mostrar fascinació i por en una mateixa respiració— no sempre cristal·litza amb tota la profunditat que el text proposa.

En canvi, Ivan Benet construeix un personatge apassionant. L’oncle no subratlla mai les notes tòniques: les amaga. I en aquesta ocultació hi ha la clau. La composició és amable i fosca, melosa i repugnant, seductora i inquietant. Benet entén que el veritable horror no crida; acarona. La seva interpretació evita el judici i opta per una humanitat pertorbadora que fa el personatge terriblement creïble. És, sens dubte, el millor de la funció: un treball de matís, silencis i triples capes que aporta l’ambigüitat moral que l’obra necessita.

El resultat global és una producció irregular però correcta, d’un text, tanmateix, majúscul. I això, en una Beckett, sempre genera una certa frustració. Perquè quan el material de partida és extraordinari, amb una trajectòria que inclou un Pulitzer, entre d'altres, l’exigència —i també l’expectativa, sempre perillosa— són inevitables. Aquí hi ha un text que dialoga amb el present amb una lucidesa devastadora. La direcció, creiem, no acaba d’afinar l’orquestra al mateix nivell. Tanmateix, és una proposta de qualitat. Que cal anar a veure. Sense dilació.

Paula Vogel, dramaturga americana, és l’autora de Com vaig aprendre a conduir, un text pel qual va rebre el premi Pulitzer, i que va ser portat a escena per primera vegada l’any 1997. L’obra explica l’experiència d’una noia que va patir abusos sexuals per part del seu oncle  i que manté en secret fins l’edat adulta.

Segons explica l’autora en una entrevista a La Vanguardia, el text està escrit amb la clara intenció d’explicar els fets sense traumatitzar el públic. Segons Vogel, si ho feia de manera massa crua, corria el risc de que semblés un judici, i la seva intenció era que el públic arribés a una comprensió profunda dels fets i dels personatges.

Segons el meu parer, aquesta intenció de voler evitar la cruesa i “protegir” l’espectador acaba per debilitar el text i el converteix en una successió d’escenes monòtones, repetitives i superficials. La directora és Marilia Samper i els dos protagonistes Mireia Aixalà i Ivan Benet, fan una feina excel·lent amb el material de què disposen aguantant tot el pes de l’obra interrompuda agradablement per cançons, balls i petites peces a piano. Kathy Sei està espectacular amb una cançó acompanyada amb el Saxo de Blai Juanet Sanagustín i Alba Gallén resol amb nota el repte de representar les dues edats extremes de la vida. Ens ha demostrat que és una gran actriu tant de text com de musical.

La posada en escena és original, el lligam entre escenes és fluït, la versatilitat dels actors/actrius secundaris és excel·lent, la parella protagonista (Aixalà/Benet) sostenen l’estructura amb molta solvència, però tot això queda malauradament desvirtuat quan, en gairebé dues hores d’espectacle no hi ha res que es desplegui, res que vagi desenvolupant-se, creixent, madurant, aprofundint-se.

No obstant això, és d’agrair que es portin a les sales de Barcelona textos d’autores contemporànies premiades i aplaudides.