Amb els anys les persones creuen que aniran adquirint més saviesa i coneixements, que hi haurà un moment en què no hi haurà tantes preguntes al seu voltant o, fins i tot, que no hi hauran perquè s’haurà viscut de tot i se sabrà de tot. Però la incertesa és una companya que no ens abandona per molt temps que passi. Es podria dir que no estar segura de res està a l’ordre del dia.
Jordi Oriol convida a l’espectadora en aquesta obra a transitar per aquesta incertesa que devora el dia a dia i com cada persona intenta abordar-la de la millor manera, potser l’única manera que sap. Un text molt intel·ligent i ràpid que aconsegueix divertir i fer riure al públic durant gairebé tota la representació. Pot ser que, a vegades, alguns conceptes científics o lingüístics semblin difícils de comprendre, però es presenten només com un punt de partida per explicar una història molt humana, com és la pèrdua d’una filla i com gestionar-ho.
És veritat que aquesta narració té diversos relats entrellaçats que poden fer descentrar una mica a l’espectadora: la pèrdua d’una filla, la reacció davant d’una situació d’emergència, un àvia que perd la consciència (o potser ara veu més enllà?), la realització d’un musical que té un rerefons per estudiar, el misteri d’un contacte anònim… Temes que poden encabir-se en l’obra de manera interessant, però que acaben per obrir masses fronts per a l’espectadora que no sap en quin s’ha de centrar o si tots acaben unint-se en algun moment.
Amb una escenografia molt peculiar i molt efectiva es mostra com n’és d’increïble la capacitat que tenen un parell de guixos per a crear tot un món de possibilitats. Aquesta inventiva per estructurar un imaginari a la ment de l’espectadora, amb dues pissarres, unes cadires i una mica d’attrezzo en un fons de frontó, és magnífica i resulta molt més del que es pot esperar.
Si una cosa s’ha de remarcar, això sí, és l’estat de gràcia en el qual està tot el repartiment. De fet, no és una alteració del què ja s’espera de Joan Carreras o Mia Esteve. És una meravella també contemplar a Carme Milán i a Carles Pedragosa Torres, que donen al públic molta diversió i riures constants. Menció molt especial a Ruben Ametllé, aquest regidor convertit en actor a “última hora” que proporciona a l’audiència els moments més hilarants de l’obra.
Una producció divertida de principi a fi que fa passar una molt bona estona. Potser hi ha moments del relat que no acaben de saber-se a on van, però és igual perquè és una hora i mitja de bons moments, entrega absoluta i un somriure esbojarrat per esvair, ni que sigui una mica, el nostre drama.