Carles Armengol Gili

Actualitzar un clàssic, i més si es tracta d’un clàssic de caire naturalista i molt lligat a una època, la tasca no és mai senzilla. Però salvant alguns esculls, la versió o adaptació de Carlota Subirós no és precisament el problema d’aquest muntatge. La veritat és que l’adaptació fa creïbles la pobresa dels personatges o el seu precari entorn laboral -desgraciadament, són aspectes amb els que no hem deixat de conviure-, i fins i tot aconsegueix que la rentadora o altres aparells anacrònics no facin cap mena de nosa al conjunt. Potser no calien, però actuen com a símbols atemporals i en una obra com la de Guimerà, plena de simbologia, diguem que no hi estan de més. El que falla en el […]

La veritable intenció de Lush Fields és acostar els ballarins al públic i trencar definitivament la quarta paret. Podríem dir que aquesta intenció s’aconsegueix del tot, però la idea de dialogar amb l’arquitectura i de reflexionar sobre la problemàtica entre forma i disseny ja serien figues d’un altre paner. Crec que aquest espectacle funciona per l’espai escollit -en aquest cas, la polivalent i interessant Sala Badabadoc– i per la proximitat, però no tant pel concepte en si o la brillant execució dels ballarins. Penso que tot esdevé massa fred i inconnex, sense lloc per a l’emoció, la reflexió o el debat. En aquest cas podríem dir que la forma s’ha menjat el contingut, tot i que sempre és un goig […]

La majoria de grups nous estrenen sovint textos de creació pròpia, però Les Antonietes va néixer amb la voluntat d’adaptar una sèrie de clàssics de forma moderna i particular. Ho van provar amb Shakespeare, amb Txèkhov, amb Ibsen, amb Brückner i amb una bona colla d’autors americans en aquell compendi que es va estrenar en el darrer Grec. Ara tornen amb un d’ells, el gran Tennessee Williams, i adapten precisament una de les seves peces més emblemàtiques. La idea de reduir l’obra als quatre personatges principals ha jugat a favor, i podríem dir que malgrat retallades o manipulacions l’essència de l’autor i d’aquest magnífic text resten intactes. Una altra cosa és la posada en escena, que tot i que parteix […]

Adaptar la novel·la de Tolstoi al teatre és una autèntica gosadia, tot i  que hem d’admetre que l’adaptació recull els fets més importants i ajuda a entendre la desesperació de la protagonista. Ivan Padilla es cenyeix als tres personatges principals i organitza l’acció de manera que no trobem a faltar personatges o canvis molt importants d’escena. A partir de cinc cadires, una làmpara i un pianista ens traslladem als salons de la Rússia tsarista i ens creiem les situacions. Els interludis musicals, acompanyats de petites escenes coreogràfiques, ajuden al conjunt… tot i que pequen de repetitius. De totes maneres, el pitjor que li passa a aquesta Anna Karenina és que està mancada de passió. Les interpretacions són una mica planes -més al […]

Hi ha actrius que actuen -algunes ho fan molt i molt bé- però n’hi ha d’altres que a més d’actuar arrasen amb tot el que hi ha al seu voltant just trepitgen l’escenari. Ja poden estar quietes o movent-se, ja poden estar parlant o aguantant una mirada en silenci. Poden ser menudes, físicament insignificants, però quan fan un gest res pot ser més important a quilòmetres a la rodona. Són quasi divines i aprofiten totes les seves armes, algunes tan antigues com el mateix teatre. D’aquestes actrius n’hi ha poques, però Carmen Machi és una d’elles. Podem assegurar, a més, que aquest monòleg reivindicatiu del personatge d’Helena li va com anell al dit. A priori, un podria pensar que físicament […]