Carles Armengol Gili

En el programa del Grec consta com a espectacle de dansa, però està clar que Appearance és més aviat un happening, una performance o fins i tot una instal·lació més pròpia de museus o sales d’art que no pas d’una sala de teatre. No vull treure mèrits a un muntatge que hipnotitza i que transmet amb claredat el seu missatge, però potser no estem acostumats a assistir a aquest tipus d’esdeveniments sense previ avís i amb una catalogació que no li escau. Ahir a la nit tothom mostrava estranyesa davant del cos de tres ballarines que repetien, sense parar, una sèrie de moviments i accions durant dues hores. Estava clar que l’efecte de la llum damunt dels cossos i de […]

Aquesta obra ja era difícil en el seu plantejament. Combinar La tempestat de Shakespeare, La pesta de Camus i la Suite per a piano nº 17 de Beethoven (coneguda com La tempesta) semblava més un caprici fruit de l’atzar que no pas un treball concebut des d’un punt de vista racional. No sabem massa bé com es va arribar fins aquí, però no podem obviar que de la ment de Jordi Oriol i Xavier Albertí poden sorgir barreges molt interessants i molt treballades. L’obsessió pel llenguatge i els jocs de paraules, així com la predilecció per la sornegueria pitarrenca, acaben emparentant l’espectacle amb l’anterior, La caiguda d’Amlet (o la caiguda de l’hac). No obstant, l’estètica ha canviat radicalment. Aquí, una gran part de la força […]

Ja fa temps que la dansa, i també el teatre i altres disciplines artístiques, està utilitzant la tecnologia per investigar, provar o crear definitivament universos que impactin a l’espectador. Està clar que la companyia formada per Adrien M i Claire B porta en el seu ADN aquest propòsit, clarament exposat en els dos treballs presentats en les darreres edicions del Grec. Le mouvement de l’air és un espectacle de gran bellesa, amb uns increïbles efectes visuals creats per una mena de llum que produeixen uns videoprojectors i que és generada en temps real per un seguit d’algoritmes. Un procés complicat al que es suma el treball de tres ballarins de contemporani i un músic que toca en directe diversos instruments. No veiem cap coreografia massa original […]

Ja deia Woody Allen que contra la depressió no hi ha res com tornar a veure Sonrisas y lágrimas. Jo afegiria que per a unes determinades generacions -totes les que venen des de la dècada dels vuitanta- escoltar les cançons d’ABBA produeix el mateix efecte, ja sigui recuperant vells vinils, en forma de musical o a manera de concert. En aquesta ocasió s’ha optat per un revival amb estètica de gala televisiva i una potent il·luminació de concert a l’aire lliure. Tot el protagonisme, com era d’esperar, se l’emporten les melodies del grup suec, gràcies a la interpretació de quatre cantants competents i set esforçats ballarins que no van parar ni un moment. També hi  ha una veu en off […]

Ivo Van Hove és un dels directors més importants del moment a nivell mundial. Fins ara l’avalaven els gran espectacles que ha portat els darrers anys al Grec, però a tot això s’hi ha de sumar la notorietat aconseguida amb l’últim projecte musical de David Bowie o el prestigi guanyat fa poques setmanes amb el premi Tony al millor director. Està clar que el seu estil -però també el del teatre belga i holandès en general, amb referents com Luk Perceval, Alain Platel o Frank Van Laecke- està despertant admiració a tot arreu on es presenta. A La força oculta, Van Hove porta a escena una obra cabdal de la literatura holandesa, i malgrat ser una novel·la de finals del XIX ho fa amb […]