Les dinàmiques familiars són molt complexes, cada nucli té una relació específica i peculiar. Una història compartida que té els seus fantasmes i secrets amagats i silenciats.
Ferran Utzet crea un espai singular a escena per a aquesta producció del text teatral de Jon Fosse sobre la visita inesperada d’un fill a casa dels pares, un retrobament que tindrà conseqüències per a totes les persones implicades.
Amb una estructura escenogràfica molt adient i atrevida, un escenari que va girant per donar visibilitat 360 de l’escena a tot el públic (que està dividit en quatre grades) ajuda a que l’espectadora pugui veure totes les arestes de la història, les diferents posicions dels personatges i el seu posicionament envers als altres. És aquesta decisió en el muntatge un dels grans encerts de l’obra, ja que aquesta mobilitat i accés a totes les cares de la història apropa al públic i el fa partícip.
El text no és complex en la seva estructura, però sí que conté cert desconcert en la idea que exporta de cara a l’espectadora. En tot moment es veu la por i el neguit dels pares per la visita del fill, tot i que es comprenen aquests sentiments no queda gaire clar com s’ha arribat a aquesta situació. Està clar que la falta de comunicació ha sigut vital per a aquesta relació, però no hi ha cap pista que mostri perquè la família es troba en aquests termes. Aquest desconeixement, sumat a la confusa participació del veí en aquest argumentari –sembla només un espectador més del desencís-, fa que l’obra no acabi de provocar cap connexió estreta amb l’espectadora i, per tant, es crea una distància entre la història i el públic que va en detriment de la producció.
Els personatges, tot i que sense gaire context, arriben a tenir certa profunditat gràcies a la feina de les interpretacions. Mercè Pons i Jordi Figueras com a pares, son els encarregats de preparar el terreny per al drama que ha de succeir i ho fan amb una tristor que tenyeix les seves paraules i els seus gestos. La desolació que senten per l’esdevenir de la ciutat i la seva família es respira des de l’inici i impregna cada acció que realitzen. Guillem Balart és el fill i sense obrir gaire la boca ni pronunciar moltes paraules, sí que es pot copsar el seu gran pesar i dolor –del qual no arribem a saber res-. El veí, i l’últim en discòrdia, és interpretat per Sebastián Mogordoy, personatge que provoca una revolució en una casa plena de silencis. El seu rebombori i desgavell donen una altra dimensió a l’atmosfera de la casa, mentre intenta provocar alguna comunicació real entre les persones que formen la família.
Tot i que parteix d’una idea interessant en la qual endinsar-se, al final de l’obra l’espectadora es queda amb la sensació d’haver obert una finestra i no saber exactament què ha vist. Ha sigut intens i molt ben mostrat, però la història no ha acabat de traspassar l’escenari.