Me l’havien recomanat moltes vegades, i quan es va estrenar per primera vegada, no en vaig trobar entrades. Aquest any, sí; l’he anat a veure al Teatre Romea un dilluns festiu en què la platea estava plena de gom a gom. I l’obra em va demostrar que som el que hem viscut des de petits. La família Pla-Solina està més avesada a actuar que a parlar; fins i tot esquiva les converses que s’han d’encarar quan s’han de fer per actuar. Ara bé, a l’escenari ens trobarem dues generacions diferents, una que creu que no cal canviar perquè sempre ho ha fet a la seva manera; una altra que pensa que tot ha canviat, que cal capgirar-ho tot per buscar uns nous llenguatges.
La barreja de tot plegat crea un caos artístic. No hi busqueu un fil argumental, perquè serà difícil que el trobeu. El que hi ha és una família sencera que s’expressa a través de l’art, amb un fill que intenta dirigir-los perquè cadascú s’expressi, però que, al capdavall, desisteix perquè entén que la seva família el que millor sap fer és fer el pallasso. I que així sigui per molts anys més.