Adeu, Jane!

Avui anem a veure la història de la Mariona. Amb 17anys , ha de passar per l’extirpació del seu pit malalt. No és una obra fàcil. Entrem en el seu imaginari on ens explica les pors, les seves il·lusions, l’impacte que aquest fet causa en la seva vida. Hem de dir que Mariona és la protagonista, però Jane és l’altra protagonista de l’obra. ´´Es una de les seves tetes, la seva relació que té amb ella durant els diferents controls que s’ha de fer amb el metge, fins que li diuen que s’ha de separar d’ella.

Una història basada en fets reals de l’actriu i creadora de l’obra Clara Moraleda que tal com ha explicat, amb 17 anys va tenir que patir l’amputació d’un pit.

Una obra amb una protagonista adolescent, parla sobre l’amistat, el sexe, l’autoestima, dels diferents dubtes que poden sorgir. Emoció que sorgeix a l’inici de l’obra amb una gran intensitat.

Com en les últimes obres que he vist aquesta temporada, tornem a veure una obra que parla l’actriu protagonista en primera persona sobre un cas personal que li ha succeït. Fins ara, sempre ha estat d’abusos, com en el cas de Sucia. Però no és una cosa actual, tenim en el nostre record el de la pèrdua del fill amb “Llibert“.

Avui toca el cas de l’actriu Carla Moraleda, que ha de perdre un pit als 17 anys. Ens ho explica amb dues altres actrius que formen part de la seva personalitat i que fan els papers de personatges secundaris que van passant pels diferents moments d’aquesta pèrdua.

Fem un viatge intern on veiem que els més propers no saben com actuar davant aquesta notícia. I Moralera sembla que porta el camí amb molta força i amb el dolor que li pot afectar durant l’adolescència, però sense parar davant la preocupació del cos, de la forma i de la normalitat d’un cos que surt dels cànons.

És una obra que s’hauria de veure per molt jovent. Una obra dirigida cap a ells, creat per una adolescent i parlant dels seus problemes.

Si vols veure la resta de la meva opinió pots veure-ho a l'enllaç

Ja fa temps que la cartellera s’ha omplert d’obres que podríem anomenar “testimonials” –una variant dins del teatre documental-, on l’autor, l’actor o l’actriu expliquen directament un cas personal i elaboren una catarsi col·lectiva acompanyats del públic assistent. Se’ns ha parlat de la pèrdua d’un fill (Llibert, Una gossa en un descampat), d’abusos sexuals (Sucia), de l’intersexualitat (Hermafrodites a cavall) o de l’extirpació d’un pit (360 grams, i ara també Adéu, Jane). Hi ha diferents maneres de fer-ho, i la veritat és que els resultats han demostrat que es tracta d’un subgènere viu i, de moment, amb una llarga vida.

A l’obra de Clara Moraleda, ella mateixa ens explica com va perdre un pit a l’edat de 17 anys. Ho explica amb l’ajut de dos personatges més que desdoblen la seva personalitat. Entre les tres actrius s’escenifiquen les visites mèdiques, les anades i vingudes a la psicòloga, les converses amb una amiga o la incipient relació amb un noi que coneix en un viatge. El millor és que l’estructura i el to de l’obra encaixen perfectament i ens fan entendre -i compartir- tots els dubtes i els neguits de la protagonista. A més, no es renuncia a l’humor ni a la música, aconseguint així que l’empatia sigui encara més gran.

Moraleda –vista a musicals com Mar i Cel, Scaramouche, Fang i setge o El despertar de la primavera- aborda l’interpretació de l’obra, i també l’epíleg final, amb una valentia realment admirable. Laura Dorca i Joana Roselló l’acompanyen amb solvència i demostren ser també dues grans actrius. En definitiva, un espectacle que us pot corprendre, però que no us decebrà... ja sigui pel seu valor testimonial, per la forma com està explicat o per les seves brillants interpretacions.