Cadires

Albert Arribas és el dramaturg i director de Cadires (Les chaises), una peça de teatre de l’escriptor francès d’origen romanès, Eugène Ionesco, que juntament amb Beckett són els màxims exponents del teatre de l’absurd. Va ser escrita al 1952 i es va estrenar a Paris amb no gaire èxit un any abans que la coneguda Tot esperant Godot. Europa sortia de dues guerres mundials amb milions de morts, d’un moment en el que la cultura i les arts són un reflex de l’absurd de l’existència humana.

Oriol Genís ens va enlluernar fa 4 anys amb el magnífic monòleg de Tarantino, Vespres de la Beata Verge i ja en fa dos que el teatre Goya es va posar dempeus per celebrar l’obra de Ionesco, Cadires que juntament amb la molt reconeguda i estimada pel públic català, Mont Plans ens van demostrar que la seva capacitat actoral ha millorat amb els anys. La Mont, etiquetada durant molt de temps d’actriu còmica, entra de ple en una obra per reflexionar sobre la vellesa i el pas del temps. És una obra per a dos actors de molt difícil interpretació per la gran quantitat de personatges que van apareixent però que ells resolen amb professionalitat i elegància. Torna ara a l’espai Texas per aquells que no la van poder gaudir.

Una parella d’ancians a dalt d’una torre van preparant unes cadires imaginaries esperant l’orador que haurà de donar sentit a la seva existència desafiant tota lògica, inventant i recargolant la realitat, creant una esperança i unes figures imaginàries entre les que hi ha un emperador. Amb els personatges invisibles que apareixen, surten els desitjos insatisfets, les voluntats frustrades, les pèrdues, els dols, les culpes i els remordiments. Esperen l’orador qui, com Godot, els ha d’alliberar de la realitat de la vida quotidiana.

El teatre de l’absurd s’ha d’escoltar paraula a paraula, frase a frase sense buscar una historia sinó un pensament aïllat, un sentiment que es descobreix a mida que es va escoltant. Els personatges es confonen, apareixen símils irreals. Al darrera d’un parlar aparentment sense sentit, hi trobem la dignitat de la persona, l’espera del no res, la il·lusió del succés pròxim, el patiment de viure, l’adulació a la figura del poder (l’emperador) i la necessitat de ser vist i escoltat per ell.

De tot això, Oriol Genís i Mont Plans en fan una adaptació molt personal en la que expliquen les intimitats de la creació d’aquesta peça, les seves vivències i frustracions, barregen realitat i ficció teatral i s’endinsen en les dificultats de la professió allunyant-se de Ionesco i del teatre de l’absurd.

Com al bon teatre de l’absurd, sempre s’espera alguna cosa, a algú que ha d’arribar perquè és important per tots. És l’esperança perduda que aquestes dues velles glòries del teatre ens han fet retrobar.

Dos reconeguts intèrprets del teatre català es reuneixen per reflexionar sobre la vellesa mentre comparteixen anècdotes de la seva carrera i expliquen el procés de creació d'aquesta obra.

Mont Plans, cansada de la seva faceta còmica, i Oriol Genís, cansat de les excentricitats del teatre contemporani, es reuneixen en un escenari vestit únicament amb dues cadires per a despullar els seus anhels i desitjos davant el públic. El seu objectiu era crear una peça profunda que parlés de l’envelliment, però asseguren que no ha estat gens fàcil... qui vol escoltar els vells avui dia?

Genís es queixa que al teatre ja no li interessa la còpia, sinó que busca l'original, quan això és precisament el que estan fent ells; explicar-nos en primera persona les seves vivències. A més, aprofiten per a riure's i parodiar el teatre de les generacions més joves, una cosa interessant ja que estem més acostumats a veure la paròdia de la vellesa que la de la joventut.

L'honestedat i espontaneïtat dels intèrprets funciona com l'engranatge que ens condueix durant tota la funció, encara que en la part intermèdia el ritme cau considerablement. Tot i així, mentre que en Les Cadires de Ionesco els dos personatges es preparen per a donar un missatge definitiu davant un munt de cadires buides, aquestes dues persones-personatges ho fan davant un públic entendrit que els adora, això es nota.

Freud contraposava el Principi de Realitat envers el Principi del Plaer. És per a això que sovint gaudim de les pel·lícules de terror i de fantasia, doncs bé sabem que estem lluny de tot això i que podem gaudir plenament de l'experiència sense plantejar-nos si tot això podria esdevenir real. En contraposició, al Principi de Realitat gaudim d'una convenció a partir de poder contrastar amb la nostra experiència i realitat.

En canvi, a Cadires mai sabem del cert quan comença la ficció o quan són els veritables actors els que ens parlen de la seva experiència i ens interpel·len. Si és la seva mateixa realitat la que ha conformat aquesta revisió del text de Ionesco que sembla anar-los-hi com un guant o és part tot d'una partitura teatral amb una acurada coreografia que aniquila ambdós principis per a plantejar-nos una incommensurable experiència de talent teatral.

La trobada de Mont Plans i Oriol Genís als escenaris per a aquest Cadires de Ionesco, que és sens dubte un repte, fa que els dos principis que plantejava Freud trontollin constantment i que esdevinguin vasos comunicants. Doncs la seva experiència professional i vital abocada com a text fa que cada mirada o al·locució per part dels intèrprets ens faci dubtar de si és una acurada indicació per part del director o una boutade esdevinguda en una llarga tirallonga que el company ha de recollir a manera de guant per a continuar amb l'obra.

Sigui de la forma que sigui, ens trobem amb un escenari buit, en companya dels dos intèrprets i dues cadires que ens fan transitar per tota seva vida i ofici, en un trànsit àgil que tant pot fer que xalem com que emmudim davant les paraules dels intèrprets.