Carles Sans: Per fi sol

Per a tots aquells que hem seguit la seva trajectòria, la companyia el Tricicle és ja un sinònim de familiaritat i de sentir-nos com a casa. És que porten anys i anys voltant pels nostres escenaris. Però els canvis arriben sempre, fins i tot per a ells, que ens tenien avesats a ser tres, i al seu humor mut, però de riure explosiu i sorollós. Aquesta vegada, ni tres actors, ni silenci sobre l’escenari. El títol ho diu tot: Per fi sol. I sol, sol amb la seva veu, Carles Sans ens posarà nostàlgics amb un viatge memorable cap a les anècdotes que han format part del llarg camí escènic del Tricicle. Anècdotes potser exagerades, potser maquillades, potser hàbilment col·locades per fer un relat dels fets més atractiu. No importa. Trobarem en aquest espectacle l’essència del Tricicle més autèntic per fer-nos sentir, de nou, un cop més a casa. Un monòleg, sí: Per fi sol. Però amb l’absència de Joan Gràcia i Paco Mir més present que mai.

Carles Sans, és un dels membres de “El Tricicle”, i aquest cop puja a l’escenari amb “Per fi sol!” un monòleg que amb anècdotes, batalletes que ha viscut i algun secret ens vol fer passar l’estona durant uns 90 minuts.

Tal com diu al començament, El Tricicle eren un grassonet, un calbet i el guapo. El guapo, com no pot ser, és el Carles Sans. Com que han estat unes quantes dècades amb el Tricicle, moltes de les anècdotes havien de veure amb ells. Quaranta anys donen per a molt. Altres eren més acudits que han anat a boca-orella i que se’ls fa propis.

Doncs si, sembla que una de les potes del Tricicle per fi diu alguna cosa. Després de molts anys sense obrir la boca en escena, d’estar dedicat a l’humor gestual en una de les companyies que ha recorregut tot el món, aquesta nit es presenta com a monologuista per explicar una mica les seves experiències.

Veure en pantalla els inicis del Tricicle. Veure com van començar al Llantiol de Barcelona, com ens explica que la primera vegada que els seus pares van veure actuar conjuntament amb el Joan i el Paco, són moments entendridors.

Aquest espectacle parteix dels secrets del Tricicle i es queda en això. En moments que alguns semblen divertits, però que no serveix per poder estar quasi 90 minuts rient. La veritat és que poc vaig riure durant l’espectacle. S’ha de dir, que Carles Sans domina a la perfecció el temps per anar explicant la seva, i domina a la perfecció el poder de la paraula. Però al meu parer, es queda en això, un gran domini.

Si voleu veure la resta de la meva opinió la podeu trobar al següent enllaç.

A hores d'ara ningú posa en qüestió la gran capacitat còmica de Carles Sans. Després de 40 anys de comèdia gestual a Tricicle sense obrir la boca, al costat de Joan Gràcia i Paco Mir, el còmic debuta en solitari amb “Per fi sol”. Al marge de la seva aparició en solitari, Sans sorprèn pel seu canvi de registre, donant un gir de 360 graus per a substituir una de les característiques més reconegudes de la seva carrera fins al moment, l'humor mut, pel monòleg parlat.

En començar l'espectacle llança un advertiment; no pensa fer mim, porta tota la vida desitjant parlar i ara, per fi, ho farà. Després d'un breu i irònic número de mim destinat a tots els nostàlgics que venien buscant reminiscències de Tricicle, el comediant comença a relatar diferents anècdotes de la reconeguda companyia.

El seu carisma i la seva trajectòria l’avalen, té al públic a la butxaca i ningú pot negar que els seus gags estan funcionant a la sala. Des de la seva gira pel Japó fins a la seva relació de parella, Carles Sans ens convida a riure'ns de la seva vida, tant personal com professional. Un cocktail servit a bon ritme, ideal per a la generació que va viure l'auge de Tricicle i que recorda amb nostàlgia números tan eterns com l'illa o els bebès.

Pot ser que alguns trobin a faltar una exhibició de la seva enorme capacitat gestual o que fins i tot considerin que els seus gags parlats no destaquen per la seva originalitat. Però, en qualsevol cas, Carles Sans ja ens havia advertit, aquesta obra està dirigida als seguidors de la trajectòria de Tricicle, i no als nostàlgics de la seva comèdia gestual.