Carles Armengol Gili

L’obra teatral de Federico García Lorca acostuma a dividir-se en quatre grups: els drames, les tragèdies, les comèdies irrepresentables i les farses. La peça que avui ens ocupa forma part d’aquest últim grup, a l’igual que La zapatera prodigiosa o El retablillo de Don Cristóbal, que va ser escrita directament per a titelles. I el curiós és que Don Perlimplín i la seva estimada Belisa són també titelles que acaben agafant cos i transformant-se en éssers humans, amb tota la complicació i complexitat que això comporta. La humanització porta al drama i fins i tot a la tragèdia, per la qual cosa costa veure en aquesta obra un sol gènere. Més aviat crec que és un compendi de totes les […]

Vaig conèixer al Col·lectiu La Santa ja fa uns anys, quan van estrenar La infanta terrible y su séquito real, una obra-concert que potser no s’adeia del tot amb els objectius i el tarannà posterior del grup però que ja apuntava maneres. Després vindrien Historia de mi huida i Quan acabi la nit, que ja ens van donar més pistes sobre un col·lectiu que té per filosofia “el teatre en guerra”. Els seus integrants consideren el teatre com una manifestació cultural necessària que ha de modificar d’alguna manera a l’individu, però sense alliçonar-lo. A Una casa a l’est aquesta idea hi és present, com en moltes altres produccions que ens parlen els darrers anys de memòria històrica, dels estralls de […]

Fa vint o trenta anys, quan pensaves en dramaturgs catalans a tothom li venia el cap el nom de Benet i Jornet. Era pràcticament l’únic autor conegut -no l’únic que escrivia, naturalment-, però és que en aquella època s’estrenava poc teatre autòcton. Ara, passats els anys, el panorama ha canviat substancialment i per a l’estrena d’una sala s’escull una peça d’aquest autor tan nostrat. És cert que el 2016 ha estat un un any d’homenatges encoberts a aquesta figura rellevant de la nostra dramatúrgia, però no deixa de ser curiós que una de les escollides fos una peça curta de l’any 1974. Un cop vista, m’adono que és una opció del tot encertada, tant per inaugurar la nova Beckett com […]

Si donem una ullada a la ja nodrida producció teatral de Martí Torras Mayneris, tant en la seva vessant de director com de dramaturg, veurem que hi ha una clara preferència cap a elements festius, cabareters i de joc teatral. Si, a més, tenim en compte que els seus últims muntatges han estat dins de l’òrbita del clown –Rhum i Rhumia-, hem de reconèixer que ell era el més adequat per dur a terme aquest homenatge als bufons que Shakespeare utilitzava a la seva companyia, anomenada Lord Chamberlain’s Men. Tot i així, hi ha aspectes d’aquest espectacle que no han acabat de quallar de la manera que molts esperàvem… És cert que el director s’esforça per dotar el muntatge d’un […]

Dins de la comèdia de boulevard, hi ha actualment un subgènere que es decanta per les situacions sorgides a partir d’un supòsit o d’una hipòtesi: Què passaria si…? El test n’és un exemple ben clar, ja que basa tot el seu argument en la següent disjuntiva: Prefereixes guanyar 100.000 euros ara o un milió d’aquí a deu anys? Com a premissa la trobo una mica pobra, però el pitjor és que en alguns moments la trama peca d’inversemblant i acaba caient en llocs comuns, ja transitats per moltes altres companyes de gènere. Si a això hi afegim un ritme desganat i unes interpretacions no del tot matisades, ens trobarem amb un producte poc reeixit que promet més del que acaba […]