En el centenari del naixement de José Saramago, Premi Nobel de Literatura del 1998, el TNC porta a escena un dels seus llibres més coneguts: Assaig sobre la ceguesa, dirigida per Nuno Cardoso. Una crítica a una societat podrida i profundament egoista que va exhaurir entrades el juny 2022 al Teatro Nacional São João de Porto.

Sinopsi

Una pandèmia s’estén per tot el món: una plaga de ceguesa inexplicable i incurable. El govern aplica restriccions cada vegada més repressives i inútils per intentar frenar-ne el contagi.

La falta de recursos i les condicions extremes faran que la gent lluiti per sobreviure però que només aquells més immorals ho aconsegueixin.

Text del director

Parlàvem amb la Carme Portaceli de fer alguna cosa plegats i va sortir el nom de Saramago, però em va semblar massa gran, massa proper, massa arriscat. Quan vaig sortir al balcó a fumar una cigarreta, a la plaça un indigent parlava amb Déu i la resta caminava a la seva, com si no poguessin veure’l i molt menys sentir-lo. Allà va ser quan ho vaig tenir clar i mirant la Carme vaig dir: «la ceguesa».

Han passat dos anys des d’aquella conversa, dos anys molt difícils. Rellegint Assaig sobre la ceguesa, el que en principi semblava una paràbola sobre la condició humana en un escenari inversemblant, ara era el nostre dia a dia. La por, la pèrdua, la impotència, l’esperança i la llibertat s’havien fet molt presents. Era com si, en lloc de llegir, estigués recordant.

Nuno Cardoso

Durada:
200 minuts

Idioma:
Català
Portuguès

Edat:
A partir de 16 anys

Sinopsi

Una pandèmia s’estén per tot el món: una plaga de ceguesa inexplicable i incurable. El govern aplica restriccions cada vegada més repressives i inútils per intentar frenar-ne el contagi.

La falta de recursos i les condicions extremes faran que la gent lluiti per sobreviure però que només aquells més immorals ho aconsegueixin.

Text del director

Nuno Cardoso

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 4

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Ceguesa postpandèmica

L’obra clau de José Saramago pot donar peu a nombroses i variades interpretacions, però està clar que fer-la en època de postpandèmia obre noves finestres i ens aboca a reflexionar d’una altra manera sobre tot el que hem viscut. Per tant, ha estat un encert portar-la a l’escenari –no oblidem que aquest any es celebra el centenari del naixement de l’autor-, igual que ha estat un encert l’adaptació teatral que n’ha fet la Clàudia Cedó. Sempre diem que adaptar una novel·la al teatre és un repte majúscul, però quan es tracta d’un llibre referencial i filosòfic com aquest la cosa encara es complica més. Al final, el resultat és una obra molt més teatral del que imaginàvem, amb recursos narratius encertats i una posada en escena original.

L’altre gran encert ha estat utilitzar actors catalans i portuguesos i fer una obra bilingüe. Si no fos pel lamentable sistema de subtítols (o massa amunt, o massa avall) l’experiència hauria estat rodona, ja que permet escoltar les paraules de Saramago en la seva llengua original i també permet descobrir uns actors excel·lents que difícilment hauríem vist als nostres escenaris. De fet, el càsting està molt encertat a tots nivells, amb una representació catalana que encapçalen Montse Esteve, Ferran Carvajal i Jordi Collet, entre d’altres. A més, la direcció de Nuno Cardoso ens transmet a cada moment la sensació d’angoixa i impotència que pateixen els personatges.

Segurament a molts els tirarà enrere la durada de l’espectacle, que sobrepassa les tres hores, però cal dir que la gosadia que han tingut el TNC i el Teatre Nacional Sao Joao mereix una oportunitat. Poques vegades hi haurà oportunitat de veure teatralitzat un text d’aquesta envergadura, i això sempre és un punt a valorar...

01/10/2022
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Trasladar una novela tan famosa al escenario no es tarea fácil. Unos pensarán que es una buena adaptación literal sobre las tablas de la misma. Otros pensarán que no aporta nada nuevo y que es innecesaria.
Todo respetable!
Yo estoy en el primer grupo. Me ha gustado bastante la adaptación que se ha hecho de la misma. Una obra bastante fiel a la novela y donde podremos disfrutar/sufrir de todo lo que nos acontece en las páginas del libro.
La historia que cuenta me fascina y supongo que por ello la he disfrutado tanto.
La puesta en escena me ha parecido buena y los actores cumplen bien su cometido.
La decisión de hacer la obra en portugués y catalán también me ha llamado la atención pero el cutrerio de los subtítulos (demasiado altos o demasiado bajos) me parece un error garrafal. Reconozco que al principio me ha dado ansiedad seguir el texto y adecuarme al desdoblamiento de los personajes.
Luego ya me he acostumbrado. Y tiempo tienes ya que no se han andado con chiquitas y han ocupado casi 3 horas y media para contar la historia. Quizás demasiado, no?

28/10/2022
Luisa María

A veces menos es más y quizá no hace falta redundar en palabras o imágenes lo que ya se ha dicho y redicho. Demasiados imputs(movimiento, duplicidad de personajes, pantalla, traducción del portugués…) Positiva la respuesta actoral y el guiňo en la segunda parte al teatro del absurdo,pero sobra mucho texto. Lo bueno si breve…

24/10/2022
Marta Turu Pedrola

Com si d’una profecia es tractés, José Saramago va advertir-nos no només del risc d’una pandèmia imminent i de la tendència autodestructiva i deshumanitzadora de la societat actual, sinó de la necessitat d’obrir els ulls, o més aviat, de tancar-los, per veure’l. Per veure’ns. Un geni i una obra mestra que, en una arriscada però triomfant aposta per la internacionalització del teatre i l’establiment de ponts i diàlegs amb d’altres llengües i cultures (programadors, productors, gestors culturals: preneu-ne nota!), s’alça exitosa a la Sala Gran del TNC.
Bona execució tècnica de l’escenografia (les possibilitats de la Sala Gran bé s’han d’aprofitar) amb un acompanyament audiovisual que, conjuntament amb un espai sonor ben triat i compassat, completen una posada en escena que, com a mínim, despertarà l’interès dels més escèptics (l’obra dura més de 3 hores i alguns desertors van escapolir-se a l’entreacte).
El vaticini es compleix sota una direcció rítmica i molt encertada de Nuno Cardose, que ha trobat la clau de l’èxit en una obra bilingüe amb 14 actors i actrius que s’alternen i representen entre 2 i 6 personatges (sense nom, per cert; Saramago tampoc els va necessitar). Els tocs sarcàstics i d’humor àcid aconsegueixen arrencar riallades i mantenir estable la balança emocional del públic en els moments més delicats, sense creuar en cap moment la línia del dramatisme ni transformar el desassossec en basarda.
El camí ple de pors, laments i profunds advertiments és també un crit a l’esperança i un motor de canvi i transformació social. Saramago deia que “la ceguesa també era això, viure en un món on s’ha acabat l’esperança”; i ara que tot just sortim d’una pandèmia que ha aturat, capgirat i trasbalsat el món sencer, no se m’acut millor manera d’homenatjar el centenari del seu naixement que transformant el TNC en un punt de trobada i de consciència, i en un altaveu de les seves sàvies i guardonades reflexions. Per molts anys!

04/10/2022

Deixa la teva opinió

Articles relacionats

Teatre polític, el pleonasme

En una extensa entrevista publicada el 2015 a Constelaciones. Revista de Teoria Crítica, Juan Mayorga afirmava que “el teatre és la més política de les arts, i ho és per tres raons: perquè es fa […]

2 desembre 2022