Sempre he pensat que Calígula és un dels grans textos dramàtics del segle XX, i encara avui segueix exhibint una gran força poètica i un missatge contundent i complex sobre el poder i la forma d’exercir-lo. Potser és per això que Mario Gas ha volgut fugir de les togues i universalitzar la història, tot i que el recurs dels trajos blancs és calcat al que va utilitzar Ramón Simó en el muntatge del 2004 al TNC. També ha volgut prescindir d’elements secundaris, reduint el decorat a una rampa inclinada que recorda al Palazzo de la Civilità Italiana, un dels edificis feixistes que encara queda a Roma. Tot plegat, un muntatge que juga amb els mínims i que deixa tota la responsabilitat als actors… I aquí sí que cal escriure en majúscula el nom de Pablo Derqui, ja que la creació dels seu Calígula salva un muntatge acomodatici, mancat d’imaginació i fins i tot avorrit a estones.
El gran mèrit de Derqui -i en part també del director- és que no construeix només el seu Calígula com un desequilibrat o com un assassí capriciós, cosa que és d’agrair. Busca la part humana del monstre i permet així desenvolupar el discurs de Camus, que navega entre el pessimisme, la desil·lusió i la racionalització del mal. Un treball conscient i meticulós que potser hauria calgut un millor embolcall i uns companys de repartiment més cohesionats, dels que només destacaria a Mònica López i Xavier Ripoll. De totes formes, penso que en un teatre tancat la cosa millorarà, ja que el treball d’il·luminació i de so funcionaran, quasi amb tota seguretat, molt millor que al Grec.