Sílvia Moreno Palomar

A vegades es comencen viatges amb un somni concret, un objectiu a aconseguir pel qual, en principi, s’està disposat/ada a tot. Però moltes vegades aquest sacrifici no fa que s’arribi a on s’esperava i la desil·lusió fa que es replantegi què és realment allò que es vol. Sempre passa alguna cosa que funciona com a catalitzador d’una decisió que canviarà el rumb de la història, en ocasions aquest fet és excepcional. Quan la vaig conèixer és un text de Jonathan Tolins adaptat i interpretat per Daniel Anglès que explica com un actor viatja fins a Los Angeles per fer realitat el seu objectiu com a jove enamorat de l’idealisme de fer carrera com a intèrpret i arribar al cim. En […]

Unes primeres notes musicals poden marcar el compàs d’allò que s’intueix com una experiència de deixarà pòsit, que establirà un moment distingit en la memòria. Encara que ho sembli, és difícil establir una connexió immediata amb una acte compartit en comunitat, però és que hi ha vegades que no es pot fer res més que deixar-se portar. Chicago es va estrenar fa 50 anys a Broadway (1975), amb música de John Kander, lletres de Fred Ebb i llibret d’aquest i Bob Fosse, i es basava en l’obra teatral del mateix nom publicada al 1926 per Maurine Dallas Watkins, gairebé 50 anys abans del musical. Quina coincidència de separació temporal. Ubicada a l’era del jazz, i aprofitant els fets reals d’unes […]

Tothom és conscient que la seva actitud y la seva manera de ser s’adapta i acobla a aquelles persones amb les que interactua. No és el mateix qui s’és amb la família, amb els amics i les amigues o a la feina, per exemple. Tot i que sempre quedi una petita essència de qui som en cadascun dels personatges que interpretem, el codi canvia i també la reacció que esperem o trobem. Amb el text de Prosopopeya Pablo Macho Otero aborda la crisi existencial d’un actor que busca amagar-se sota les màscares dels seus personatges al mateix temps que dubta de qui és realment. I mentre intenta discernir entre aquesta dicotomia, aborda el mite del “jo” sota el paraigües del […]

Tenir una idea preestablerta de la vida que es vol tenir o la que se suposa que s’ha de tenir juga en contra gairebé sempre. La por a no aconseguir l’objectiu i la possibilitat d’acceptar qualsevol element que pugui fer arribar a la meta és latent a cada passa. A vegades s’arriba fins al límit i, fins que no es toca la tecla adequada, el castell de cartes continua tremolant fins que no pot més i s’enfonsa. Carlos Mesa adapta la novel·la de Teresa López Cerdán Yo siempre seré yo, a pesar de tí (Teatre Condal) al teatre i ho fa des d’una perspectiva diferent. Al llibre la protagonista narra en primera persona què li està passant, a l’escenari la […]

L’homofòbia és un mal endèmic de la societat. Creure’s amb el dret de decidir com ha de ser algú i castigar-lo per no ser-ho sembla que és una idea que, en comptes de disminuir amb el pas del temps, va augmentant amb impunitat, sense rebre cap condemna per part de ningú. És per això que és tan necessari no silenciar aquestes actituds i delictes, fer soroll i rebutjar-ho de totes les maneres possibles. Amb Llenos de vida Sergio Mora Montserrat i Ángela Palacios transporten a l’espectadora a un poble rural al 2004. La història l’explica, en certa manera, en Jaume, un noi de Barcelona, que rememora l’estiu que va passar amb la seva àvia al poble fa 20 anys. Uns […]