Blackface i altres vergonyes

Entrem a la sala, ens asseiem a les butaques i… comença el viatge. Viatjarem en el temps, en l’espai, a interiors i exteriors, de la mà de persones, animals i d’altres...si, d’altres éssers i formats diversos.

Com a guies d’aquesta aventura tenim un bon grapat de personatges. Vertaderament la Silvia Albert Sopale desapareix per cedir l’espai a Tomasa, Sara Baartman, el negre de Banyoles i tants més que no desvetllaré. Tots i totes exemples del que ocasiona un abús de poder des del privilegi blanc.

És un viatge amb diverses estacions.  També podriem fer el símil amb un collage o una tela de patchwork, ja que és com una composició de retalls que conforma una mateixa realitat. Personatges molt diferents, amb registres molt diferents. Transitem de l’humor al drama, de la poesia a la vehemència més terrenal, de l’absurde al realisme. I aquest trànsit l’experimenta l’escenografia, el vestuari i fins i tot veiem afectada per aquesta voràgine a la mestressa de cerimònies.

A destacar la feinada de l’actriu en la interacció amb aquestes dues vessants, escenografia i vestuari ( especialment creatiu i ben jugat! molt bona feina també de la Gina Baldé), ja que està sola en escena, hi ha molts canvis i absolutament tots han sigut nets i acurats. No perd el ritme ni en aquestes interaccions ni en les transicions entre personatges, que són ràpides, directes, clares i de seguida ens situen.

Moviement, text, audiovisual, cançó...en una horeta llarga veiem l’ús d’infinitat de recursos, molt ben posats. Entre els personatges, les històries i tots els recursos utilitzats, potser l’únic que diria és que m’ha sigut un poc difícil arribar a tot en profunditat, però com a tast d’una realitat que han viscut i viuen moltes persones, des de diferents perspectives i moments històrics, dels quals segurament moltes persones del públic ignoravem fins aquest moment, està molt bé. Un tastet per després seguir tirant del fil, buscant nosaltres més sobre el que se’ns presenta sobre l’escenari.

Finalment destacar també l’enorme disponibilitat, capacitat de joc, espontaneïtat i frescor de la Silvia Albert Sopale, que demostra tenir moltíssimes tables i estar absolutament receptiva al que ocorre a la sala, integrar-ho sense problema si s’escau i interactuar amb el públic d’una manera amable, curosa i gens forçada, que ens fa estar i sentir presents en tot moment ( res de whatsap, instagram, facebook, twitter, gmail,... ). Final de trajecte, toca abandonar les butaques  i travessar de nou la porta cap a l’exterior, però com en tot viatge, alguna cosa ve amb nosaltres...

“BlackFace” és el segon espectacle de la companyia No es país para negres que es pot veure a la Sala Fènix.

Es tracta d’un unipersonal tragicòmic creat, dirigit i interpretat per Silvia Albert Sopale, una afrodescendent que posa veu a una comunitat silenciada, mostrant-nos fins en quin punt el racisme és present dins la nostra societat.

Racisme que és present en celebracions, festes populars, fets i situacions que ens són del tot quotidianes, i que hem naturalitzat des de ben petits. Fets del tot intolerables, molts dels quals ni tan sols hem estat capaços d’identificar com a racistes i dels que malauradament fins hi tot hi hem participat.

Hi ha poques veus que el denunciïn que el rei Baltasar pintat de negre és una blackface, que la Negra Tomasa és un blackface, que la festa de “Moros i cristians” és un blackface, que l’exhibició de Floquet de Neu és racisme, que l’exhibició del Negre de Banyoles és racisme, que la colonització és racisme, ... Silvia Albert Sopale ho fa. Ho fa amb humor, un humor que ens fa pensar, un humor que fins hi tot ens incomoda, perquè veiem quanta veritat desprenen les seves paraules.

Una vegada vaig llegir que el primer pas per combatre el racisme i eradicar-lo és admetre que existeix.

Existeix !!!

Per això crec que són del tot necessari espectacles com aquests; espectacles que neixen de l’autenticitat, de testimonis reals i de veus silenciades. Espectacles que ens fan reflexionar sobre tot allò que en el seu dia vàrem viure com a quelcom normal i no ho eren , com el cas del Negre de Banyoles que el vàrem anar a visitar amb l’escola, i de la qual cosa m’avergonyeixo enormement, i en demano disculpes.

Per últim només dir que, espero seguir aprenent i millorant com a persona de la mà de Silvia Albert Sopale, i també que em vaig quedar amb les ganes de prendre cafè i de fer-li una abraçada.

