Aquests cinc anys

'Aquests cinc anys' és un musical de petit format que prové de Broadway (també se'n va fer una pel·lícula) i, la veritat, en desconeixia la història. Després de veure 'El despertar de la primavera' tenia ganes de saber quina era la nova proposta de la companyia... i no em van decebre gens. La història ens explica una relació amorosa de principi a final i des de dos plans temporals (cada protagonista l'explica en un ordre cronològic difertent). Una proposta original i amb un moment àlgid, al mig del relat amb l'encontre de tots personatges, al més pur estil 'La la land'.

Dos únics actors a escena: Anna Herebia, brillant, divertida i amb una veu que us deixarà clavats, i en Marc Flynn, intens, emocional i molt resolutiu... per tant, dos talents privilegiats dels del gènere. Ah! I dos músics excel·lents que interpreten amb virtuosisme una partitura que crec que no sembla massa fàcil.

Poc més a explicar, una història senzilla, sense grans artificis, molt ben executada i amb la que connectareu... aneu i gaudiu!

Dos actors joves, un pianista i una violinista. Aquesta és la proposta que ens fa la companyia Origen Produccions en la seva adaptació de l’obra Aquests cinc anys. Per qui no conegui aquest musical de Broadway – que té versió cinematogràfica amb Anna Kendrick i Jeremy Jordan-, els protagonistes són un novel·lista d’èxit i una aspirant a actriu que ens expliquen com ha sigut els seus cinc anys de relació. No és fer cap spoiler dir que acaben separats perquè, precisament, així és com comença l’obra, amb la Cathy descobrint que en Jamie ha marxat de casa i l’ha deixat. A partir d’aquí, salts en el temps, entre el passat i el present, per explicar com ha evolucionat la seva relació en tot aquest temps.

En aquesta versió, dirigida per Marc Vilavella, tenim una posada en escena molt senzilla, no es necessita més, per donar tot el protagonisme als dos actors i les seves interpretacions. Anna Herebia i Marc Flynn són els encarregats de narrar la història amb les seves veus, ja sigui a través de les cançons o els monòlegs entramats. La interpretació de tots dos és hipnotitzant, però sí és cert que Flynn brilla més que la seva companya, marcant la seva presència des de la seva primera aparició. Per la seva banda, Herebia tot i que comença una mica més insegura, va creixent-se a mesura que avança la trama, fent una explosió –especialment musical- a mitja obra.

Acompanyats en els moments musicals, i també formant part del repartiment en algun moment puntual, trobem a Gustavo Llull/Gerard Alonso al piano, i a l’Anna Follia/Laura Marín al violí, que proporcionen un marc incomparable per a la narració. Tot i així, l’ajustament entre el volum de la música i les veus dels actors és un dels grans handicaps de l’obra, que ha de ser cuidat, especialment a l’inici de la història, perquè un element no desvirtuï a l’altre.

Per aquells espectadors que coneguin el musical, aquesta versió els hi proporcionarà la mateixa intimitat, veritat i dolor que l’original, amb dos joves actors que ja s’estan menjant el món de la interpretació. A aquells que encara l’han de descobrir, aquesta és una molt bona manera de veure un musical en petit format, cuidat i ben treballat.

Feia anys (més de 5) que esperava poder veure aquest musical de Jason Robert Brown del què em fascinava la seva estructura: una relació de parella explicada a dues veus, un ens ho explica a mesura que tot passa - l’enamorament, la passió, el distanciament, les ambicions personals no sempre compartides, el trencament ...- i l’altre va cap enrere, en un viatge emocional molt, molt difícil d’interpretar. M’intrigava com seria el moment on coincidien les dues perspectives temporals i realment aquell moment és molt bonic. Ara – el problema de les expectatives- em va faltar certa emoció. No és pas que les interpretacions d’Anna Herebia (Rent) i Marc Flynn (El despertar de la primavera) no siguin de molta qualitat sinó que potser per la pròpia estructura de l’obra, veia dos històries massa paral·leles més que una sola explicada des de dos punts de vista. Potser també m’està passant en algunes propostes que impliquen motxilles vitals, relacions de parella llargues i intenses, que crec que actors no tan joves jugarien amb avantatge. Em dec estar fent gran....

Una pega menys subjectiva va ser el so. La música –ben diversa i molt ben interpretada al piano i violí- es menja a estones les veus, sobretot a l’inici, dificultant la comprensió de les lletres.

En resum, musical molt treballat, amb cura i delicadesa, íntim –tant que fa mal a estones veure com s’ensorra la relació-, a un espai més que adient per a una historia d’amor i desamor cantada a cau d’orella, el Maldà.

