Carles Armengol Gili

Un dels principals problemes d’aquest musical del grup Obeses, autodenominat òpera-rock, és que s’ha escollit l’etapa menys interessant de la vida de Jacint Verdaguer. Potser sí que és una de les menys conegudes, tant en el terreny literari com en el personal, però els conflictes amorosos i les relacions entre els estudiants del seminari acaben oferint un argument de comèdia antiga, desgraciadament poc transcendent. Res a veure amb la vida turmentosa i turmentada del poeta, que aquí només s’apunta amb el personatge d’un Verdaguer ja envellit i desencantat… Tot i que els motius d’aquest desencant, relacionats amb els seus conflictes amb la jerarquia eclesiàstica o amb el marquès de Comillas, ni tan sols s’apunten. Tampoc es parla dels seus viatges, […]

El tema de la falsa identitat o de la suplantació sempre m’han semblat temes molt interessants, en qualsevol de les seves variants. Llegint la sinopsi vaig pensar que aquesta obra em donaria un bon retrat psicològic i una explicació contundent a la història de Romain Gary, un escriptor francès que va reinventar-se a base d’escriure sota diversos pseudònims. Dibbuk es centra en la figura d’Émile Ajar, l’alter ego de Gary que més èxit va tenir i que més mals de cap li va donar, perquè l’èxit inesperat va fer que en un determinat moment fos necessari posar-li cara. Jan Vilanova ha optat per donar moltes explicacions des del text -amb una bona quantitat de vídeos que ho corroboren-, però s’ha […]

Marc Martínez ha volgut fer-se un petit homenatge, tot i que també es tracta d’un homenatge al Raval dels anys setanta, a la gent que el van envoltar i influenciar quan era un xaval i a tota la generació del baby boom, que es veu reflectida en molts moments de l’espectacle. Plantejat com un concert que mai acaba de produir-se, Humor i hòsties evoluciona a batzegades i amb unes quantes cançons que il·lustren situacions o estats d’ànim. Tot i una certa repetició d’idees i una estructura narrativa que s’encalla de tant en tant, el monòleg és divertit i té moments realment enginyosos. Funciona sobretot quan tira de nostàlgia i pica l’ullet a un espectador que sap molt bé de que […]

David Mamet i José Sacristán són dos noms que, per si sols i per separat, desperten interès i curiositat a cada nova estrena. El problema d’ajuntar-los no és que no puguin funcionar en una mateixa obra, sinó que els públics d’un i de l’altre potser busquen coses diferents. D’això me’n vaig adonar l’altre dia, quan enmig de la funció molts dels espectadors del meu voltant no semblaven mostrar-se gaire interessats per la proposta, oferint un molest concert de sorollets, atacs de tos, mòbils i, fins i tot, roncs. Pel que m’han dit, no és un problema aïllat, cosa que preocupa… però també demostra que a vegades els espectadors i els espectacles amb actor famós poden seguir camins separats i paral·lels, […]

El grup belga Peeping Tom, un dels capdavanters dins de la dansa-teatre que es fa arreu del món, sempre ha tingut predilecció pels espais hiperrealistes i els decorats amb tot luxe de detall. L’espai sempre és un punt de partida per als seus creadors, la parella formada per Franck Chartier i Gabriela Carrizo, i en aquesta ocasió ens traslladen a una casa que també serà tanatori, museu, hospital i fins i tot estudi de gravació. Un espai que comença amb una mort i que de seguit ens porta a un racó per a la memòria familiar, on reviurem naixements, pèrdues, tensions i amors. No estem davant d’una història lineal ni realista, però vivim en tot moment l’estat d’ànim d’una sèrie […]