 

Per cert m’agradaria ressaltar la magnífica feina de Gina Baldé per la creació d’un vestuari tan funcional. Enhorabona.

Incòmoda, culpable i amb la consciència remoguda. Així és com una servidora va sortir de veure el nou espectacle de la companyia No es país para negras. I no era per menys. Blackface y otras vergüenzas és un obra que pretén crear consciència en els seus espectadors i posar en dubte la idea preconcebuda que ha tingut la societat en certs aspectes, ja sigui per tradició o per desconeixement.

Oda Mae Brown –sí, com Whoopi Goldberg a Ghost- és la protagonista i, com a la pel·lícula, és una vident que deixa el seu cos a persones mortes que tenen alguna cosa a explicar. Principalment, aquestes veus pertanyen a dones negres que volen explicar la seva història. Passem doncs, des la negra Tomasa a Sara Baartman (la venus negra), rememorant vivències de dones que van ser violentades, vexades, utilitzades i ridiculitzades per ser, a més de dones, negres. Però aquí no queda la cosa, ja que també hi ha moments per les veus negres masculines, una de les que més impacta: la de “El negre de Banyoles”.

Silvia Albert Sopale és l’encarregada de donar vida a l’espectacle (creadora i intèrpret) i si deixa l’ànima per retransmetre a l’espectador fins l’últim bri d’emoció. Riem amb la Tomasa, patim amb la Sara i ens indignem amb la figura de Banyoles. La força de les històries i la seva interpretació commouen a l’espectador que arriba a sentir-se còmplice en alguns moments, però sobretot culpable i incòmode per no haver-se adonat què signifiquen realment alguns comportaments, sempre justificats amb l’etiqueta de tradició o cultura.

Albert ens atrapa des del principi de l’obra, acompanyada de pocs objectes, els únics necessaris per posar-nos en situació, i amb una petit tractament musical, sonor i lluminós que acaba de crear l’atmosfera perfecta per a cadascuna de les diferents històries.

Es tracta d’un gran exercici d’empatia i de presa de consciència de la societat real, imprescindible especialment avui dia quan més que les semblances, es busca la diferència entre les persones.

Després de No es país para negras, Silvia Albert Sopale torna a denunciar el racisme alhora que inaugura la nova temporada de la Sala Fènix amb la seva nova creació. A través d'un to humorístic àcid i provocador, qüestiona la pràctica del blackface, és a dir, quan una persona blanca es pinta la cara de negre per representar aquesta raça. Un exemple de com la representació pot ser utilitzada per a ridiculitzar la diferència i perpetuar així els privilegis del sector dominant.

Però més enllà de mostrar-nos alguns exemples pròxims d'aquesta pràctica, com són el cas de la Negra Tomasa o el Carnestoltes d'Alcoi, l'espectacle anirà destapant “altres vergonyes” de casos en els quals la raça blanca ha fet servir a la negra amb finalitats caricaturesques i d'espectacle, propagant així la visió eurocentrista del món. Sarah Baartman o el Negre de Banyoles en són dos bons exemples.

Amb aquesta interessant temàtica sobre l'escenari la intèrpret va saltant d'un personatge a un altre a través d'una carismàtica mèdium que dona cos als diferents personatges, alguns reals i altres ficticis, d’aquest relat. Una mescla de teatre còmic, tràgic, documental i social amb una clara voluntat de conscienciació i denúncia. Una obra amb un ritme ascendent que malgrat comptar amb una arrencada una mica difícil, va guanyant en interès conforme entra en contingut i fa servir interessants recursos narratius i escènics. Finalment l'obra arriba a un clímax en el qual la creadora, en una mostra d'enginy i apoderament, fa un interessant gir a través una coneguda icona de la ciutat de Barcelona.

En definitiva, una obra que més enllà del seu enginy escènic val la pena pel seu contingut polític, demostrant la importància que cada col·lectiu es representi a si mateix. Perquè si cada lluita mereix el seu espai en la cultura, ja és hora que li ho cedim també a la negra.

La Sala Fènix estrena la seva nova temporada, i sembla que va ser ahir i ja porten 7 temporades de treball per portar una sala petita a Barcelona. Però any rere any tenim una programació que sempre hi ha ganes de veure que ens presenten.

Aquest cop comencem amb Blackface i altres vergonyes la proposta que he anat a veure i que és l’inici ja que hi ha ganes de veure les altres propostes que ens han preparat. Tot i anar el passat dijous, per culpa de la Fira de Tàrrega no he pogut donar la meva opinió fins ara.

