Comprar entrades per a Asesinato de un fotógrafo

Aquesta interessant proposta de Pablo Rosal dirigida per Ferran Dordal, és una espècie de fotonovel·la escènica en la qual Rosal, únic intèrpret en escena, narra la investigació d'un crim mentre es projecten imatges il·lustratives de la història.

L'espai sonor, la cadència de la veu de Rosal i l'estil visual de les fotografies generen una ambientació molt efectiva pròpia de les pel·lícules clàssiques del gènere noir. Aquesta ambientació es combina amb un relat ple de clixés recognoscibles – un detectiu solitari, una conversa en un puticlub, una escena del crim plena de pistes, etc. – per a retre homenatge, i fins i tot parodiar, al gènere negre.

La investigació del crim és en realitat una excusa per a llançar rotundes sentències que qüestionen els paradigmes contemporanis. No és casualitat que la víctima sigui un fotògraf de gran èxit en l'era analògica que no va saber adaptar-se a l'era digital, per exemple. Aquest discurs incrementa l'aire poètic i nostàlgic de la peça.

Cal destacar l'encert del dispositiu visual que permet posar en escena – o més aviat en pantalla – l'escena del crim, reconstruint-la una vegada i una altra segons els diferents testimonis de cada personatge, cosa que activa a l'espectador i ens permet analitzar les pistes al mateix temps que el propi protagonista.

En definitiva, Asesinato de un fotógrafo és una peça original, efectiva i poètica que ret homenatge al gènere negre, encara que a vegades sembla apostar més per les reflexions nostàlgiques i elaborades que pels propis ardits narratius del gènere.

Un detectiu és contractat per un fotògraf en decadència després d’una vida d’èxits perquè investigui la seva mort que encara no s’ha produït. És un monòleg de Pablo Rosal i direcció de Ferran Dordal i Lalueza. Rosal n’és també l’únic intèrpret seguint una estètica cinematogràfica de detectius clàssics i ambientada a Barcelona. Ell juga amb els tòpics del cine negre i de la imatge de detectiu seductor, solitari i despreocupat.

Amb el rerefons de la investigació d’un crim, juga amb l’atractiu que ens produeix la mort i tot el que l’envolta, les ganes de guanyar-la per tenir més poder sobre la vida. El relat és una pura reflexió filosòfica de gran qualitat literària que enganxa per la poesia del mateix llenguatge i que voldries poder rebobinar com els gols dels partits per gaudir un cop més de la paraula.

L’anàlisi de l’escena del crim és l’excusa per analitzar les personalitats dels diferents personatges que apareixen al voltant del mort. Tots ells són interpretats per Rosal amb tota les dificultats que comporta la interpretació dels diferents registres i se’n surt prou bé.

No importa el mort ni esbrinar qui és l’assassí. Pablo Rosal troba una excusa per coquetejar amb la mort i el seu atractiu, l’atractiu d’haver-s’hi acostat, haver jugat amb ella, haver-la superat.

Els recursos teatrals utilitzats són molt variats i produeixen molt bons resultats. D'aquesta manera, l’escena del crim es converteix en un escenari teatral en el que apareixen altres elements: fotografia (Noemí Elías), vestuari (Sílvia Delagneau), escenografia (María Alejandre), espai sonor (Clara Aguilar i Pau Matas) il·luminació (Mingo Albir), tots ells importants per al desenvolupament d’aquesta peça tan original i amb una forta càrrega de profunditat emocional.

Tot apunta, des de l’inici, a una història clàssica del gènere negre. Les passes del detectiu des del fons de l’escenari fins al micro que hi ha en prosceni (un micro que l’acompanyarà fins el final i que serà refugi i també arma dialèctica), el sobre que passa per sota la porta, l’encàrrec d’un estrany que demana que busquin al seu assassí, les anades i vingudes fins el lloc del crim, o les visites a tots els possibles sospitosos. Una passejada per la Barcelona –actual o no- que molts coneixem i que, amb la sospita d’un assassinat, se’ns fa més misteriosa que mai. I és que només falta un detectiu a l’ús, una mena de Pepe Carvalho reviscolat, per veure les coses des d’un altre prisma i endinsar-nos en les regles i normes del noir més clàssic.

Aquest monòleg de Pablo Rosal, interpretat per ell mateix, es serveix d’un exercici de gènere per explicar una història més poètica que realista. L’embolcall de la novel·la negra serveix d’excusa per parlar de la mort metafòrica, de l’assassinat de tot allò que potser no hem sabut desenvolupar ni portar a terme de la forma que hagués calgut. Parla de les oportunitats perdudes i de moltes altres pèrdues que van esquitxant la nostra existència al llarg del temps... És, per tant, un monòleg que potser decebrà als que busquin un misteri convencional i que sorprendrà als que potser no volien resignar-se a una història mil cops explicada.

Crec que el principal al·licient d’aquest muntatge és tota la recreació de la típica història policíaca, ja sigui a través del joc de pistes, de les imatges projectades o de la creació del detectiu per part de Rosal. La seva veu, la cadència del  personatge, la parsimònia i la fredor davant del perill juguen molt bé amb tota la iconografia que tenim al cap. De totes formes, crec que el text es fa massa llarg i cau en repeticions innecessàries, a part de voler tenir una transcendència que potser no acaba d’arribar del tot. A vegades, voler arribar massa lluny pot fer perdre pel camí a alguns companys de viatge...