Una intriga dels noranta

Ara fa més de 20 anys, Paraules encadenades va convèncer a quasi tothom i va aconseguir un èxit sonat, d’aquells que encara es recorden. Ens va sorprendre pel seu guió enrevessat i juganer -molt de moda en el cinema dels noranta-, per la seva posada en escena brutal i per la descarnada composició dels dos actors, que en aquella època estaven en un moment professional molt dolç. No havíem vist una cosa així en un escenari i tot plegat va convertir l’obra de Galceran en una mena de clàssic immediat. Ara, amb el pas del temps, tot ha perdut efectivitat. El públic s’ha acostumat a artefactes de tota mena i a guions més elaborats. Encara conserva gran part del seu suspens i conté alguns diàlegs brillants, però hi ha girs que sobren i trampes que -vistes amb el temps- resulten barroeres.

Belbel ha sabut extreure dinamisme i efectivitat formal a la proposta (l’espai escènic i la il·luminació són brillants), però potser la direcció d’actors se n’ha ressentit una mica. David Bagés es mostra segur i contingut en tota la primera part, però cap al final hi ha algun histrionisme que no encaixa. Mima Riera, per la seva banda, potser pateix el procés invers… tot i que a vegades no resulta del tot creïble en un personatge tan polièdric i contradictori com és el seu. Sigui com sigui, el muntatge mereixia una revisió i aquesta oportunitat bé ha valgut la pena. No estaria de més que d’aquí a uns anys tornés als escenaris, però amb una revisió del mateix autor… Crec que li fa falta.