Carmela, Lili, Amanda

Quan parlem de la història del segle XX i ens venen al cap els noms dels seus protagonistes més rellevants, normalment, la majoria corresponen a homes. Carmela, Lili, Amanda tracta, principalment, de contrarestar aquest error composant una bella lloança a totes aquelles dones que, des de la discreció, van actuar com a veritables heroïnes d’aquells temps convulsos. D’aquesta manera, barrejant cançons populars amb petites peces tant dramàtiques com humorístiques, el director Marc Chornet proposa un mosaic de mares, avies i filles lluitadores el drama i patiment de les quals ha quedat, en certa manera, injustament silenciat. Les actrius Isabel Soriano, Noèlia Pérez i Neus Pàmies, encarregades d’encarnar aquest conjunt d’ànimes femenines, porten a terme la seva comesa amb una espectacular destresa emocional i versatilitat de registres. A més, el repertori de números musicals (entre els que trobem els temes als que el títol fa referència: ¡Ay, Carmela!, Lili Marleen i Te recuerdo, Amanda) està molt ben escollit i executat. No obstant, l’obra no passa de ser un senzill homenatge, és a dir, la repetició d’una mateixa idea una vegada i una altra, en comptes de contrastar amb matisos o contraposant punts de vista que plantegin altres lectures. El seu desenvolupament és pla i no ens porta a cap conclusió més enllà d’apel·lar a sentiments generacionals que, d’altra banda, són molt valuosos i donen sentit a la proposta. En qualsevol cas, l’espectacle suscita un ventall prou ample d’emocions com per deixar satisfet a l’espectador i conté breus textos sobre la moral i les normes de conducta d’èpoques passades francament reveladors.

Ay Carmela, cançó popular del segle XIX que cantaven els guerrillers espanyols contra Napoleó i que més endavant es van fer seva els brigadistes republicans de la guerra (in) civil espanyola, Lilí Marlene cançó del soldat alemany que enyorava a la seva nòvia, i Te Recuerdo Amanda de Víctor Jara massacrat pels sicaris del sanguinari Pinochet. Però n'hi ha més perquè les tres intèrprets, molt ben dirigides per Marc Chornet interpreten moltes més tonades i les barregen amb històries de dones, amb moments mot divertits, altres dramàtics i alguns molt profunds per propers com quan reciten el poema de la Elionora de Miquel Martí Pol. Tot i que te parts molt dures, sempre es palpa que hi ha esperança, doncs fins a quatre vegades canten Mr. Sandman, bring me a dream...