Carles Armengol Gili

Les relacions de parella -o fins i tot familiars o d’amistat- en un entorn urbà s’han convertit gairebé en una mena de subgènere dins del teatre musical. Obres com T’estimo, ets perfecte…, Dies normals o Guapos & pobres, per posar un altre exemple autòcton, compleixen amb una sèrie de premisses imprescindibles: personatges propers i reconeixibles, situacions quotidianes, un context sobradament conegut pel públic (l’entorn laboral, la crisi o el 15M) i unes cançons que parlin de coses aparentment banals o poc glamouroses, com ara les parades del metro de la Línia Verda. Els espectadors coneixen ja molt bé aquest tipus de musical i no crec que ningú esperi una altra cosa. 73 raons per deixar-te promet tot això que he […]

Homenatjar a les dones de la Segona República des del teatre podria haver donat lloc a espectacles molt diversos… Alba Valldaura ho fa des de l’homenatge concret i més petit -o més gran, depèn de com es miri-, ja que posa a la seva àvia com a model de totes aquelles dones i a través dels seus records o de les seves fantasies viatja a una època que la majoria d’espectadors no hem conegut. Un exercici de memòria històrica a través d’una dona que a poc a poc, i per culpa de l’Alzheimer o alguna malaltia similar, va perdent la poca que li queda. El millor del muntatge és la transformació de l’actriu en la seva àvia, amb la gestualitat, les […]

Ozom parteix d’una idea similar al Tribute que fa poc li vam veure al mag Hausson: homenatjar a quatre mags famosos i de tècniques ben diverses. La diferència està en que Hausson partia de mags reals, mentre que el Mag Lari s’inventa quatre estereotips caricaturescos (el capellà sembla sortit d’una obra de La Cubana) que es diferencien més per la caracterització que pels trucs que realitzen. I és que, a moments, Ozom sembla més un espectacle de transformisme que de màgia… tot i que hi ha números molt interessants, com el de l’inici, i d’altres que hem vist en incomptables ocasions. També és cert que li falta un número final brillant i que la música, a un volum realment eixordador, mata […]

Les dues primeres escenes d’aquest espectacle demostren que Carlos Santos, amb 75 anys d’edat a l’esquena, és i serà un provocador de primera línia. A ningú més se li podria ocórrer aquesta boutade, on es riu d’ell mateix, de la seva obra i fins i tot del públic. Però no hi ha en tot l’espectacle cap argument, cap sentència ni cap missatge alliçonador, sinó una interrogació constant sobre el procés de creació i sobre les formes de treballar que l’han mantingut en actiu durant tants anys. Per això trobem el treball amb objectes quotidians (les aspiradores), amb elements fetitxistes multiplicats (les sabates de taló vermelles) o bé amb composicions dels setanta, reciclades ara en forma de gravacions. Santos ja no és aquí el […]

No es pot negar que els suecs Björn Ulvaeus i Benny Andersson -l’ànima d’Abba– tenen un olfacte comercial equiparable al del Sr. Ikea. Quan decideixen, l’any 1999, reciclar tots els seus vells èxits en el musical Mamma mia! estaven donant vida a un monstre de proporcions inimaginables: representacions a 40 països, 60 milions d’espectadors, 16 anys en el West End, una pel·lícula que va recaptar més de 600 milions de dòlars, etc. Per fer-ho es van envoltar dels millors, una colla de britànics especialitzats en convertir qualsevol argument i qualsevol anècdota en un musical triomfador. L’àgil direcció de Phillida Lloyd, un decorat funcional però efectiu, un vestuari vistós, una il·luminació brillant i unes coreografies de primera garanteixen que la franquícia pugui rodar per mig món sense […]