Carles Armengol Gili

La Calòrica l’ha tornat a encertar. Després del parèntesi d’El profeta, un drama ambiciós i molt ben construït, el grup torna a la comèdia… encara que sigui amb regust amarg i un missatge poc encoratjador. Tot i no haver vist tots els seus muntatges, crec que amb aquesta peça s’ha aconseguit l’excel·lència i s’han condensat totes les virtuts del grup, i sobretot dels seus dos principals artífexs, en Joan Yago i l’Israel Solà. Per començar, aplaudeixo l’acotació de l’espai -aquí reduït a un petit escenari on hi caben una taula i quatre cadires-, la precisió dels diàlegs i la direcció àgil i vertiginosa. És cert que a vegades el ritme atropella fins i tot als actors, provocant entrebancades o petits […]

Quan la rapera i poeta Kate Tempest es va introduir en el món del teatre, tot feia presagiar que els seus textos serien contundents, com un cop de puny a l’estómac, i que parlaria de personatges que podem tenir molt a prop. Per això els tres protagonistes d’aquesta obra -quatre, si tenim en compte al difunt Toni, del que se’ns dóna l’esquela just a l’entrar- s’emborratxen, fumen porros, van a les discoteques i tenen ressaques monumentals. Són personatges que han tirat endavant a les seves vides com han sabut, o com han pogut, i que ara es troben atrapats i confosos. Una història de petites frustracions i de desencants en el jovent actual. El principal mèrit de Wasted és la […]

N’hi ha que han dit que aquesta Florentina no aporta res de nou i que el TNC no hauria de seguir reproduint estampes d’èpoques passades, si no és per actualitzar els seus textos i donar un tomb a la truita. S’ha dit també que és feina dels teatres privats fer obres d’aquesta mena i deixar el teatre nacional per a altres menesters. Potser tots tenen la seva part de raó, però jo no puc deixar d’admetre que he gaudit de valent amb Rodoreda, amb el magnífic planter d’actrius, amb la clàssica direcció de Belbel i amb la megalòmana escenografia de Max Glaenzel. És fàcil criticar un tipus de producció com aquesta, però crec que encara és més fàcil caure sota […]

Un dels principals problemes d’aquest musical del grup Obeses, autodenominat òpera-rock, és que s’ha escollit l’etapa menys interessant de la vida de Jacint Verdaguer. Potser sí que és una de les menys conegudes, tant en el terreny literari com en el personal, però els conflictes amorosos i les relacions entre els estudiants del seminari acaben oferint un argument de comèdia antiga, desgraciadament poc transcendent. Res a veure amb la vida turmentosa i turmentada del poeta, que aquí només s’apunta amb el personatge d’un Verdaguer ja envellit i desencantat… Tot i que els motius d’aquest desencant, relacionats amb els seus conflictes amb la jerarquia eclesiàstica o amb el marquès de Comillas, ni tan sols s’apunten. Tampoc es parla dels seus viatges, […]

El tema de la falsa identitat o de la suplantació sempre m’han semblat temes molt interessants, en qualsevol de les seves variants. Llegint la sinopsi vaig pensar que aquesta obra em donaria un bon retrat psicològic i una explicació contundent a la història de Romain Gary, un escriptor francès que va reinventar-se a base d’escriure sota diversos pseudònims. Dibbuk es centra en la figura d’Émile Ajar, l’alter ego de Gary que més èxit va tenir i que més mals de cap li va donar, perquè l’èxit inesperat va fer que en un determinat moment fos necessari posar-li cara. Jan Vilanova ha optat per donar moltes explicacions des del text -amb una bona quantitat de vídeos que ho corroboren-, però s’ha […]