Mirada a la incòmoda realitat
A vegades les certeses i els ideals es veuen remoguts per les circumstàncies. Es pot tenir una idea de quines serien les decisions que es prendrien en una o altra situació, però la veritat és que la realitat provoca canvis de pensament o crea dubtes inesperats. Al final, res pot ser totalment blanc o negre.
Eu Manzanares proposa en aquesta obra una reflexió sobre allò que és just o injust, una determinació que té tants matisos com persones implicades en cada situació. En un institut d’alta complexitat un noi que té un futur contracte com a futbolista, que li permetrà deixar enrere la situació vulnerable en la que viu, ho pot perdre tot si no aprova el curs. El problema és que l’han enganxat copiant i ara el professorat ha de decidir si ho deixen passar o no, tenint en compte com aquest contracte pot canviar la seva vida per sempre. Seria just?
El text és divertidíssim, ràpid, àgil i està ple de matisos, encara que no ho sembli per el seu to humorístic. En els diàlegs es presenten uns dilemes molt interessants i cabdals en la formació de les persones que formen part de la societat. No hi ha una posició clara davant del conflicte, sinó que la situació, la discussió entre el i les docents va més enllà d’una aprovat o un suspès, contempla tots els punts de vista i fa una reflexió en clau de futur que modifica (o no) l’argumentari de cadascú. La presència de les persones que viuran amb les conseqüències de la situació (mare i fill) i d’una persona que és totalment aliena i desconeixedora de la realitat (la cosina influencer) ajuden a crear un context mínim de la diversitat de la societat a l’escenari.
La història és molt potent i enganxa al públic, que riu sense parar al mateix temps que, com els personatges, reflexiona sobre la situació plantejada. Un text intel·ligent que no es queda a la superfície, sinó que provoca un rebombori a la platea i a la consciència. Els personatges estan dibuixats d’una manera excel·lent, jugant amb algun estereotip, però creant una profunditat molt interessant i necessària per tot el que s’exposa.
El repartiment és una autèntica meravella. Lua Amat, Dafnis Balduz, Sara Diego, Rosa Gamiz, Anna Sahun i Max Vilarrasa aconsegueixen crear un marc increïblement intens i atractiu per a l’espectadora, que s’entrega a les discussions, reflexions i dubtes de cadascun. Son Gamiz i Diego les interpretacions més potents, donant vida a dos dels personatges més interessants i poderosos de la representació (professora d’anglès i mare de l’alumne). La seva força a l’hora de posar-se a les sabates dels seus personatges les impulsa com un torrent d’energia que contagia a la resta del repartiment. És absolutament magnífic veure-les.
La posada en escena és senzilla, a part de quatre peces de mobiliari és realment el disseny sonor i de llums el què ajuda a l’espectadora a quedar immersa en allò que envolta a la història. Sense fer gaires tombarelles a nivell visual, Nelson Valente aconsegueix crear un relat sòlid i potent amb el pes dels personatges i la interpretació. Una producció imprescindible.