Alguns dies d'ahir

Aquesta obra ja està de gira per Catalunya. Havia llegit alguna crítica i tenia por de veure una història sobre uns fets viscuts relativament recents (els atemptats de la Rambla i Ripoll, el referèndum, el 155 i les manifestacions per la sentència dels presos polítics) i que tots recordem molt bé. No em cal que m’expliquin la meva pròpia història, no cal que ens facin una interpretació quan cada u ja té la seva pròpia opinió. Però m’he refiat de l’experiència de Jordi Casanovas amb els arguments polítics i la capacitat de Ferran Utzet com a director. El tema era perillós però ells són una garantia de serietat. Ha estat una agradable sorpresa. És una història “de menjador” on es descobreixen les intimitats d’una família, les relacions entre ells i la seva historia com al Casament dels petits burgesos, de Bertolt Brecht, o El llarg dinar de Nadal de Thornton Wilder, i més recentment, Lo nuestro de Eu Manzanares. La taula és el punt d’unió al voltant de la qual surten passat i present, sentiments i les més fortes passions. No és només una família que parla del “Procés” sota diferents punts de vista, no és tan sols la diferent manera de viure uns i altres l’u d’octubre. És la història d’una família unida pel respecte i l’efecte. Són quatre històries que convergeixen en alguns punts i se separen en algun altre moment, però són quatre històries molt diferents, que commouen, remouen i emocionen explicades amb diàlegs carregats de sentiment i sinceritat. Els fets de l’octubre del 2017 només són un fil conductor que reuneix a una mare, magnífica Miriam Iscla, un pare, Abel Folk, que està esplèndid en les diferents escenes i canvis de rol del mateix personatge, un fill, Francesc Cuéllar, que omple l’escenari amb la seva apassionada joventut i una filla, Marta Ossó, serena, equilibrada i que sosté molt bé el paper de l’equanimitat.

Una obra rodona, eminentment coral, amb un llenguatge directe, senzill i uns actors i actrius que broden els seus papers al voltant d’una taula.

Era inevitable que, tard o d'hora, acabés sortint una obra de teatre amb temes com l'atemptat de Les Rambles, el referèndum de l'1 d'octubre, la fallida declaració d'independència, l'aplicació del 155, les sentències del procés, etc. I què millor que explicar-ho a partir d'una família anònima que, com tantes d'altres, va ser espectadora i a la vegada part activa de tot el que va succeir.

L'obra recorre a cinc fets puntuals que van sacsejar-nos a tots, i no dubta en posar sobre la taula opinions diverses i punts de vista contraposats. A vegades es força una mica la màquina perquè apareguin totes les dades i tots els arguments, però en general la peça flueix amb naturalitat... especialment quan els fets històrics es barregen amb els personals. En aquest sentit, és d'agrair que les trames familiars -a més de versemblants- estableixin un curiós paral·lelisme amb el relat del procés. Un mosaic prou realista que ens retrata com a societat i com a nació.

A part de l'interessant text de Jordi Casanovas, l'obra descansa sobretot en un gran treball interpretatiu. Abel Folk, Marta Ossó i Francesc Cuéllar formen un nucli familiar harmonitzat i creïble, mentre que Míriam Iscla ens ofereix com de costum un nou recital. Un recital que passa per l'emotivitat, el dolor i la desesperança. Un personatge que costa d'oblidar...

“Alguns dies d’ahir” del dramaturg Jordi Casanovas, sorgeix de la necessitat d’explicar, o si més no d’intentar comprendre, tots els fets esdevinguts a Catalunya durant els mesos d’abans i després del procés independentista català. Uns fets que han marcat el debat social i polític català d'ençà juny de 2010 fins el dia d’avui.

L’obra de Jordi Casanovas és un reflex molt ben aconseguit del que vam viure moltes famílies catalanes, que va des de la il·lusió a la decepció.

La Rosa, el Jaume i els seus fi­lls, la Laura i el Jofre són la família protagonista d’aquesta història. Són personatges ficticis, però el que ens relaten és del tot real. Jordi Casanovas s’ha basat en nombrosos testimonis, i en la seva pròpia experiència per escriure aquesta obra.

Hi haurà qui estarà en contra i el seu relat serà un altre, però els esdeveniments, els agradi o no, són els que van ser. Els atemptats d’agost del 2017, les manifestacions, la intervenció a diverses conselleries del govern, el referèndum de l’1 d’octubre, la violència policial, l’aplicació de l’article 155, el judici al procés del 2019, l’empresonament del govern català,... tot això va passar.

La Rosa, en Jaume, el Jofre i la Laura són personatges que representen la diversitat d’opinions sobre la situació política del país, però amb una ideologia independentista. Els veurem expressar les seves diverses opinions sense entrar en confrontacions. Els personatges amb ideologies i posicions clarament contraries a l’independentisme, no els veurem físicament a escena, tot i que hi són presents.

Escoltarem fragments de les veus enregistrades de l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau, de la presidenta del Parlament Carme Forcadell, del president Mariano Rajoy, de Carlos Carrizosa, Marta Rovira, María Dolores Cospedal  i Manuel Iceta. Els discursos del president Carles Puigdemont i el del rei Felip VI. I la veu i el clam del poble català.

El menjador és el lloc on la família es reuneix. Una taula i quatre cadires és tot el que hi ha a l’espai escènic. La taula és rodona (on ningú ocupa una posició de privilegi) i es troba sobre una plataforma giratòria. Totes les opinions són respectables.

La família es retroba en cinc ocasions: després dels atemptats a La Rambla l’agost del 2017, després de les manifestacions en reacció a la intervenció de diverses conselleries del govern, després del referèndum de l’1 d’octubre, després de l’aplicació de l’article 155 i després de les protestes per les sentències del judici al procés del 2019.

La metàfora del divorci de la que tant en parlem els catalans l’introdueix Casanovas de manera intel·ligent dins del text.

Míriam Iscla, Abel Folk, Marta Ussó i Francesc Cuéllar són els quatre actors que donen vida i veu a la Rosa, al Jaume, a la Laura i al Jofre. Són personatges amb moltes capes. Els actors fan un treball d’interpretació del tot creïble i de manera natural.

Jordi Casanovas ens fa un retrat molt ben construït del que va passar a Catalunya durant els dies previs i posteriors al referèndum independentista del 1 de octubre de 2017. Mostra el que es va viure i es va sentir, independentment si et toca de prop o no. Les converses, els dubtes, la picaresca, els somnis, els anhels, el patiment, la decepció, el desengany.

Vaig creure, em vaig il·lusionar, vaig sortir al carrer, vaig cridar, vaig caminar, vaig celebrar. Vaig plorar, vaig sentir impotència. Vaig tenir por. Em vaig sentir ferida, enganyada i desil·lusionada. A dia d'avui, la ràbia i decepció han desaoaregut, però encara intento entendre-ho tot.