La família és un refugi, que ens protegeix del món, que ens el construeix, però que també pot engabiar, sobretot si els qui hi viuen no lluiten pels seus somnis. No donem totes les culpes a la família com a castradora, perquè la voluntat de cadascú per trencar-ho tot és qui mana, però, ai las!, que fàcil és dir-ho, oi? Què li podríem dir a l’Amy, la germana gran d’en Nat i la Becca, perquè marxi lluny de casa, perquè deixi els seus germans (en Nat i la Becca) i la parella, en Sam, i amb les claus del cotxe a la mà viatgi als països que voldria visitar? Fes-ho, lluita, atreveix-t’hi, però el pes, la responsabilitat que té sobre les seves espatlles l’atura, la deixa immobilitzada i continua fent el que creu que ha de fer: cuidar el germà malalt amb l’estima d’una mare que l’hi consent tot; deixar que la seva germana petita, Becca, faci la seva malgrat que flirtegi sense parar amb les drogues. Ella no li dirà en cap moment ni a un ni a l’altra que canviïn, que deixin de fer el que fan, sinó que actua com una autòmata perquè tot camini com sempre: menjar a taula, cuina neta, tasques diàries enllestides.
En Sam, la parella que s’establirà d’un dia per a l’altre a casa, és el canvi que podria haver-ho capgirat tot. Al final de l’obra no sabia si em queia bé o malament el personatge. Per una banda, és un aprofitat; no sap con caure mort, i s’enganxa a l’Amy com un post de salvació. Per una altra, és sincer: ell li diu en tot moment que vol una casa, una família, que vol ajudar-la, que portarà la germana al metge, fins i tot vol cuinar i s’hi posa. No vol continuar viatjant ni viure al cotxe com havia fet fins ara. Però l’Amy li demana de marxar junts, i ell tampoc no l’hi nega mai; fins i tot li diu que en uns mesos ho faran. Sí, però, mentrestant qui cuina l’esmorzar per a tots, per als germans, com sempre, i ara també per a la parella, en Sam, és ella. I aquí hi ha una de les imatges més fortes i impressionants de la història del teatre: l’Amy vestida de núvia (el canvi) amb un davantal a sobre (la rutina) preparant-los l’esmorzar. Guanyarà el canvi o la rutina a la seva vida?
Per acabar, cal subratllar el calfred que provoca comprovar com quatre personatges que comparteixen tantes hores junts sota un mateix sostre viuen com si fossin quatre illes. Estan aïllats. Cadascú, al seu món. No es comuniquen. Parlen, però no es responen les preguntes. Se senten però no s’escolten perquè és tan gran la pena que els paralitza, que no poden ser transparents els uns amb els altres. La germana petita busca que la gran li digui que l’estima, i que ha de deixar de drogar-se, però, com que no li ho diu mai, continua fent-ho. El germà mitjà s’aferra al dolor i a la malaltia perquè algú l’estimi, l’Amy. I l’Amy era una bona estudiant, li agradava llegir, imaginava nous mons, fins que el seu la va atrapar i la va engabiar. Sense escapatòria, perquè tot els canvis nous, l’aferraran amb més cadenes a la vida familiar.
I tot això amb una interpretació excel·lent dels actors: Laura Roig; Joan Esteve i Lua Amat. Atenció a la direcció de l’obra, que és de la Mònica Molins, i és la seva primera obra com a directora i no com a adjunta en la direcció com havia fet fins ara. Per moltes més obres dirigides, Mònica.