Cigarreras

La Tribuna, d'Emilia Pardo Bazán, es considera la novel·la que va introduir el naturalisme a Espanya. Explica les desventures d'una sèrie d'obreres en una fàbrica de tabac de La Coruña, just en l'època en que estava a punt de constituir-se la primera República. A Cigarreras es fa una adaptació d'aquesta important obra literària, però introduint també a l'escriptora gallega com un personatge més. El resultat és un fresc força aclaridor d'una època i d'una situació política i econòmica que marcaria el final del segle XIX a Espanya, amb clares referències a temes que també cuegen a la societat actual: la lluita de classes, el feminisme, la convulsió política, etc.

Pardo Bazán va ser moltes coses a la seva vida: aristòcrata, assagista, periodista, novel·lista, traductora, editora... i també una de les precursores del feminisme a Espanya. Això es nota, i molt, a aquesta adaptació que podem veure al Teatre Romea. La defensa dels drets de les dones i el fet de donar-les veu i protagonisme (a l'obra no apareix cap actor) fa que puguem veure la història de l'Amparo i les seves companyes des d'una perspectiva molt més propera. És cert que l'argument també planteja situacions i relacions personals pròpies d'aquell moment, i afortunadament poc extrapolables, però el missatge queda clar i el treball de Cándido Pazó -director i adaptador- ha demostrat tenir vigència i sentit.

L'únic problema que podríem trobar a Cigarreras és que s'ha basat en un plantejament i una estructura dramàtica excessivament clàssiques. Hi ha resolucions escèniques que semblen d'una altra època, i potser es troba a faltar una mica més de risc o d'imaginació. Però, sigui com sigui, seria injust no esmentar la força que l'espectacle té en molts moments i també el treball realment magnífic de les set actrius.

En una entrevista a Almudena Grandes, la escritora contaba que su motivación era dar voz a las personas anónimas que, en la sombra, escribían también nuestra historia. Y es que, más allá de los libros de texto, el curso de los acontecimientos solo tiene sentido y alma cuando es narrado por sus protagonistas. Por esto, obras como las Cigarreras resultan tan vívidas y conmovedoras. En este caso nos encontramos en pleno siglo XIX – durante la caída borbónica y la instauración de la primera República – en una fábrica de cigarros que brilla por la sororidad y la lucidez de sus trabajadoras. Ellas nos cuentan sus historias personales y que, sin embargo, se enmarcan en el territorio común: amores imposibles, hijos bastardos, la lucha colectiva, la fe en Dios y en la fortuna...todo aquello universal en los que fácilmente podemos reconocernos. Y es que esta adaptación de La tribuna de Emilia Pardo Bazán envuelve al espectador hasta que, a pesar de la temporalidad que nos separa, consigue que se identifique plenamente con el entramado. Aunque el texto, no lo es todo. El papel de las protagonistas es capital en esta buscada cercanía: con su entrega y desenvoltura sobre el escenario consiguen hablar de historias humanas y no simplemente de historia.

L'Espanya de finals del segle XIX era un terratrèmol. La fi de l'era imperial, les defenestracions monàrquiques i primeres experiències republicanes, "dictaduras y dictablandas" o l'auge dels ideals de classe i els moviments polítics obrers van sacsejar tota una societat que en pocs anys va voler repensar-se de dalt a baix.

Emilia Pardo Bazán, l'escriptora aristòcrata, política i pionera del feminisme a la península, no va voler deixar escapar l'ocasió de retratar aquesta societat convulsa des del naturalisme, un corrent literari gairebé documental que estava introduint al país. Pardo Bazán es barreja amb les humils treballadores d'una fàbrica de cigars gallega per tal d'agafar referències per a la seva nova novel·la, 'La Tribuna'. Aquest també és el malnom de la seva protagonista, l'Amparo, una de les treballadores de la fàbrica de cigars que no dubtarà en adoptar el lideratge del moviment obrer femení per la dignificació de la feina obrera durant la crisi política que va viure el país entre 1868 i 1873.

Cándido Pazó dirigeix i adapta amb la companyia Contraproducións una genial aproximació –personal– a l'obra de l'autora gallega. Una història escrita fa 140 anys que avui en dia ressona amb la mateixa actualitat en abordar temes com la sororitat, el feminisme, la responsabilitat afectiva, els drets laborals o les lluites de classe. És evident que en aquest segle i mig hem fet un pas endavant en els drets socials, però la lluita i les preocupacions encara són les mateixes.

L'obra també difumina el protagonisme de l'Amparo i agafa el nom de totes les dones que surten a l'obra, les cigarreres, amb aquesta voluntat clarament testimonial. La Tribuna és el motor, però la història és la lluita de totes elles. "Estuvieron todas las que salen pero no salen todas las que estuvieron", diu –més o menys– el personatge de la Fina en una conversa amb l'autora. L'elenc d'intèrprets (Tamara Canosa, Susana Dans, Mercedes Castro, Isabel Naveira, Covadonga Berdiñas, Ana Santos, Ledicia Sola) brillen en conjunt en un muntatge que, si bé carrincloneja en la posada en escena, agafa embranzida en la narració fins a fer-te cantar l'himne de les treballadores, dempeus i amb el puny alçat. La lluita segueix.