Hi ha moltes maneres d’explicar una història d’amor. La Cathy i el Jamie ens expliquen la seva en Aquests cinc anys un musical al més estil Benjamin Button. Perquè deixant de banda el tema de l’edat, la narració explica els cinc anys de relació des del punt de vista de cada personatge, protagonitzats per l’Anna Herebia i en Marc Flynn, però de manera invertida. La Cathy comença per la ruptura mentre que en Jaimie ho fa per quan es van conèixer, els dos relats coincideixen en el moment més àlgid i important de la seva relació.

El rerefons de la trama mostra les dificultats de combinar l’èxit i el fracàs professional dins d’una mateixa parella. Mentre que ell triomfa amb la seva primera novel·la, ella no aconsegueix sortir d’un bucle de càstings per aconseguir un paper en alguna obra de teatre.

Els diferents estats d’ànims de cada personatge es veuen reflectits en cadascuna de les cançons. La música es caracteritza per la diversitat d’estils –pop, jazz, rock, folk– i per la intimitat musical. Un violí, un piano i dues veus en una sala petita com El Maldà. La Cathy aconsegueix treure més d’un somriure en algunes cançons gràcies al toc d’ironia del seu personatge i a la bona adaptació del guió a l’actualitat.

Aquesta obra proposa un escenari i un muntatge senzills però efectiu. Els elements d’attrezzo els van canviant ells mateixos a mesura que avança el relat i s’aconsegueix crear diferents entorns ben ambientats gràcies al bon treball de la il·luminació.

Una combinació de drama i comèdia en un musical a petita escala, dirigit per Marc Vilella sota la companyia Origen Produccions. The Last Five Years és el musical original escrit per Jason Robert Brown que es va estrenar l’any 2002 i va guanyar un premi Tony.

The Last Five Years, aquí amb una traducció creativa, per a mi és un dels millors musicals "moderns", i a més de petit format, el que vol dir que es pot representar en espais reduïts; però que sigui de petit format no vol dir fàcil, al contrari, exigeix molt dels intèrprets, especialment a nivell vocal, doncs Jason Robert Brown ha barrejat una pila d'estils musicals: pop, jazz, latin, rock, klezmer, folk...

Jo hi he trobar tres defectes: micrar els intèrprets en un local tan petit o no haver sabut controlar la sonorització. Haver escollit el violí com a acompanyament del piano; el cello hauria sigut més adient i en la versió estrenada al 2001 a Chicago de sis instruments, dos eren cellos, i finalment l'excés d'optimisme del director marc Vilavella i els seus actors que ho han defensat amb correcció, però penso en quedat justos en els moments més difícils, i n'hi ha molts en aquesta obra. No és fàcil fer salts d'una octava com els que hi ha en el tema See I'm Smiling, per exemple.

Tot i així penso que han defensat l'obra dignament i que algun dels problemes els podran resoldre. Al que se li ha de donar un excel·lent és al pianista Gustavo Llull, quin monstre, boníssim!!!

 

Crítica completa »    https://bit.ly/2I3WmnE

Des de la seva estrena l'any 2002, Last five years ha esdevingut un musical de culte arreu i forma ja part del repertori canònic del gènere. Ja és un d'aquells espectacles pels quals "s'hi ha de passar". La partitura té un aire Sondheim indiscutible que edulcoren les lletres sovint prosaiques de Jason Robert Brown.

L'enrevessada estructura de la història, que circula per dos plans temporals diferents, el de la Cathy i el d'en Jamie, ho fan amb fluïdesa gràcies a una bona adaptació i una posada en escena sòbria i efectiva que l'espectador reb amb satisfacció. Anna Herebia i Marc Flynn volen a gran alçada tant quan les cançons s'acosten al jazz lleuger com quan ho fan a la balada romàntica o fins i tot al klezmer. Herebia es troba agust en els moments dramàtics i també en els còmics. Probablemnent, la escena més interessant i divertida de l'obra és aquella en què la Cathy, immersa en un carrussel de càstings interminable, canta, però l'espectador sent el que pensa, que s'ha convertit en la lletra de la cançó. Hi ha millor definició del que ha estat sempre l'essència del musical? La música com a transmissió de la consciència dels personatges. És una escena brillant que Herebia solventa amb la dosi necessària d'ironia, sense escarafalls, és impossible frenar la rialla.

Aquests cinc anys explica una història d'amor que comença i s'acaba, com totes les històries d'amor. El pes de la producció recau en l'anècdota i en els monòlegs-cançons que, en cap moment, aprofundeixen en la psicologia dels personatges, i col·loca la intensitat en una bastida agradable i sòlida però insubstancial que impedeix que el gaudi s'allargui durant tota la representació. La proposta de Vilavella i Llull treu tot el suc possible al text original i deixa el públic amb ganes que l'equip emprengui aventures encara més grans.

P. S: Com m'agrada quan al Maldà, de cop i volta, un personatge obre la finestra que dóna al carrer del Pi. És màgia! Barcelona és l'escenari perquè el Maldà ho ha dit!