El terme Blackface en anglès serveix per referir-se a les persones blanques que es pinten la cara de negre, generant una caricatura de la població negra. La pràctica neix en l’època de l’esclavitud als EUA, i que podem veure en la primera película parlada del cinema. I aquí en Espanya, podem veure a inicis d’any amb la cavalcada de Reis.

El fil conductor d'una pitonissa, amb un aire de Whoopi Goldberg, ens va presentant altres personatges. I com a fil conductor, la Negra Tomasa, on un home blanc es pinta la cara de negre i en forma de Pàdua durant els carnavals fa que el racisme que la societat segueixi sent una pràctica normalitzada. I això ens fa veure que estem davant d'una celebració racista, per molt que diguem que és tradició.

A partir dels diferents personatges que ens presenta aquesta pitonissa, estem davant d'un humor amb una perspectiva diferent i amb un aire àcid i de cinisme ens dóna una visió del Blackface. Amb un inici que m'ha despistat una mica, a poc a poc hem anat augmentant en intensitat acompanyat pel treball de Silvia Albert a cadascun dels exemples que ens ha anat ensenyant.

Una obra que ens parla dels referents actuals pels nens i nenes que veuen que les actrius i actors racialitzades estàn invisibilitzats en la nostra societat. On els privilegis que tenim els blancs es perpetuen amb el que anomanem tradició. Una obra que ens parla del racisme que pateixen i que sense adonar-nos fem perdurable en la nostra societat.  Funcionara? O és un crit que es perpetuarà durant les properes generacions?

Una història de feminisme, lluita contra el racisme i que és l’inici d’una nova temporada de la Sala Fènix. Totalment recomanable per apropar-se aquests dies a la Sala Fènix.

Podeu verue tota la resenya de la meva opinió al següent enllaç

Tot i que, a vegades, ens sembla que el panorama teatral no surt del normativisme blanc, heterosexual i masculí, el cert és que, a poc a poc, encara que sigui en espais petits, estem veient com la cartellera s’està obrint a la diversitat i les minories. Un bon exemple d’aquest camí cap a la inclusió és Blackface, el nou espectacle de Silvia Albert, que, després de l’èxit de No es país para negras, torna amb un monòleg còmic igual de crític i punyent. Amb un caràcter tan fresc com reivindicatiu, l’actriu fa una sàtira social i política sobre algunes de les tradicions racistes amb les quals hem conviscut al nostre país al llarg de la història sense donar-li gens d’importància, fins al punt que moltes d’elles encara duren. Albert domina perfectament el to, el discurs i les metàfores com a instrument narratiu, aconseguint, a través de diferents escenes i personatges, articular una descripció sobre el problema endèmic de la nostra cultura que és la base de l’odi i la discriminació. Potser Albert confia massa en la força de qui se sap en possessió de la veritat i, per tant, pot semblar que construeix un missatge exclusivament per a una audiència ja convençuda. En qualsevol cas, en un moment polític amb tants retrocessos ideològics és més que necessari repetir fins a la sacietat allò que creiem ja saber; especialment, quan la realitat està lluny de posar-se a l’altura de les lliçons, en principi, ja apreses.

En un moment de Blackface..., un dels personatges, que, com tots els altres, és interpretat per la Silvia Albert, s’escola entre bambolines i, per art de màgia, o més ben dit, per “art de teatre” és conscienciada de manera sobtada sobre el racisme estructural que regeix el seu entorn, el seu país. No és trivial aquest fet, potser és l’expressió d’un desig, fer teatre que remogui consciències, que influeixi en la societat.

En qualsevol cas, el teatre de la Silvia Albert mira d’incomodar, de convèncer-nos d’allò tan important al teatre que és que el que ens estan explicant té a veure amb nosaltres i no ens en podem desentendre. Albert fa servir dues estratègies igualment efectives: la primera és la presentació d’un conjunt de testimonis que dibuixen un fil invisible de la vergonya, dels silenciats, dels maltractats, dels derrotats per l’única visió i construcció de món, l’heteropatriarcal; en segon lloc, el canal que utilitza per a explicar-nos el que ens vol explicar és l’humor, de manera que, el contrast amb els moments més durs deixa glaçat l’espectador.

És interessant la idea que sigui una mèdium (a la Woopi Goldberg) qui ens presenti els testimonis, potser el mateix fet teatral és el mèdium que ha de transmetre’ns les experiències dels qui han patit modes de viure basats en la desigualtat, en la por i en la submissió. Amb bon criteri, la Silvia Albert defuig la catarsi col·lectiva, perquè no es tracta de sentir-nos part d’alguna cosa sinó de prendre consciència que vivim des del privilegi i que no hi ha una altra opció que començar a fer les coses d’una altra manera.