Recordar les pèrdues és imprescindible
Protegir i promoure la memòria històrica és un deure de la societat. És important i imprescindible no quedar-se simplement amb el relat oficial, demandar saber i reconèixer totes les parts, les seves motivacions, els seus actes i les seves pèrdues. Aquesta és l’única manera amb que es poden reconèixer a totes les persones que van perdre la vida, o part d’ella, i van quedar sotmeses al silenci.
Jaume Viñas situa aquesta obra a la Barcelona olímpica del 92, quan una estudiant d’Història ha de preparar un treball per aconseguir una beca. La seva idea és seguir la història de les milicianes de Catalunya durant la Guerra Civil, mentre el seu professor l’encoratja a mirar el seu propi passat abans d’intentar descobrir el dels altres. Mentre ella només es vol centrar en els fets objectius, el seu tutor li demanarà que descobreixi l’impacte emocional. I en aquest context es llança a una cerca que li tocarà molt a prop.
Un text increïble que, tot i la complexitat d’allò que explica, capta al públic amb la seva narració curosa i plena d’emocions. Viñas va desentranyant les diferents capes que en obrir-se van mostrant totes les cares i arestes del relat que acaba per descobrir-se en la darrera part de l’obra. Hi ha un joc entre delicadesa, intensitat i reivindicació que l’autor aconsegueix filar escrupolosament, alimentant a poc a poc a una espectadora que cada vegada està més entregada a la història i als seus personatges. I el final, tot i que es pot intuir, deixa sense aire al públic, una angoixa que descriu perfectament allò que senten els personatges.
El repartiment és simplement magnífic. Cada intèrpret es dedica en cos i ànima a cadascun dels personatges a qui dona vida, moltes vegades anant d’una punta a l’altre de l’estat d’ànim o la filosofia. Clara Mir, per exemple, en el seu paper d’Alba (estudiant) mostra una inseguretat disfressada amb una apatia que realment no sent i aquestes contradiccions es poden veure clarament en la seva manera de moure’s, caminar sobre l’escena i mirar a les persones amb les que interactua. Cristina Arenas captiva a l’espectadora amb la seva veracitat donant vida a l’Alba que va ser miliciana al mateix temps que a la dona en la que es converteix després de la guerra, a més de jugar amb altres personatges que també tenen el seu valor dins del relat. I així es podria dir d’un equip d’intèrprets que estan esplèndids/es i que aconsegueixen connectar amb tot el públic des del primer minut.
Oriol Broggi i Yaiza Ares creen una escenografia molt adequada per al relat, amb elements cabdals, alguns dels quals fins i tot creen alarma i estupor, però són necessaris per poder endinsar-se a les emocions de la història. Broggi, a més, té un toc especial per dirigir aquest drama que rebusca en la memòria col·lectiva per fer justícia a la personal.
Una meravella de producció que fa sentir i emocionar-se, viure la ràbia i la tristor dels seus personatges.